92. Raïm a l’alça i conservadors a la baixa

El 1908 va marcar la fi d’una etapa agrícola grisa i depressiva. A partir d’aquell any la fil·loxera es trobaria eradicada a tota Catalunya. De fet a Vila–rodona es registraria la primera bona collita de raïm d’ençà aquella plaga tot i que la fira continuà amb la seva empobrida activitat. Sols calia veure com la subhasta per als venedors restar altre cop deserta (Santesmases, 2014). Per sort els nous peus americans resistents a la fil·loxera ja havien madurat i crescut el suficient. Amb tot, el preu del vi continuava força baix. També fou a partir de 1908 que l’Ajuntament, i a través de la creació del Sindicat de Regants, es va desfer d’una atribució que havia tingut des de l’edat Medieval, la gestió de la sèquia. No obstant allò, aquella institució no fou aprovada definitivament fins al 1916 quan així es constituí el Sindicat de Regants. Aquella organització va iniciar una correcta distribució de l’aigua entre les diferents hortes sancionat als infractors. Una cosa que no va endegar encara fou la higiene de la mateixa. La sèquia era focus de mosquits, infeccions i olors, sobretot durant els mesos estivals. La causa era que molts hi llençaven brossa dins la mateixa.

Però tot aquell renaixement de la vinya va venir beneficiat per un personatge que va impulsar la indústria vinícola des de Vila–rodona. Tot va fer-se evident durant l’any 1909 quan el republicà, Pau Robert Rabadà, va guanyar l’alcaldia de Vila–rodona. Fins ara els conservadors, propietaris amb més temps i recursos, havien presentat fàcilment candidatura. Els vilatans esquerrans, més curts de temps i de divises, els costava més presentar un equip al consistori. Però la intel·ligent entrada als republicans de Pau Robert, sent ell propietari, va capgirar les coses a Vila–rodona. Òbviament que els conservadors no els va fer cap gràcia que un propietari es fes republicà. Així doncs no li van posar fàcil i l’impugnaren la candidatura. Però finalment, i després de molta burocràcia, Pau Robert assolí l’alcaldia de Vila–rodona. Aquell gir polític va propiciar millores importants en l’agricultura comarcal i en la fira que agonitzava. Ja feia uns anys que la subhasta de llocs per als venedors restava deserta. Potser les més de 300, o fins i tot 500 pessetes de l’ajuntament conservador, esdevenien abusives. Ara el preu es rebaixarà, fet que va fer venir més venedors i va augmentar la recaptació de l’ajuntament  (Santesmases, 2014). La fira ho va notar amb un augment de l’activitat i les transaccions. Finalment la pràctica medieval de les subhastes va desaparèixer de la fira per sempre més.

Per desgràcia aquelles millores sota l’alcaldia de Pau Robert no esborraren una gran xacra, la Guerra del Marroc que feia estralls pel territori i retardava l’arribada de permisos i recursos a Vila–rodona. L’obligació d’anar a files de molts joves catalans, entre ells homes casats i fills, provocava un gran descontent social. Solidaritat Catalana se’n queixà a l’administració estatal sense que aquella oferís solucions al respecte. Tot allò derivà en la Setmana Tràgica de Barcelona on el descontent de la gent va protagonitzar actes anticlericals, assassinats i desordres socials. La repressió sobre la Setmana tràgica esdevingué brutal i al final Solidaritat Catalana fou dissolta. En aquell sentit, i per deixar un cap de turc visible, el pedagog català Ferrer i Guàrdia, fou acusat d’estar al darrere dels aldarulls i posteriorment executat. En fi, que la política espanyola, cega a la realitat del seu poble, s’havia emmerdat en una guerra al Marroc provocant el descontent dels qui havia de protegir per ara passar a reprimir-los. Finalment tot aquell esforç en defensa de la pàtria Espanya, i en contra dels qui no volien anar a les lleves, no va servir per a res. Durant el juliol d’aquell 1909 les tropes espanyoles al Marroc varen patir una brutal derrota. Com sempre Espanya manava i Catalunya plorava. Per tant, i sota aquell context, qualsevol intent d’obtenir permisos i subvencions de l’Estat central era un llarg laberint per al nou ajuntament republicà de Vila–rodona.

Però aquell poble també va patir els seus propis conflictes bèl·lics. De fet el que va passar aquell març era un reflex de les pugnes entre amos i rabassaires, és a dir, entre conservadors i jornalers. L’1 de març de 1909 l’Anton Oliva Salvany, l’Anton Genilles, un corredor de vi a Vila–rodona, va aparèixer assassinat. La causa fou un tret d’escopeta premeditat que el va deixar ben estabornit. Trobaren el seu cadàver en el terme d’Aiguamúrcia de camí a mas d’en Palau. De fet havia visitat aquella masia per explicar al seu propietari una discussió de feia minuts. Realment fou una baralla que acabava de tenir amb un tal Met, un pagès amb qui estava a males. Veient que les coses anaven mal dades, l’amo de can Palau li recomanà un altre camí de tornada, però n’Anton va considerar segur la tornada pel mateix rodal. Durant tota aquella estona en Met havia anat a Vila–rodona i havia tornat. La seva intenció era esperar-lo al de camí de mas d’en Palau. A Vila–rodona hi havia anat simplement a buscar l’escopeta per fer-li una feina a l’Anton. En el lloc on van passar aquells fets avui dia hi ha una creu metàl·lica mig esborrada. Aquell acte, independentment de les causes concretes de la discussió, potser exemplificava la pugna entre amos i pagesos, una realitat que s’estava escalfant i que acabaria petant en pocs anys. Ja em comentat que calia reformar el contracte medieval de la rabassa morta però que la política no s’hi posava. Calia que algú recolzés a la pagesia des del congrés dels diputats, calia canviar la Llei de contractes de conreu. En pocs anys arribaria aquest algú.