136. La democràcia segrestada 2011

A finals de 2010 la Unió Europea va fer molta pressió per tal que Islàndia pagués el seu deute. No obstant allò, i davant les protestes dels islandesos, el govern no s’atreví a obeir als europeus. Al final, i sota la insistència dels molts manifestants, va haver de convocar un altre referèndum. Aquells comicis se celebraren el 9 d’abril de 2011, i novament els islandesos van dir que nanai, que es busquessin més responsables i se’ls jutgés, que ells no pagaven els plats trencats de quatre capsigranys entre banques i govern. I fou així que durant aquell any van passar tot un seguit de conseqüències. Primer va haver de dimitir tot el govern islandès, segon es van nacionalitzar tots els bancs, tercer res de rescatar els bancs amb els impostos públics, quart s’empresonaren a alguns responsables de la crisi i cinquè, i via Internet, una nova constitució fou redactada pels ciutadans. Mentre a Vila-rodona l'onada independentista anava creixent tot escurçant terrenys als afins al PSC.

La situació islandesa donà una idea a molts europeus afectats per la crisi. Corria el maig de 2011 quan Europa bullia de noves iniciatives plagi de les islandeses, eren Els Indignats. A Espanya, per exemple, la revolta islandesa es convertí en tot un símbol per al moviment del 15M. Sols calia veure les banderes islandeses onejant per les places ocupades, escoltar les seves proclames o trobar-se amb el mateix líder dels indignats islandesos, Hordur Torfason, a la Puerta del Sol de Madrid. Per desgràcia una d’aquelles acampades fou reprimida brutalment per la policia. El 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona s’escalfaren massa els ànims. Al final però, i d’aquelles assemblees, en sorgí una política que podria desbancar al bipartidisme espanyol durant el 2015. Organismes com la PAH d’Ada Colau, Solidaritat d’Arcadi Oliveres o fins i tot el Podemos de Pablo Iglesias sorgiren d’aquelles associacions d’indignats rebot dels islandesos. Tots ells proclamaven un millor repartiment de la riquesa, la negativa a salvar tots els bancs i el refús a pagar els deutes estatals. Però la Unió Europea ho tenia tot ben lligat.

El projecte de no pagar el deute, de processar polítics i de fer caure bancs a Espanya, va quedar frustrat aquell mateix 2011. De fet cap banquer, polític o financer espanyol van passar pels jutjats acusats d’haver endeutat al país. Ans al contrari, amb els impostos es rescataven els bancs, es pagaven sous vitalicis a polítics retirats o se’ls contractava com a senadors. La democràcia havia estat segrestada i els manifestos dels indignats que corrien per Internet, tot i ser els més democràtics que mai s’havien redactat, foren enterrats pels poders fàctics. En ells es demanava que els polítics no tinguessin sous vitalicis, que el poble no hagués de pagar la crisi, i finalment que banquers, polítics i financers responsables de tot allò fossin processats, és a dir, moltes mesures que no foren escoltades. Davant totes aquelles reclamacions democràtiques la classe política espanyola va restar totalment mancada de sensibilitat. Mentre Islàndia continuava donant idees, les dretes i les esquerres nacionals miraven cap a un altre cantó. Però, i del cert, que tenien a on mirar. A principis de juliol de 2011 fou penjat a Internet un primer esborrany de la nova Constitució islandesa. Cada dia molts islandesos hi anaven afegint més i més propostes via Facebook, Twitter o pel correu electrònic. Era la primera vegada a la història que una Constitució estava sent preparada pel poble i per Internet. L’objectiu final de tot allò fou redactar una nova carta magna que hauria de ser aprovada al Parlament. La xarxa estava fent una cosa òbvia, democratitzant la democràcia. A Espanya estava passant tot el contrari, sobretot quan el PP va guanyar les eleccions. A Vila-rodona el PP res de res.

El 20 novembre de 2011 fou investit Mariano Rajoy com a president d’Espanya. El partit conservador havia guanyat les eleccions i a partir d’aleshores les associacions d’indignats i el nacionalisme català van notar un gir en contra d’ells, un gir que aniria creixent. Per una banda el que ambdós van veure fou la presa de pèl més gran que un govern fes al seu poble. De fet el PP i el PSOE, que tant opositors es mostraven, van ajuntar les seves culpabilitats i els seus interessos. Sota les ordres d’Alemanya, a qui Espanya devia molts diners, PP i PSOE es van posar d’acord. Per evitar que a Espanya passés el mateix que a Islàndia, que no pagués els deutes, es va modificar la Constitución de 1978. Els islandesos, via comicis, s’havien negat a pagar el deute de bancs i estat. Doncs bé, PP i PSOE varen alterar la llei per tal que el poble espanyol no pogués fer el mateix. És a dir, PP i PSOE van modificar la Constitució en contra de la pròpia democràcia. I com se sol dir a pitjor, millor. A més tripijocs del govern, més enuig en contra d’ell i més adeptes al 15M i a l’independentisme, un fet que Rajoy mai no va preveure. Ell es pensava que un cop maquillada la crisi, tot retornaria al seu canal. De fet, i per assolir allò, va col·locar al neoliberal més convençut com a Ministre d’Economia.