134. Catalunya versus Islàndia 2010

L’exemple islandès anava a canviar tota la situació espanyola i catalana. De fet, i aquell 2010, el que va succeir a Islàndia, va coure el canvi polític català de 2018. Durant el gener de 2010 el president islandès, i davant el sidral que el poble li enlairà, es negà a ratificar la llei que obligava als islandesos a fer-se responsables dels deutes bancaris. Així fou que va convocar una consulta popular al respecte. El mes de març es celebraren els comicis i el NO al pagament del deute arrasà amb un 93% dels vots. El Govern, i per depurar responsabilitats, va iniciar indagacions al respecte. Així començaren un seguit de detencions de diferents banquers i alts càrrecs executius al dissenyar, elaborar i posar a la venda perillosos productes financers. Un periodista islandès, en Kristinn Hrafnsson, intentà denunciar la transferència de fons entre Islàndia, Luxemburg i les illes Verges britàniques implicant a vint-i-set banquers del país, però tot fou en va, un d’ells era el propietari del Canal 2 on es volia emetre el vídeo. Tot i allò, la Interpol dictà una ordre de recerca i captura dels financers implicats i aquests fugiren del país. Si abans en els orinals masculins dels banys públics hi havia dibuixos de mosques o teranyines per tal que els mascles apuntessin bé, des d’inicis de 2009 i finals de 2010, aparegueren uns nous reclams, les fotos estampades de les cares dels principals banquers del país. La reacció d’aquell poble islandès enganyat i estafat havia estat lloable, sobretot per l’estratègia, protestes pacífiques, sense sang, però pixant-se sobre els culpables escàpols. Això inspirà a molts ideòlegs catalans per al Procés independentista pacífic. Malauradament el PP interpretaria la cosa d'una altra manera, protegiria als seus banquers i acusaria als pacifistes de tot el contrari. El cas d'Islàndia fou molt diferent, fou simplement lògic i amb seny. Així un dirigent polític fou imputat per primera vegada al món a causa de la crisi financera, el sistema necessitava un culpable per tal que la púrria es calmés. El cap de govern, Geir Haarde, malalt de càncer i sota la pitjor protesta del país durant els darrers seixanta anys, va haver de dimitir durant el gener de 2009 per ser després processat en el 2010. Tot allò passava en una població, els islandesos, que eren de les millors persones que un pugui imaginar, tranquils i allunyats de la violència, com un poble català crític en seny i rauxa. No obstant allò, aquells xais nòrdics van atacar el cotxe oficial de Haarde amb ous i crits gens catòlics. El xivarri fou tan alt que en Haarde va haver de convocar eleccions anticipades i per primer cop en vint anys, el partit conservador va perdre davant l’esquerra. Malgrat el canvi les queixes continuaren i el govern es va sentir obligat a una coalició entre esquerres i dretes per resoldre la crisi del país. Finalment, i a finals de 2010, la Unió Europea, a l’igual com faria a Espanya, va fer pressió per tal que Islàndia pagués el seu deute. El govern nòrdic, davant les noves protestes, va haver de convocar un nou referèndum. El govern espanyol no seria tan valent.

L’estat espanyol no volia reconèixer que la seva política social era insostenible. Vet aquí que continuava endeutant-se amb crèdits estrangers per a poder pagar-la. A Vila–rodona, per exemple, i sota les últimes agonies socialistes, les polítiques de reagrupament familiar feren arribar les mullers i els fills dels marroquins. Allò implicà, a nivell de tot l’estat, un gran volum de persones que agreujava les despeses en Seguretat Social, subvencions i escolarització. Per aquella raó el govern socialista continuava demanant crèdits, emetent deute espanyol i apujant impostos. I així fou que les arques de l’estat quedaren totalment buides i plenes de teranyines. Durant l’agost d’aquell 2010 la UE envià un comunicat al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que parés de demanar crèdits i que comencés a fer retallades i reformes laborals. En cas contrari no rebria més crèdits, és a dir, que Espanya ja no donava garanties de poder pagar els deutes. Alemanya, un dels principals prestadors, va amenaçar al president del govern, en ZP, de no atorgar més crèdits si Espanya no estalviava. Fou aleshores que l’estat va fer dues coses per augmentar el seu calaix. Per una banda retallar en serveis socials com educació, sanitat i recerca, i per l’altra apujar més els impostos en tot el que podia. I ja se sap, a més impostos més pobresa, i a més pobresa menys consum. En fi, les vendes de pisos a Vila–rodona, de parcel·les al polígon industrial i de vi del sindicat, varen patir una frenada sobtada sota una dictadura financera que els havia robat la democràcia. Els somnis de fer créixer el poble des de l’Ajuntament s’esvaïren a tots nivells i els vilatans, indignats, no entenien massa què havia passat ni sabien què havien de fer. Si més no, i a nivell de l’Alt Camp, la construcció continuà davallant, el PIB tocà fons per a romandre en aquell clot durant anys, l’atur duplicar-se respecte feia dos anys, i el consum i la inversió pública desplomar-se (Gavaldà, 2015). Però el mateix passava a tot Catalunya.