135. Vila-rodona independentisme creixent - 2011

Davant un Ajuntament de Vila-rodona afí al PSC però amb un poble cada cop més independentista s'anava coent una realitat paradoxal que petaria a les properes municipals. El bon polític se les ha de veure venir i saber quan cedir, el mediocre roman massa temps a la poltrona fins que el fan fora. I això passaria a Vila-rodona. Sols calia veure que passava fronteres enfora per predir el futur. I així, mentre Islàndia inspirava horitzons per als indignats ibèrics, les dretes catalanistes s’apuntaren als moviments independentistes. La crisi era un fet i així es destapà tot el que Espanya devia. Això justificà encara més els intents autonomistes en detriment de la visió política d’alguns partits polítics que no s’adonaven del desig de molts catalans. PP, PSOE, Iniciativa i part del PSC no veien que el moviment social que tenien fora del seu despatx esdevenia una onada que ja els havia passat pel damunt. A Vila-rodona algunes consignes es feren a la Plaça dels Arbres veient com l'onada social passava per damunt de la paret política. Malauradament molts dels seus regidors no varen veure els fets però es refugiaren en les seves creences i emocions.

Mentre altres partits com l'antiga Convergència, ERC i la CUP surfejaren a la cresta d’aquesta onada social independentista. La realitat era que amb la crisi econòmica, la retallada de l'Estatut, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat, havia fet despertar a molts contribuents, i una majoria parlamentària. Un endeutament excessiu per part de l’anterior govern Montilla, en aquells moments senador, més una especulació no diversificada en el totxo, n’havien estat les principals raons d’una crisi que ara els llastrava.

Per desgràcia els contribuents vilatans havien de pagar un deute gegantí, més espanyol que català, que en gran part bancs estrangers cobraven dels impostos dels votants. Si a això hi sumàvem que el Govern espanyol no es mostrava sensible a la situació catalana, quedava molt clar que o crisi o independència. Calia recordar però, i vet aquí el greu de l’assumpte, que els catalans no havien après de la història. Durant el segle XIX va transcórrer quelcom semblant amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com va passar amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com aquella. Davant la manca de calaix català intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió. Al final va passar que Madrid va saber imposar-se i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells. Ara al 2018 la història catalana sembla repetir-se amb una diferència, s'està implicant a fiscals i polítics europeus a situar-se. Puigdemont n'està sent un expert.

El balanç fiscal català de 2011, i sota l’eufemisme de la solidaritat autonòmica, donava prop d’un 20 % dels seus impostos a Espanya, diners que mai no retornaven.  És a dir, 100 euros catalans no eren 100, eren 80. Es podria dir que els catalans tenien una moneda deficitària mentre altres comunitats la rebien enriquida. El més greu de tot allò era que aquell balanç fiscal no tenia igual en tota la Unió Europea. De fet no hi havia cap regió del continent que pagués tant i rebés tant poc. Sols alguns landers alemanys pagaven a l’estat central una part en concepte de solidaritat, però aquella mai no resultava ni la meitat del que pagava Catalunya. Aquell fet no era el primer cop que passava en la història catalana. Durant el segle XVII, i sota l’auspici del rei Felipe IV amb el Comte-Duc d’Olivares al davant, es va decretar que Catalunya pagués el quint o la cinquena part dels seus ingressos a les arques de l’Estat espanyol, és a dir, altre cop un 20 %. Calia sumar-hi al quint els 38.000 soldats catalans que van ser obligats a defensar els interessos del rei. Amb aquells joves sapadors la corona jugava a la guerra per Europa, batalles que pocs beneficis aportaren al poble que les patia. Malgrat tot, i després de moltes trifulgues, sang i difunts, el quint seguia sent una exigència de la corona borbònica. Gairebé quatre-cents anys més tard, la situació fiscal catalana no havia canviat. No obstant, i per asserenar els ànims dels qui sols veuen una part d'aquell present, el Barça triomfava per Europa mentre altres es manifestaven per Madrid contra el govern espanyol i un PP començava a fer-se més goril·la que mai. Després de set anys ningú el va aturar i ara campa per les seves "anchas Castilla". O Europa el frena o, i en cas contrari, el farà créixer cada cop més en les seves ordenances. Vila-rodona amb el seu ajuntament, i en breu, ja va saber què fer !!!