116. El Casal de Vila-rodona i el perdó d'una guerra

Durant el 1961 es creen els Setze Jutges i s’inicia el moviment de la Nova Cançó. Òbviament Franco i els seus no hi estaven d’acord però la repressió franquista, tot i prohibir el català en els missatges del telègraf, ja deixava fer algunes coses. Per exemple, i durant el 1962, es va fundar la nova l’Editorial 62 que publicaria autors locals. Sota aquell context, i a Vila–rodona, s’anaven coent grans idees que per desgràcia costaven molt cares. Dos en foren els exemples d’allò. Un primer la bassa per a regar, i un segon molt més ambiciós, un local per a tot el poble.

El primer projecte va néixer de la dificultat de regar totes les hortes, sobretot durant l’estiu. Aquell problema feia anys que flagel·lava als pagesos. Una solució que es proposà fou la construcció d’una gran bassa. Amb aquella es recolliria l’aigua nocturna del rec que retornava al riu. Acumulada així es podria aprofitar per regar en escreix els horts de la vila. I així fou que aquell 1962 l’Ajuntament va comprar per 35.000 pessetes un terreny a l’Horta de Dalt de Maria Helena Valentí. La intenció era ubicar-hi allí la bassa. El problema era poder pagar aquella construcció.

El segon projecte el mostrava l’antic cafè de El Molí. Sols l’entrada ja cridava reformes urgents. El pes del temps, dels balls i de les tensions vilatanes l’havien fet perdre la lluïssor d’inicis de segle. Però, i per l’altra, al de La Societat li passava el mateix. Davant d’aquella necessitat es va crear una comissió per tractar aquell tema. D’aquella en sorgí una idea, la de construir un nou edifici per dissoldre les tibantors entre El Molí dels conservadors i La Societat dels republicans. La guerra ja havia fet prou mal i calia modernitzar Vila–rodona. Com va dir el constructor Josep Busquets Alegret, seria un local de la població i no de cap partit. Òbviament la proposta enlairà defensors i detractors mentre en Busquets no parà de trucar portes per convèncer als vilatans. Intents de posar pals a les rodes vingueren, fins i tot algú va influir en els continguts d’una conferència en contra un casal sense partidisme polític. I com no, alguns conservadors del poble, varen fer pressió per tal que fos el seu local, El Molí, el benefactor de les possibles reformes. Finalment, i sota la tossuderia d’en Josep Busquets, una majoria recolzà el nou edifici de El Casal de Vila - rodona. I novament el gran escull, la pela.

Mentre les veus contràries al règim s’alçaven per arreu, la Nova Cançó feia de les seves, i fins i tot alguns sectors de l’església es mostraven clarament crítics. L’any 1963 l’abat de Montserrat va fer unes declaracions al diari francès Le Monde en contra del franquisme. Anys més tard, durant el 1966, la caputxinada va ressonar a la Universitat de Barcelona, i aquell mateix any una manifestació de capellans va clamar en contra les tortures del règim. Vila–rodona, amb un sector crític creixent, ja no era tan aliena a la realitat política. Però les prioritats de sempre li reclamaven majors atencions, l’aigua. De l’11 al 15 de setembre d’aquell 1963 s’esdevingueren intenses pluges en la capçalera del Gaià que provocaren una forta crescuda. A Valls, per exemple, precipitaren 155 mm, 100 dels quals en poc més d’una hora (Gavaldà, 2010). Cada cop quedava més clar que pluja de 100 en capçalera, gaianada forta per la llera.

Però aquell any a Vila–rodona li va tocar la grossa, i no va ser la loteria nacional, sinó un gest del qui havia marxat l’any 1927 a Mèxic, Enric Benet i Arnavat. Aquell, encara a Mêxic, va visitar Vila–rodona aquell 1963 per descobrir com havia desmillorat el poble. Se li va fer ben palès que El Molí i La Societat estaven igual que com els recordava, però molt més envellits. De fet ja n’havia parlat d’allò amb amics, batlle i autoritats. La sorpresa fou quant dies més tard, concretament el 26 d’agost, i des de Barcelona, va realitzar una transferència abans de marxar a Mèxic. A l’endemà va enviar una carta a l’alcalde, Josep Barril Miquel, i al president de la Cooperativa, Josep Rabadà Marcet, comunicant la quantitat i el compte en la Caixa de Pensions. I allí estaven, 1.500.000 de pessetes de l’època per reformar els cafès, fer un cinema nou per a la quitxalla i renovar el dels adults (Santesmases, 2012). Aquella donació recordava la que Artur Mundet, també un català a Mèxic, havia fet recentment a Barcelona per a la construcció de les Llars Mundet. A diferència d’en Mundet, en Benet no va veure el seu projecte acabat. Per desgràcia, i a Mèxic, quatre setmanes més tard va morir sobtadament. Allò va deixar en mans del poble els diners i el seu objectiu. Sort o desgràcia?

Durant l’any 1964 la proposta de fer un nou local més gran i més modern per oblidar els antics, vells i rivals, Molí i Societat, estava en boca del poble. El diumenge, 29 de novembre d’aquell 1964, la comissió assignada per debatre l’assumpte va votar a favor que el veïns decidissin que preferien, si reformar els vells o fer-ne un de nou. Cal recordar aquí el paper que Josep Busquets va fer al respecte. Anant casa per casa, i argumentant en contra d’alguns conservadors, va fer bona pedagogia del que calia fer, un nou casal sense partidismes, per tal d’evitar el que no calia fer, repetir els errors polítics del passat. I el 20 de desembre s’aprovà per assemblea veïnal que un nou Casal seria enlairat sobre el pati cedit pel celler de la Cooperativa, l’antic sindicat conservador. Allò canviaria la vida del poble per sempre més.

D’aquella manera s’endegà el projecte del Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012). El problema era que aquella idea era més ambiciosa que la pagada per Enric Benet, és a dir, calien més diners (Santesmases, 2012). Per beneir aquella situació, i entre el 6 i el 10 d’octubre de 1965, uns forts aiguats es feren sentir per tot el Camp de Tarragona. La gaianada pertinent no hi faltà. De fet les pluges ja ho indicaren. A Tarragona caigueren uns 220 litres per metre quadrat i a la veïna població de Bràfim foren uns 106 (Gavaldà, 2010).

Independentment d’aquells aiguats, el poble era conscient que calien altres fons de finançament per a la construcció del nou local social. Per a aconseguir més cabals es proposà la participació de totes les famílies del poble com a socis del nou Casal. La quota mínima havia de ser de 2.000 pessetes pagable a terminis o en quotes de treball. La resposta fou aclaparadora ja que la majoria de llars s’hi bolcaren, fins i tot els que havien marxat del poble. Es recolliren unes 850.000 pessetes. Tot i així algunes famílies, molt poques, es negaren a fer-se sòcies, però els seus fills s’hi acabaren fent posteriorment. Amb tot es comprà un hort per a poder fer el cinema i la sala de ball. El nou Casal buscava un gran espai modern on encabir-hi qualsevol acte social amb tot el poble dins. Molí i Societat, per dimensions i rivalitat, mai no ho hagueren permès.

Finalment les obres del nou Casal s’iniciaren el juliol d’aquell 1965 amb la participació i l’efervescència de gairebé tota Vila–rodona. Els diumenges resultaven d’especial il·lusió amb una munió de voluntaris treballant en aquella obra. Per afegir més eufòria, i també gràcies a la donació d’Enric Benet, es construí el nou cinema Parroquial per a la quitxalla, o Cine Poll. L’antic havia estat en els baixos de l’Ajuntament, però el nou seria edificat sobre l’hort del convent de les Filipenses. Prèviament el Patronat Benet va cedir els terrenys a la parròquia. Aquell cinema s’obrí aquell mateix novembre de 1965 i tot just un any més tard ho va fer el nou local social. Aquella Fira de 1966, i amb la presència del governador civil de la província, Rafel Fernández Martínez, s’inaugurava el nou Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012), una fita on se superava la rivalitat, les rancúnies i els recels de segles entre liberals i carlins, entre progressistes i conservadors, i entre republicans i franquistes. Aquella entitat cultural i lúdica del poble substituí per sempre més el bipartidisme entre El Molí de dretes i la Societat d’esquerres. Ambdós cafès tancaren les portes davant un Casal que unificava el poble. Tot i així alguns vilatans es resistiren a compartir aquell espai comú de cinema, cafè i tertúlies. Però en conjunt les bèsties del passat s’havien dissipat. Sols en restaven les que el cartell d’aquella Fira esmentava, la clàssica fira de bestiar. I com manava el costum medieval, equins i bovins es concentraven a la paret est del castell de Vila–rodona. Per desgràcia aquell mercat d’animals tenia posat el cronòmetre enrere. En un tres i no res els tractors substituirien a tot al bestiar del camp. La Fira medieval d’animals de dalt al castell s’esmorteïa a ritme d’un fòssil vivent.

Amb el Casal de Vila–rodona en marxa es va tancar l’arnat cinema de La Societat. De fet, i com s’ha dit, foren dos cinemes nous. Un, el ja esmentat Parroquial per a la quitxalla, o Cine Poll, on cada diumenge per la tarda es feia una sessió de cinema. I el segon era el del Casal on s’hi projectaven pel·lícules per a adults amb doble sessió el dissabte per la nit i el diumenge per la tarda. Normalment projectaven la dolenta primer per passar la bona després. Molts assistents venien sols a la segona pagant una mica menys per a la sessió. Això sí, un NODO de propaganda franquista hi estava sempre present. Calia que el poble admirés les gràcies i les excel·lències del règim amb un Franco pescant tonyines, caxalots o truites, quan no inaugurava un pantà o un gran pont. Caudillo de España por la Gracia de Dios.

Amb NODO per a tots, els dos cinemes anteriors gaudiren des de l’inici d’un gran èxit d’assistència. Gent d’altres pobles i contrades venien a passar la tarda al Casal de Vila–rodona. Sovint era tanta la clientela al cinema que s’havien d’afegir cadires a la sala. En definitiva, aquell Casal de Vila–rodona significà un primer pas per a perdonar-se una Guerra Civil.