91. Anticatalanisme espanyol

Passat aquell estiu, la gaianada d’aquell setembre i la mala collita de raïm, la tardor va portar uns comicis ben peculiars i polèmiques. El 10 de novembre de 1901 foren convocades eleccions a l’Ajuntament de Vila–rodona. Els monàrquics i conservadors, la majoria propietaris amb més temps i diners, els era més fàcil presentar candidatura. Els esquerrans i republicans, més curts de disponibilitat, de divises i poder, els costava molt més presentar un equip al consistori. Al final sols s’hi presentaren els candidats conservadors carlins sense representació dels republicans. Per tant, i inevitablement, varen sortir escollits els monàrquics. El curiós del cas fou que sols per un terç dels votants de Vila–rodona els elegiren. És a dir, la majoria del poble, i en protesta, es va negar a votar. Quedava clar que la generalitat dels vilatans eren pobres i d’orientació esquerrana, o si més no, contraris als conservadors. De fet la majoria eren membres de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, la Societat, amb un gruix molt important de rabassaires (Santesmases, 1996).

Tot i l’abstenció, la polèmica i el rebuig del poble, l’1 de gener de 1902 el nou Ajuntament va fer presa de possessió amb cinc regidors carlistes (Santesmases, 2006). Potser, i per refredar els ànims, el 30 de gener va caure una gran nevada a Vila–rodona. Allò provocà que els vilatans no poguessin anar al tros durant 11 dies. Un hivern així matà molts paràsits al camp i aportà, durant el desglaç, molta humitat al sòl. I ja se sap, any de neu, any de Déu. Aquell juny la collita de blat fou força bona. Per desgràcia la de raïm continuà sent poc ufanosa però amb un preu del vi més airós que potser va permetre un augment en les vendes de la fira aquell any (Santesmases, 2014). Mentre, i durant aquell 1902, s’obligava l’ensenyament del catecisme en castellà. El tema català era mal vist per molts conservadors, monàrquics i dretans.

Com una metàfora del que passava en els ajuntaments catalans, la nit del 13 al 14 d’abril de 1903 s’enfonsava el Titànic mentre el caciquisme feia el mateix amb la democràcia dels consistoris. Ambdues coses significaven enfondir, o vides a l’Atlàntic o la democràcia a les viles. Els partits dinàstics i monàrquics eren els mateixos que adoptaven el sistema caciquil on el vot comprava rabasses o temporers. Els amos benestants feien de cacic i els jornalers s’hi venien el vot. Sovint els senyors caciquils venien la idea que la modernització industrial i agrària impulsada per la Mancomunitat de Catalunya sols era una conseqüència del centralisme barceloní contrari als interessos de Vila–rodona. És a dir, els cacics conservadors esdevenien anticatalanistes i antiindustrials. Així doncs els grans propietaris no volien que cap fàbrica els prengués els seus rabassaires i temporers. Com es pot deduir la democràcia d’aquell començament de segle consistia en una oligarquia dels rics sota l’aixopluc del rei Alfonso XIII. Els conservadors ostentaven el poder i els rabassaires la rauxa. Calia un nou marc legal que reformés el contracte medieval de la rabassa morta però el poder, ves per on, s’hi negava. Caldrien algunes revoltes, la intervenció de la política i  algunes dècades per assolir aquella fita. Ni referèndum ni democràcia defensava el poder borbònic davant aquell gran problema social.

Anys de sequera arribaren a partir de 1904. Aquelles primavera, estiu i tardor passaren sense pluges per Vila–rodona. La conseqüència foren males collites de cereals i vinya. Un consol per als amos fou que Espanya, i sota n’Alfonso XIII, continuava guanyant adeptes entre els conservadors. Tot i allò, aquell any el rei perdria algú molt proper, i que no seria cap de les seves moltes amants. El 10 d’abril d’aquell 1904 va expirar a París la seva mare Isabel II.

Però aquella època no sols de sequeres i morts monàrquiques es parlava, també es manifestà un sentiment de feia temps. Durant el 1905 un grup de militars espanyols assaltaren les redaccions de dues publicacions catalanes. En concret foren el Cu-Cut i la Veu de Catalunya. Sorprenentment el govern de Madrid no va sancionar als responsables i aquella desídia va provocar la unió de la majoria de forces catalanes. Així fou que republicans, carlins, Lliga Regionalista i altres s’ajuntaren sota el nom de Solidaritat Catalana. La situació, per tant, s’anava fent cada cop més convulsa respecte a l’estat central. Aquest era incapaç d'ajudar al poble català, ans al contrari, cada cop el reprimia més i més amb lleis i taxes.

Però a Vila–rodona el que importava era la sequera. Fou així que l’església hi prengué part. En aquell any, i per les fotos que es conserven, el temple tenia força bon aspecte. Retaules, escultures i diferents icones lluïen per les parets de l’edifici. A primera fila, i per a les autoritats, hi havia unes poques files de bancs. Darrere d’aquells hi havia sols unes 5 cadires d’espart. Això ens fa pressuposar que la majoria de feligresos restaven dempeus durant els oficis. Alcalde, regidors, guàrdia civil, docents i metge tindrien plaça en els bancs del davant.

Un dels actes més freqüents i multitudinaris d’aquell 1905 foren les pregàries per pluja que tingueren resposta fora d’hora i torrencial durant la fira (Santesmases, 2014). Ja s’ha comentat que durant nou mesos ni una gota d’aigua. Per desgràcia aquelles rogatives no van fer ploure quan calia i la sequera s’allargà més del compte. Allò afectà al creixement dels peus de ceps americans plantats a les hortes, els havien de ser resistents a la fil·loxera. Sota la sequera els plançons no assoliren ser prou grans per a ser replantats a les vinyes, un fet que retardaria la recuperació de la indústria vinícola. Tanmateix la sequera va tenir altres conseqüències. De fet l’Ajuntament conservador va espavilar davant les demandes dels pagesos. Així fou que aprovà el Reglament de la Societat de Regants de Vila–rodona, marc de normes del tot necessari per a una justa distribució de l’aigua de regadiu (Santesmases, 1996). Però tot i els esforços dels camperols, del consistori i de les pregàries, el 1906 continuà sent el tercer any de sequera. Es repetiren, per tant, les escasses collites de sembrats, les migrades de vinya i una misèria profunda amb una fira de Vila–rodona on la subhasta de llocs públics per als venedors no va trobar postors, és a dir, no hi havia diners. A més la venda de bestiar fou també migrada (Santesmases, 2014). L'estat espanyol ni ajudes ni consols. No fou estrany que aquell any La Vanguardia publiqués un article denunciant que la producció agrícola nacional estava molt per sota de l’europea, fet que era veritat. Però la causa principal no era la manca de precipitacions, sinó quelcom que Espanya arrossegava des del que inventen ellos de Unamuno. La manca d’inversió per part del govern espanyol en la millora agrícola de tot el país n’era la principal culpable, o si més no així ho argumentaven els laboristes. El problema era que aquella esquerra, que potser podia endegar aquelles millores, no es posava d’acord ni amb ella mateixa. Semblava com una CUP contra Esquerra Republicana. En fi que les divisions partidistes i els aprofitats minaven les possibles bones accions. Si la dreta espanyola anticatalanista tenia un mal perdre i un manar fort, l’esquerra catalana tenia una mala formació i una manca d’unió.

Aquell context de males collites, de manca d’inversions i de monàrquics esbatussats amb republicans feia que el camp nacional restés en la misèria. Tot i així els demagogs varen fer acte de presència per Vila–rodona amb mítings i arengues molt plens de vent però amb poca flauta. En concret, i durant l’abril de 1907, Manuel Raventós, candidat pel districte electoral de Valls i Montblanc, junt amb el conservador Francesc Cambó, aparegueren per Vila–rodona (Santesmases, 2006). No obstant els monàrquics, i durant la fira d’aquell 1907, la subhasta de llocs per als venedors continuà sense postors i la venda de bestiar sota mínims, és a dir, sota la ruïna (Santesmases, 2014). Potser la demagògia de Cambó volia millorar el destí de tot plegat, però fou l’esforç dels locals qui ho faria possible. L'estat espanyol, anticalanista, com sempre va romandre lluny de les necessitats d'un poble.