89. Post fil·loxera a Vila-rodona.

Mentre la fil·loxera i la Societat lluitaven per sobreviure, un problema de feia segles assolia la seva solució a Vila–rodona. El 8 d’agost de 1893, i a les 6 de la tarda, les campanes repicaven davant aquella gran notícia. L’Ajuntament, el rector i la resta d’autoritats anaren en processó a l’església per a beneir les aigües. Aquell any la Festa Major va celebrar la inauguració de la captació d’aigua potable. Havien estat un total de tretze anys de projectes, burocràcia, destrosses, manca de recursos i 49.850 pessetes, una fortuna per a l’època. Així, i per fi, l’aigua de qualitat arribà a diferents fonts de Vila–rodona, les més assenyalades, i que avui dia encara brollen, foren la de la plaça Vella i la dels Arbres. Per tant, i gràcies a aquella inversió, l’aspecte sanitari de Vila–rodona degué millorar substancialment, tot i que molts, i per mandra d’anar a la font, continuarien obtenint aigua del seu pou o cisterna. De fet, i durant inicis del segle XX, les diarrees i gastroenteritis estivals continuaren sent freqüents.

Però aquella xarxa de captació havia de patir una prova de foc, tot i que fou més aviat d’aigua. A finals d’aquell agost, i pocs dies després de la seva inauguració, una forta gaianada va assolar Vila–rodona. Tot i així no va poder malmetre la nova conducció hídrica però sí afavorir un futur moviment de terres. De fet, i poques setmanes més tard, les aigües de regar quedaren tallades per un embussament de la sèquia. Noves pluges torrencials pel litoral català durant aquell setembre en foren els culpables. Per sort el pont va suportar aquell embat de riuades mentre Pere Robert pagava les obres de reparació que s’hi havien fet dos anys ençà.

Però l’administració volia recuperar la inversió feta a Vila–rodona, i el cobrament d’impostos no es podia perdonar. El 24 de juny de 1894, Vila–rodona va rebre una reclamació d’Hisenda d’unes 4.870 pessetes a pagar. El deute dels vilatans tornava a delatar la clara situació de crisi creada per la fil·loxera. També això es notava en la davallada de cavalls en aquell poble. Dels vuit que n’hi havia l’any 1.892 es va passar als quatre en el 1894. Després, i durant els anys consecutius, la recessió de cavalls continuà en tres, dos i un mentre el nombre de mules i rucs es mantenia constant sobre els 85 i els 45 respectivament. Probablement la fil·loxera va promoure que alguns pagesos es venguessin els cavalls, de més valor que les mules, per a poder pagar els impostos reclamats per l’administració.

Fou durant el 1895 que la fil·loxera va començar a minvar a Catalunya. La replantació de les vinyes afectades amb peus americans resistents a l’insecte inicià una recuperació lenta del sector. Però allò no passava encara a Vila–rodona. La baixa productivitat del vi s’enfrontava als preus més baixos d’aquella època. Per tant la misèria feia estralls i això es notava amb un hivern que triplicava els seus difunts, uns 29, respecte a l’estiu, uns 10. Hiverns freds més la pobresa per la fil·loxera en van poder explicar els fets. Però la revifada catalana era preludi del mateix a Vila–rodona. De fet, i sota la preocupació pels conreus, s’organitzà III Congrés de la Federació d’Obres Agrícoles. L’acte, celebrat al Vendrell, fou els dies 5 i 6 de gener d’aquell 1895. Diferents delegats de Vila–rodona varen assistir-hi. En fi, la pagesia tenia interès en perfeccionar els seus conreus. Fou a partir d’aquella dècada que les millores agrícoles intensificaren la producció. Els nous adobs i les varietats de plantes més òptimes hi estarien al darrere. Si cultivant la plana amb noves tècniques es produïa molt més que abans, en breu s’abandonaren els vessants i els cims poc productius. Les antigues terrasses plenes de vinya passaren a erms matats per la fil·loxera. Aquell abandonament permetria que el bosc retornés mica en mica per gran part del territori, un canvi de paisatge amb importants conseqüències durant el proper segle XX. Mentre la guerra per a la independència de Cuba havia començat durant aquell 1895. El mercat de l’aiguardent en breu quedaria tocat.

No sols de millores en els cultius es preocupaven els camperols, també, i sota els moviments obrers, albiraven millores socials. Vet aquí que més de mil pagesos procedents de diferents pobles assistissin a un míting a Vila–rodona. En aquella ocasió, el 24 de març d’aquell 1895, no s’explicaren tècniques agrícoles sinó accions reivindicatives en favor del treball i els ingressos. En fi, que la pobresa de la fil·loxera i la Revolució Industrial havien fet despertar el camp català. Els preus baixos del vi, l’avarícia de molts amos i la pobresa de molts rabassaires feia fàcil el missatge de l’esquerra política. En part per les millores agrícoles, i potser en part per les reivindicacions socials, durant el 1896 el preu del vi inicià una modesta recuperació a Reus. Després es mantindria estable fins a finals de segle. De totes formes allò no va ajudar a la pagesia de Vila–rodona. Aquella fira les compres de bestiar foren a la baixa, molt probablement perquè moltes famílies pagaven per tal que els seus fills no anessin al servei d’armes (Santesmases, 2014) i per la fil·loxera recent. De fet Vila–rodona, com altres pobles, no havia escapat d’aquella plaga. Durant el 1897, i amb un 17 de gener amb gaianada intensa, fou un any de pocs parts, uns 54, amb uns 21 casoris. Aquella anterior població que fregava els 2.200 habitants en el clímax de la vinya, ara havia passat als 1.971 vilatans d’aquell 1897. Per tant, la marxa de moltes persones davant el desastre de la fil·loxera s’havia sentit al poble, fet que es notava en les baixes vendes de bestiar durant la fira (Santesmases, 2014). Però no sols els camperols havien pres consciència de les plagues agrícoles, també els propietaris en tenien força cura. Aquell any l’Ajuntament, i sota l’alcaldia del propietari Pere Màrtir Rabadà i Mayné, dictaminà que la venda de fruites, verdures i gallines no fos pels carrers del poble. Pressuposem que la mesura anava destinada a reduir el risc de plagues i infeccions però el consistori també desitjava obtenir-ne pessetes. De fet la venda de fruites, verdures i gallines sols es podia fer a la plaça dels Arbres d’on el Comú en cobrava el dret. Tanmateix el peix sols es podia vendre en un local que pertanyia a l’Ajuntament, la carnisseria. Per tant, totes aquelles accions repercutien en una millora de la higiene pública i dels cabdals. La fil·loxera aniria remetent mica en mica davant els nous peus de vinya resistents a aquella. Temps al temps, i gaianada a gaianada, es faria la revolució.