93. La revolta dels conservadors

Sovint sembla que les dretes es creuen els escollits a governar i les esquerres els elegits a canviar el sistema. Això explicaria el que va començar a partir de 1910. La primera mostra la tinguérem quan els joves del poble demanaren, com en altres ocasions, utilitzar la plaça del Arbres com envelat durant la Festa Major. Ja s’ha explicat que a Vila–rodona s’organitzaven tres balls, un el dels republicans d’esquerres, l’altre el dels conservadors de dretes i un tercer els dels joves del poble. El republicà i el juvenil romania força ple, en canvi el dels monàrquics anava migrat. Davant la competència que aquell tercer envelat implicava per al despoblat ball dels conservadors, la reacció fou òbvia. El regidor dretà, Josep Porta, va començar a posar pegues a l’envelat de la plaça dels Arbres. Per dissimular les raons reals, en Porta va argumentar que es faria malbé el terra de pedres i argila d’aleshores. Òbviament que tots els balls trepitjarien terra, però en Josep Porta i Canals això ho obviava. Finalment, i sota l’alcaldia republicana de Pau Robert, la causa no va prosperar. Evidentment la facilitat de donar permís o no a aquell envelat depenia de les militàncies polítiques del consistori. En igual sentit va passar durant la fira d’aquell 1910, mercat  que gràcies als bons preus del vi va adobar la compra de bestiar aquell any (Santesmases, 2014). L’ajuntament, republicà, va decretar que el repartiment i cobrament dels espais per als venedors era competència exclusiva seva. Allò deixava fora d’ingressos a les cofraries, i en concret a la de Sant Sebastià. Altre cop el conservador Josep Porta, amo del Mas de la Magina, va protestar enèrgicament (Santesmases, 2014).

Però aquell esquifit fet del 1910 no fou encara la revolta dels conservadors. Faltava més sofre per avivar la foguera. Una de les espurnes va arribar durant el 1911 quan la CNT promogué vagues agressives i revoltes contundents per Barcelona. Sota aquell context d’esquerres animoses, l’anticlericalisme s’anava expandint i Vila–rodona no en fou excepció. De fet feia segles que pel terme es coïa el paganisme en detriment de feligresos. Vet aquí que durant el 1912 els conservadors d’aquell poble varen iniciar la seva especial revolta. Foren nou persones de Vila–rodona, la majoria càrrecs municipals conservadors, les qui redactaren una carta al bisbe. En aquell escrit es queixaven de dues xacres per a ells. La primera de la manca de practicants catòlics al poble. I la segona, de la recent escola laica on hi assistien uns seixanta nens i nenes barrejats. Davant d’allò demanaven al bisbe un rector de propietat per a fer front a tal situació. Aquell context, com es veurà, es repetiria el 1914 i altre cop pels anys vuitanta. Durant el 1914 fou el mateix rector, Josep Romeu, qui explicà al bisbe la manca de feligresos, inclosos els de famílies dretanes. Durant els anys vuitanta fou el metge de Vila–rodona, més altres catòlics, que avisaren al bisbe d’un rector no massa conservador. En fi que els ortodoxes sempre delataven a qui, segons ells, no complia les ordenances divines.

Per sort, i per donar llum a aquella època, arribà l’electricitat a Vila–rodona. Durant aquell 1912, i de la mà de l’enginyer Ricard Ferrer Combeller, s’acabaren moltes de les moltes bromes que la foscor permetia. Una de les més desagradables era trucar a la porta i esperar que l’amo tragués  el cap per la finestra per saber qui el demanava. Acte seguit un li agafava el coll amb una crossa i un altre li empastifava la cara amb una escombra untada en fems. Bestieses de poble a falta de telebrossa, Internet o tàblets d’avui en dia.

Però la revolta de les dretes no s’havia acabat. Durant el 1913 l’Ajuntament republicà de Vila–rodona desitjava obrir pas pel sud del poble. El projecte era enrunar la paret sud de la plaça dels Arbres, és a dir, per on avui s’arriba al Casal de la Vila. Però aquell pla va topar amb un problema, la política catòlica i conservadora. El designi d’aquell nou accés per al poble fou titllat de contrari al cristianisme. El marit de Neus Muñoz, propietària del terreny, s’hi va posar en contra. L’argument consistia en dir que l’Ajuntament volia impedir la construcció d’una escola catòlica en aquell indret, al costat d’on avui dia hi ha Cal Ferrer. Fou tanta la pressió que la idea d’obrir el poble pel seu migjorn va haver d’esperar més de deu anys. Així doncs, una escola religiosa, la de Sant Miquel, hi fou construïda allí impedint la millora urbanística. Durant el mes de maig, i de pago, començaren les primeres classes amb alumnes. L’obertura de Vila–rodona, per on avui és la seva principal entrada, va haver d’esperar, i com si d’un càstig diví es tractés, a una catàstrofe. Mentre el tango es posava de moda per Catalunya.