90. Entrada al s. XX; entrada a la revolta

Mentre Espanya perdria Cuba i molts indians tornaven, a Vila–rodona va començar un gener de pluges torrencials i crescudes pel Gaià. La gaianada conseqüent d’aquell 1898 va malmetre el camí entre Vila–rodona i Aiguamúrcia (Serra, 2010). Davant l’infortuni els dos pobles van veure’s obligats a l’entesa. Un cop arreglat el camí, aquell hivern no va donar treva. Amb el doble de morts que a l’estiu, 23 respecte a 10, i pocs parts, uns 49, sembla ser que alguna infecció va assolar el poble, potser una epidèmia de verola. Ja se sap que març marçot, mata la vella vora del foc i la jove si pot. I justament aquell març la natura va enrabiar altre cop els seus instints. Els aiguats i la gaianada van tornar al poble. Aquell 1898 estava esdevenint un any plujós i de riuades per tot el litoral català. Per sort, aquell any propicià unes bones collites de blat, tot i que les de raïm continuaren a la baixa. Cal entendre que fins que els nous peus resistents a la fil·loxera no fossin prou grans, els gotims del ceps foren escassos. Tot i així la millora dels cereals potser va animar a substituir la mula per un cavall. Així sembla que ho feren algunes famílies d’aquell poble. De fet el nombre de poltres augmentà considerablement. Entre el 1898 i posteriors es va passar d’1 a 11 cavalls mentre que les mules baixaven de 89 a 74.

Però aquell any havia d’acabar com havia començat. Pel novembre, i poc després de la verema, les precipitacions torrencials abocaren el riu Gaià a una nova gran crescuda. 1898 seria recordat com un any de pluges, riuades i la pèrdua definitiva de Cuba. El mercat de l’aiguardent quedaria tocat i a ell Vila - rodona també.

A l’any següent, el 1899, i mentre Vila–rodona sortia d’un any humit, amb més morts a l’hivern, uns 24, que a l’estiu, uns 14, i pocs parts, uns 55, Catalunya s’enfrontava al govern de Madrid. El problema del finançament autonòmic, ves quina novetat. en fou la causa. Així que durant el 1899 es va decidir no passar ni un ral a l’estat central si la cosa no millorava, fou l’anomenat conflicte del tancament de caixes. Per tant aquell final de segle anava fluctuant entre hiverns mortals, gaianades i revoltes. Per sort, si més per a molts culés, Joan Gamper fundava durant aquell 1899 el F.C.B. Però tot això restava lluny dels interessos de Vila–rodona. L’Ajuntament, encara en mans de Pere Màrtir Rabadà i Mayné, patia per la regular collita de blat i la migrada de raïm. De fet Pere Màrtir, qui era propietari de bones vinyes com les Espalamoses, tampoc assolia encara grans recol·leccions. Davant aquelles inclemències molts rabassaires es consolaven fent llargues tertúlies al Cafè del Centro o Cal Baster. Aquell local, de caire esquerrà, fou el preludi del de la Societat que aglutinaria els membres del futur sindicat republicà. Els amos jugaven a cartes al Cafè Universal o Casa Alzinet, fins i tot apostant-se algunes propietats.

Però a falta de gaianades, aquell final de segle fou substituït per aldarulls. Durant l’any 1900, i davant la visita del ministre de governació a Barcelona, molts foren qui sortiren al carrer a xiular-lo. Resultava obvi que la simpatia per l’estat central romania baixa. Però aquell acte no fou res comparat amb una altra revolta, el fracassat intent carlista. Durant l’octubre d’aquell 1900 s’esdevingué l’Alçament de Badalona junt a la d’altres viles catalanes i valencianes. Tot plegat per fer molt soroll i poques nous.

Però un cop amortits tots aquells descontents, la natura l’havia de fer per Vila–rodona. El 7 de juliol d’aquell 1900 les pluges torrencials feren maleses per les terres de Pere Màrtir Rabadà, les Espalamoses, tot plegat amb una gran secada. Per tant la collita de blat havia estat mediocre i la de raïm continuaria molt baixa. A falta de capital aquella fira va ser migrada en vendes de bestiar (Santesmases, 2014). Però aquella crisi de la vinya va fer buscar millors alternatives als pagesos. Una d’elles estava sent els arbres fruiters que estaven substituint moltes de les vinyes malmeses per la fil·loxera. A partir d’aquell final de segle, l’ametller formaria part de gran part del paisatge rural del terme, un final de centúria on Vila–rodona tancaria amb uns 450 habitants més. Dels 1.450 inicials s’assoliren els 1.950, però sense mai més arribar als 2.200 del moment d’or de la vinya.

L’entrada al segle XX continuava mostrant els mals del país de feia segles. Per una banda, i com en els anteriors segles, els hiverns continuaren sent força freds dins d’una Petita Edat del Gel que encara cuejava. Per l’altra Espanya continuava sent un país de capellans, monges i monarquies, que sota un tradicionalisme feudal, no paraven de xocar amb el progressisme català i el seu nacionalisme. Vet aquí que la Lliga Regionalista iniciés aquell 1901 la celebració de l’11 de setembre, un acte que reivindicava la pèrdua de drets catalans impugnats per l’encara estat borbònic. També aquell any, i dins aquella efervescència catalanista, faria un important discurs als dinou anys el futur president de la Generalitat, en Lluís Companys. Aquest personatge s’alineava més amb les idees federalistes de Francesc Pi i Margall que no pas amb les independentistes d’altres. Tot plegat era una època agitada entre patrons i treballadors, entre monàrquics i republicans, o entre un catalanisme en expansió i un espanyolisme atàvic, tot massa dividit com per fer caure la vigent Restauració, el rei i el caciquisme que darrera hi penjava. En això Companys va veure que el republicanisme i el moviment obrer i rabassaire havien de ser una mateixa cosa (Tortajada & Vila, 2015).

Vila–rodona, i sota aquell context reivindicatiu, va començar la construcció de la nova seu de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, la Societat. Aquell edifici d’oci i reunions, mancomunà la majoria de vilatans d’esquerres, jornalers i rabassaires, és a dir, uní el moviment obrer amb el republicanisme. Situat al bellmig del carrer de les Hortes, on avui dia s’hi troba el Museu de Vila–rodona, esdevingué el contrapunt a una minoria de conservadors hegemònics. Aquells no tardaren a reaccionar i a establir la seva nova seu social (Santesmases, 1996).

Però el més important a destacar dels republicans fou que, donada la pobresa agrària i econòmica d’aquell poble, van ajuntar un gran esforç popular per enlairar l’edifici de la Societat. La població de Vila–rodona s’havia reduït fins als 1.944 habitants aquell 1901. La fil·loxera havia obligat a una forta emigració, pobresa i fam. Aquell any s’hi afegiria una epidèmia de verola mentre a moltes cases es vivia sense pa. En conjunt la penúria resultà l’amo del poble, una manca de diners que es veia en les finances parroquials, consistorials, empresarials i en les escasses vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1901 (Santesmases, 2014). En base a aquella manca de diners, aparegué una forta competència entre les companyies de tartanes entre Vila–rodona i Valls (el Banac i el Muchuelo), i entre Vila–rodona i Tarragona (el Genilles i el Muchuelo de Pere Recasens, el Musoles). Però la pobresa no sols afectava el transport i l’agricultura, sinó també els projectes de la rectoria. El mossèn de Vila–rodona, Antoni Forns, amb la intenció de resoldre l’etern problema de l’antic hospital del carrer Major, va fer una proposta per construir-ne un altre. Així que presentà un projecte per al nou hospital. Aquell seria construït al costat de l’hort de les Carmelites, monges les quals hi treballarien d’infermeres. Els diners s’obtindrien de la venda de l’antic hospital i d’una ruïnosa casa al final de l’actual carrer Major, aleshores carrer de la Pilota. La resta es demanaria a la seu episcopal. Per desgràcia no hi hagué ni compradors ni almoines i el projecte d’un nou hospital va restar en la teoria. En fi que la ruïna al poble era més que evident a tots els nivells. Però, i per asserenar les penes, es complí allò que es deia que, qui diu mal de l’estiu no sap el que diu. Aquell juny arribà una excel·lent collita de blat tot i que la verema continuà sota mínims en preu i collita. Potser els vents van eixugar massa els ceps, i després del vent ve el torrent. Aquell 22 de setembre baixà una forta riuada pel Gaià.