88. La fil·loxera a Vila-rodona:mort de vinyes, part de moviments

Durant aquell 1892 el primer problema de Vila–rodona fou la vinya. Aquella economia vilatana fonamentada en un sol monocultiu havia estat un error. De fet feia temps que es veia a venir l’hecatombe però com sempre les emocions enganyen a les raons. Tothom sabia que aquella plaga tard o d’hora afectaria la vinya del terme, però emocionalment es desitjava, i es creia, que a un no li passaria mai. Uns parlaven de sentit comú, però aquell sempre havia estat el menys comú dels sentits. El que calia era analitzar la situació amb lògica, amb raons i amb fets, i no pas amb el sentit comú heretat dels anys viscuts. La data exacta d’entrada de la fil·loxera a Vila–rodona no es coneix. Tot i així, els canvis demogràfics, socials i econòmics del poble ens mostren sens dubte el pas d’aquella plaga. Les continuades reclamacions tributàries del Govern Civil, de la Diputació i de l’administració d’hisenda, seguides de les amenaces d’embargament, foren senyal que els pagesos no podien pagar els tributs. La causa? Les pèrdues econòmiques d’aquell 1892 per la fil·loxera, una situació que enfrontà rabassaires amb propietaris. El contracte de rabassa morta era d’origen medieval. L’acord establia que l’amo podia fer fora el pagès passats cinquanta anys de l’ explotació, o bé si morien dos terços dels primers ceps plantats. Quan va arribar la fil·loxera arrasant gairebé tota la vinya, els amos volien fer fora als rabassaires. Tot i que els pagesos varen començar a empeltar amb peus americans immunes a la plaga, els propietaris consideraven que allò era vinya nova i que podien expulsar als parcers. En breu un conflicte social va aparèixer i les pugnes obreres de les grans ciutats es traslladaren al camp però sense recolzament polític ni d’esquerres ni de dretes. S’establiren uns tribunals d’arbitri que analitzaven cas per cas alentint i agreujant el problema. El que calia era un nou marc legal que reformés el contracte medieval de la rabassa morta creant una situació justa per a ambdues parts, parcers i amos. Per desgràcia allò no va arribar fins passades moltes dècades. La fil·loxera guanyava terreny i la vinya quedava erma a cada pas. Però no sols el camp hi sortí perdent, sinó que tota una xarxa econòmica va quedar tocada. Els boters, els constructors de carros, les fàbriques d’aiguardent, el port de Tarragona i demés negocis subsidiaris de la vinya varen enfonsar-se amb ella. Molts pagesos i obrers hagueren de fugir d’aquella economia agrícola per buscar-se la vida en la industrial, i Vila-rodona no oferia fàbriques on trobar feina. Cal entendre que no interessava als grans propietaris l’existència de manufactures que els robés rabassaires i temporers. Per tant, i mentre els amos s’oposaven a l’entrada de la indústria al poble, gran part de la població vilatana va haver d’emigrar. La resta es va veure abocada a buscar solucions solidàries per a afrontar aquella plaga. Per aquella raó es va consolidar la Sociedad de Trabajadores Agrícolas de Vilarrodona. La seva primera seu s’obrí a la plaça dels Arbres i al costat de la Casa de la Vila. Aquella associació acabaria substituint les antigues cofraries medievals per fer-les evolucionar cap a les germandats noucentistes. Tot plegat s’hi redactarien estatuts similars i pactes d’ajuda mútua entre els pagesos. Els documents que es signaven, tant per a aquella societat com per a altres accions administratives, ho eren en castellà. Moltes prohibicions anteriors havien fet anar així les coses. En el 1860 es va prohibir els rètols en català, durant el 1862 les escriptures notarials, en el 1867 el teatre i en el 1870 en el Registre Civil. En fi, que el català no gosava del reconeixement cultural i polític necessaris per a esdevenir llengua culte i conductora de reglaments i contractes. Tot s’havia de fer en la llengua imperial. Per aquella raó moltes famílies burgeses catalanes parlaven en castellà, por qué hacía más fino. La Renaixença catalana, iniciada feia unes dècades, encara no havia canviat del tot aquell complexament del català. De totes formes, els principals problemes per a la pagesia vilatana no eren lingüístics, sinó altres dos: el primer la fil·loxera i el segon l’aigua potable. El primer havia d’esperar solució, el segon es resolgué aquell 1892. Finalment l’Ajuntament i el constructor arribaren a un acord per a la conducció d’aigües potables de Vila–rodona. De fet aquell abril s’havia tornat a posar en evidència la nul·litat de l’antic projecte. Unes fortes pluges, amb gaianada inclosa, delataven que els tubs pel mig del riu ni en pintura. Potser, i per causa de les precipitacions, part de l’edifici de l’hospital va caure. Al mes següent s’acordà fer-ne la reparació pertinent. Però els avisos de la natura insistiren i aquell maig les aigües de regar quedaren obturades per les mateixes pluges torrencials. Cal recordar que l’extrema desforestació per a la vinya havia fet incrementar les crescudes sobtades en torrents i rius. Aquella manca de bosc també havia fet disminuir la formació de núvols i la constància en les pluges. El pas d’un temps de secada al d’un de forts aiguats era cosa normal durant aquell segle, i per tant, el deteriorament de la sèquia hi anava inclòs. En definitiva, que calia sovint fer accions de manteniment. Una de les fonamentals era assenissar, o tallar el senís o vegetació que creixia al voltant de la sèquia. Fos com fos, i davant tots aquells avisos de la natura, la captació d’aigua potable per a Vila–rodona no podia passar pel riu Gaià. L’obra va trobar un altre itinerari i en breu pous i cisternes amb filtracions passarien a un ús secundari.

Però la fil·loxera continuava sent el pitjor maldecap de Vila–rodona. Sense raïm no hi havia brisa i sense aquella no se’n podia destil·lar  aiguardent. Allò, més el marc legal que gravava l’alcohol des de feia quatre anys, va provocar el tancament d’algunes destil·leries. Una d’elles fou la de Cal Rabadà. Situada a l’actual plaça del carrer de la Bassa va passar en breu a ser un corral. L’edifici així fou llogat per l’avi de Josep Paulino Llenas.

Però el més perjudicats per la fil·loxera no foren els amos, sinó els rabassaires. La migrada collita de raïm va derivar en la seva pèrdua de nivell adquisitiu d’aquells. Alhora, allò es va reflectir en una disminució significativa dels naixements durant aquella dècada. Dels 73 de mitjana anual es va passar a la cinquantena. Cal comentar que la majoria dels parts es donaven des de finals d’hivern a inicis de primavera, època durant la qual les cigonyes tornaven de l’Àfrica. Vet aquí el mite d’aquelles aus com a portadores de nadons. En fi, que a l’abril les cigonyes del nord s’enyoren, i aquí les hi tenim. D’altra banda, l’estació amb menys parts era l’estiu, gairebé un 30 % menys. Causes possibles pogueren ser la pesadesa de l’embaràs durant aquella estació o el risc de contraure infeccions. Cal recordar que durant l’estiu molts nadons i nens morien per diarrees. Fos el que fos, aquella pauta s’havia repetit en tots els darrers segles, senyal d’una pràctica evident. Si les parelles concentraven llurs parts per la primavera defugint de l’estiu, era senyal que des d’antic, i digués el digués la seu episcopal, es practicaven diferents mètodes anticonceptius. En casos extrems s’arribava a l’infanticidi. De fet, i en el record històric de Vila–rodona, es parla d’embarassos no desitjats on les afectades ocultaven la panxa sota faldes i vestits inflats i voladissos, robes amples que eren capaces d’amagar el ventre prenyat de la donzella. Després algun nadó era trobat ofegat a la vora del riu. Però molts infanticidis com aquells no eren percebuts com un homicidi, sinó com una necessitat davant la manca de recursos. Des del Paleolític que la humanitat els ha practicat per a poder gestionar millor demografia i aliments. La fil·loxera estava marcant un sostre de recursos molt baix per a la pagesia humil de la comarca mentre un altre conflicte s’estava macerant a l’altra banda de l’Atlàntic, en Martí fundava el moviment revolucionari a Cuba.

Però la fil·loxera va comportar una cosa bona per a Vila–rodona. Fou durant el 1893 que els casaments en aquella vila estigueren molt per damunt de la tendència de l’època. De fet s’assoliren els 19 matrimonis per la simple raó d’acumular-se els d’anys anteriors no consumats. Probablement l’entrada de la fil·loxera va impedir molts matrimonis. Potser associat a aquella crisi calia esmentar el que passava per la capital. Durant aquell 1893 es produí una onada d’atemptats anarquistes per Barcelona, inclosa la bomba al Liceu del 7 de novembre. Els responsables foren els moviments obrers que defensaven els seus drets davant la usura dels empresaris. Òbviament allò no responia a actes individuals, sinó a accions col·lectives. La necessitat d’unir forces davant el monstre de la fil·loxera i l’entorn obrer anterior varen impulsar intensament l’associacionisme a Vila–rodona aquell 1893.

Durant el 1893 es va fundar legalment la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, altrament dita, la Societat. La primera seu social d’aquella entitat ja estava situada al costat de l’Ajuntament. Una altra sembla que va ser a cal Joan Casabona a la plaça de Catalunya. Era un lloc de reunions, tertúlies i decisions. De fet el 13 d’agost d’aquell any es va signar tot un reglament intern. S’acordà així que els socis paguessin una quota mensual de 10 cèntims, que en cas de malaltia d’un dels associats, la societat i els seus membres l’ajudarien amb una subscripció voluntària, i que si calia se li treballarien a torns les terres fins a un màxim de 6 jornals, unes 3,6 hectàrees. Amb aquells primers acords s’acabava de plantar l’embrió del moviment polític esquerrà a Vila–rodona, un fet que no agradaria a l’altra part, els conservadors. Tot d’una, el preludi d’una guerra s’estava coent en aquells actes (Santesmases, 1996).