137. Vila-rodona i la política de 2012

Independentment de què fes el govern estatal, els vilatans s’estaven espavilant. De fet, i a nivell comarcal, durant aquell 2011 va semblar estabilitzar-se l’alt nombre d’aturats i el sector industrial patia una lleugera millora (Gavaldà, 2015). Però tot i el clot provocat per la usura neoliberal, el govern del PP continuà crèdul totalment amb aquella religió. Prova d’allò fou el que va passar durant el 22 de desembre de 2011. Aquell dia Luis de Guindos va jurar el càrrec de Ministre d’Economia, un economista que havia estat membre d’una de les financeres més neoliberals del món i causant del pànic i de la crisi econòmica mundial. De fet De Guindos havia romàs en el Consell Assessor de Lehman Brothers, la financera responsable de la hecatombe mundial de 2008. En fi que el PP estava jugant fort però indignant a un gran gruix d’espanyols. 15M i independentisme català creixerien de manera lògica davant aquells atacs a la democràcia. La dreta, que sempre havia tingut mal perdre en aquella Espannya, va iniciar la seva guerra bruta. Amb una majoria absoluta al govern va començar a dissenyar lleis contra l’avortament, contra les protestes ciutadanes i contra les competències autonòmiques. Catalunya hi tenia les de perdre, i de manera molt subtil va començar a notar polítiques en contra de la seva economia, llengua i ensenyament. De fet la realitat política catalana no tenia res a veure amb l’espanyola. Els partits majoritaris no eren pas PSOE i PP, ans al contrari, ho eren els nacionalistes i independentistes.

Aquell marc polític també es veia a Vila–rodona, un poble molt allunyat dels comicis del segle passat. Les eleccions a les Corts de finals de 2011 denotaren que aquells vilatans liberals, republicans i d’esquerres d’antany havien canviat. Ara la majoria del vot es consolidà cap a un centre dreta catalanista (Gavaldà & Badia, 2012). De fet allò s’explicava pel canvi d’ordre dels vilatans. De sempre Vila–rodona havia estat un poble agrícola i jornaler, i per tant republicà i esquerrà, però l’assumpte havia girat radicalment d’ençà feia dècades. Ara el 42,2 % dels vilatans treballaven per a la indústria, el 39,4 % en serveis, el 12,2 % eren treballadors agraris a temps parcial, mentre que menys del 6 % esdevenien pagesos i amos del seu negoci. Lluny quedava l’època d’una majoria rabassaira d’esquerres a inicis del segle passat. L’esquerra havia estat un llarg camí cap a la dreta, fins i tot molts pagesos s’estaven convertint en grans empresaris. Les Caves Castell d'Or en serien un exemple d'aquests emprenedors.

No obstant les voluntats privades, les inversions en maquinària i innovacions es feien difícils des de l’inici de la crisi econòmica. De fet molts empresaris buscaven amb desesperació bancs aborígens, valents i inversors, que prestessin diners. Per desgràcia la majoria d’ells ja cobraven el rèdit generat pel deute públic estatal que la banca comparava a l’estat. Si el fons europeu deixava euros als bancs a l’1 %, aquells compraven lletres del tresor espanyol al 5 %. És a dir, la banca havia passat d’inversora a rendista i les empreses ja no rebien crèdits dels bancs. Allò mateix ja havia succeït durant la crisi econòmica catalana del segle XIV. Es feia obvi que el greu de l’assumpte era que els catalans no havíem après de la història. També durant el segle XIX va transcórrer el mateix amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com havia passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Crèdits per a emprenedors? Doncs pura ciència ficció.

Aquell context bancari esquiu en crèdits va fer que alguns pagesos s’associessin comprant maquinària grossa. I així, que des de 2010, es començaren a adquirir enginys per a la verema automàtica. Allò es notà especialment durant el 2012. Aquell any el nombre d’immigrants per al camp va disminuir força ja que amb aquelles màquines ja no calien tants jornalers. De fet la immigració semblava haver-se estabilitzat a Vila–rodona amb un 17 % de vilatans no espanyols. De tots ells el 70 % eren marroquins (Aguilar, 2013). Mentre una onada de calor batria aquell estiu de 2012.