130. Vila-rodona sota l'Aznar salvador

1997 fou l’any on el PP va guanyar les eleccions generals amb un Aznar com a president d’Espanya. Mentre, a Vila–rodona, uns bons 704 litres per metre quadrat beneïren el terme. Per desgràcia el preu del vi va baixar sota un excés de producció. Tot i així, la població continuava creixent amb l’arribada de més immigrants i la conseqüent necessitat de més cases. En allò el govern del PP vindria a potenciar en breu un negoci del tot especulatiu, el del maó i de l'Aznar el salvador.

Però tot i aquell creixement demogràfic, la Festa Major d’estiu de Vila–rodona ja no mostrava les aglomeracions de cotxes i gent dels anys vuitanta. Amb festes i diversions a l’abast durant tot l’any, molts ja no veien l’antiga festa Major com una oportunitat de retrobada i contactes socials. Del cert que els palcos eren pocs i el ball restava migrat de forasters. En fi, que l’envelat de pagament havia quedat obsolet i en breu la dansa l’ assumiria l’Ajuntament fent-la gratuïta.

Però deixant l’economia vilatana per un moment, el poble tindria una nova aportació cultural. El Centre d’Estudis del Gaià publicaria el primer número de la seva revista La Resclosa. Articles d’índole històric i científic anirien omplint els seus números anuals. Del seu recull d’articles es recuperaria gran part del passat que aquest bloc ha ordenat i resumit.

Mentre el cometa Halle Bopp passava pels nostres cels.

Mentre el preu del vi es mantenia durant el 1998, el govern espanyol va endegar una nova política plagi de les neoliberals d’Estats Units i el Regne Unit entre d’altres. El neoliberalisme econòmic defensava que si l’estat no controlava en excés les especulacions, aquestes promourien el creixement econòmic. Per a tal objectiu calia que les lleis permetessin que les empreses, bancs i financeres poguessin obtenir el màxim de beneficis possibles. A la llarga aquell context hauria de, teòricament, repartir riquesa per a tota la societat. Així doncs Aznar, com a president d’Espanya, va iniciar tot un conjunt de polítiques neoliberals que canviaren radicalment l’entorn social del país. Per una banda va alliberar el preu del sòl, és a dir, va obrir la veda a l’especulació urbanística. Però per a comprar terrenys i pisos calia que algú deixés els diners als interessats. Per tant també va alliberar el control de préstecs per part dels bancs, el que s’anomenà desregularització bancària. Plagi de les polítiques de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, Aznar va assolir el favor dels grans capitals del país. Ara banca i estat esdevindrien un matrimoni molt catòlic, fins que la mort els separés, de fet avui dia encara dura.

Els bancs, i amb les mans lliures, van crear encara més diner, un diner inexistent, l’anomenat diner bancari. Si vostè ingressava 1000 euros de nòmina, el banc els podia deixar a qui volgués i vostè podia gastar-se’ls amb una tarja de crèdit. En resum, vostè va ingressar 1000 euros però al mercat n’hi havia 2000, els 1000 seus i els 1000 que li havien prestat a un altre. Amb tant diner bancari pels mercats tothom podia comprar tot i que aquell diner no existia però Aznar el salvador ho havia legalitzat. Els bancs, i per tal que el seu diner bancari corregués més ràpid, s’inventaren quelcom a tal efecte, els crèdits barats. Abans per a poder comprar un pis es contractaven lletres a interessos molt elevats i pocs s’atrevien a endeutar-se amb un banc. Ara el negoci funcionaria a l’inrevés, amb crèdits barats es potenciaria un màxim nombre de clients i més beneficis per al banc, és a dir, molts hipotecats sota molts interessos. Per animar la compra de terrenys i pisos calia també desregularitzar les propietats immobiliàries. Per aquella raó, i com ja s'ha dit, el PP va alliberar el preu dels sòls. Ara, i sota la llei de l’oferta i la demanda, el nombre de compradors augmentà i augmentà. Aquells sols havien de demanar un crèdit al banc. Així que a més compradors el preu dels immobles pujà i pujà amb un munt de constructores a l’alça, és a dir, que la febre de la construcció havia arribat. Vila–rodona, i la comarca, en breu perdrien la seva essència rural i productiva per passar a la presència urbana i especulativa. El territori i el paisatge anaven a ser violats.

No obstant tot l’anterior, i per acabar d’inflar els preus, va arribar l’euro. Fou durant l’1 de gener de 1999 que aparegué la nova divisa. Tothom patia per entendre aquella moneda. Els avis se n’en reien ja que ells havien passat de rals a pessetes. Total, un s’havia d’acostumar a fer servir una cosa molt bàsica, les matemàtiques. Del cert que amb l’euro tothom arrodonia els preus a l’alça i allò va engreixar l’especulació neoliberal. Però el que més va accelerar aquell món d’especulacions fou Internet i els programadors. Ara tothom passaria a tenir un compte de correu en un servidor hotmail, gmail o xtec. Allò fou el preludi d’una nova manera de comunicar-se, de promoure negocis o de comprar i vendre. Abans les vendes de productes financers es feien a paper i llapis. Allò implicava certa lentitud però també un control sobre els usurers. Ara però, mil transaccions podien fer-se en una mil·lèsima de segon. A més molts enginyers trobaven feina elaborant complicats productes financers que ni el que els venia ni que el qui els comparava entenia què eren. Li sonen les preferents, els derivats o els futurs? Tot un engany per tal que el diner bancari, fals però legal, anés a tota velocitat pels mercats de tot el món. L’economia s’havia convertit en una gegantesca venda piramidal on els grans capitals feien especular a tota la resta. En fi, que el president Aznar, el salvador, havia endegat una monstruosa bola de neu que esdevindria un magnànim allau. Vila–rodona hi quedaria colgada.