94. Vila–rodona durant la Primera Guerra Mundial

El 1914 fou l’any del començament de la Primera Guerra Mundial. Espanya, adolorida pels seus problemes de sempre, no hi va participar. Allò va donar un bon respir a la indústria i pagesia catalanes. Les exportacions en vi, aiguardent i tèxtil augmentaren en escreix així com els seus preus. A aquell context positiu calia afegir-hi dos fets més. El primer la llei de protecció amb aranzels de 1906 que protegia Espanya d’altres importacions més competitives. I la segona la diversificació industrial catalana que havia fugit del tèxtil. Tot plegat, guerra forana, aranzels i diversificació industrial, varen arrencar a Catalunya de la crisi de feia dècades. En breu fàbriques i especulacions visqueren un moment d’or econòmic. Vila–rodona, gens aliena a tot allò, i amb una vinya a l’alça, bullia en noves idees. Una d’elles fou la que una comissió comarcal va exposar el 19 de gener de 1914 a Madrid. Entre ells hi havia els següents habitants de Vila–rodona: Pau Robert Rabadà, Pau Poll, alcalde republicà des de 1909, Adrià Rabadà Mayné, gran propietari de vinyes, i Benito Marcet Trias, cunyat d’Adrià Rabadà i representant de la Diputació de Barcelona. Posteriorment en Benito Marcet va formar part de la Mancomunitat de Catalunya. Tot aquell gruix de polítics i amos de l’Alt Camp anava al darrere de fer importants inversions industrials als voltants de Vila–rodona i la seva fira. Probablement volien establir un conjunt de colònies o vapors fabrils. Però per a poder manufacturar els calia poder portar fàcilment els seus productes als mercats i comunicar-se amb l’exterior. És a dir, anaren a Madrid per tal d’influir a la Comisión de Ferrocarriles en el traçat del tren Cervera Valls Tarragona. El que aquella comissió desitjava era que el tren passés per Vila–rodona seguint la vall del Gaià i que hi hagués una línia de telèfon paral·lela a la carretera de Valls (Santesmases, 2014). Desgraciadament, i després d’algunes bones noves, aquells projectes foren desestimats. Potser Catalunya no tenia encara suficients eines polítiques per a assolir els projectes de la seva gent. De fet, i durant aquell 1914, es va crear la Mancomunitat de Catalunya d’on el conservador Enric Prat de la Riba en seria president, i l’anterior Benito Marcet, un important membre. Aquella institució, i amb el temps, donaria lloc a l’actual Generalitat de Catalunya. Durant aquell 1914  la Lliga Regionalista de Prat de la Riba va potenciar la millora del poder regional, la modernització de l’educació, i la normalització del català, tot plegat la culminació de la Renaixença (Tortajada & Vila, 2015). El nacionalisme català començava a lliurar fruits sota l’esforç de molts. Enric Prat de la Riba deia que quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat. Però allò romania lluny del regne borbònic espanyol i del regne del cel catòlic. Espanya restava ancorada en un estat tradicionalista, monàrquic i dominat per la por eclesiàstica. 

Prova d’allò en fou la carta que el rector de Vila–rodona, Josep Romeu, va enviar al bisbe explicant què passava a missa. Allò no era altre cosa que la manca de feligresos a ofici, inclosos els de famílies dretanes. És a dir, i des de les èpoques de mossèn Morer, que els vilatans republicans o monàrquics, rabassaires o amos, i esquerrans o dretans, havien abandonat la pràctica religiosa. De fet preferien el ball a la missa. Es té clara constància que durant el 1915 hi havia ball de tarda i de nit cada diumenge al local de la Societat. Òbviament aquella activitat era extensiva també als dies de festa. Aquells balls s’estructuraven en dues cames de vuit balls cadascuna. Les dones, que no solien poder entrar al cafè de la Societat, o si més no, era molt mal vist, el dia del ball sí ho podien fer tenint l’entrada gratuïta. Aquella societat era simplement masclista. Allò es notava en un dels jocs més popular de la Societat, la Pula. Aquell era un joc semblant al bingo on els números es cantaven sota un argot propi i molt sexista. El 88 eren les mamelles de la mestressa, el 69 amunt i avall, el 22 els dos ànecs, el 7 l’aixada, el 4 la gavella i el 13 el punt de les dones. Però tornant al ball, la música venia d’un pianista contractat a l’efecte, en Joan Francesch, qui ho deixà el 1922 per passar-ho a un altre que suposem que fou en Joan Rabadà, el barber. No obstant allò, i els dies més assenyalats, el ball es feia amb un grup de músics, fet el qual, i a inicis d’aquell segle, va propiciar la creació de moltes bandes per Vila–rodona.

Però el rerafons de la guerra europea i la major industrialització catalana va comportar dues coses, una de bona i una altra de dolenta. La bona fou el projecte catalanista dins Espanya que Cambó va iniciar. Francesc Cambó, empresari i membre de la Mancomunitat, veia clar que Espanya li calia una gran empenta i no pas des de la visió de Companys. El conservador de Cambó, com també ho faria el seu acòlit Josep Pla, criticaria durament a l’esquerrà de Companys en les seves memòries. La intenció de Cambó era modernitzar Espanya influint sobre els seus poders i propietaris. Vet aquí l’amistat d’en Cambó amb Alfonso XIII. Però la segona conseqüència d’aquella industrialització, i dolenta, fou de caire social. Durant el 1917, i amb el rerafons de la Revolució russa, les batusses socials, les vagues i la CNT, el pistolerisme i els sicaris contractats pels empresaris foren cosa massa comú en aquella societat catalana. Vet aquí per quina raó en Lluís Companys i altres acòlits van intentar que el Partit republicà esdevingués el braç polític pacificador de la CNT, un sindicat anarquista, majoritari a Catalunya i d’accions violentes. Companys i dos amics seus, en Layret i en Seguí volien unir autonomistes, sindicalistes i republicans a favor dels moviments obrers no violents. Però la crispació social era massa elevada com per a assolir allò fàcilment. Una versió camperola d’allò no tardà gens en arribar a Vila–rodona. Abans però la Fira continuaria impulsant l’economia local com sempre ho havia fet. A dir per les fotos que se’n conserven, es seguia amb la venda d’animals dalt del castell, sobretot de peu rodó. Allí, al bellmig de l’antic camí de Barcelona, actual carretera de Can Ferrer, s’hi agrupaven centenars de caps de bestiar com s’havia fet des d’èpoques medievals. La gran abundància de cavalls, ases i mules era conseqüència que aquells no pagaven taxes a l’ajuntament  i de les bones vendes d’aquell any (Santesmases, 2014). No obstant allò, la ramaderia no era el fort de Vila–rodona, sinó l’agricultura, i aquella copiaria els conflictes industrials. Sota un preu del vi airós per la guerra, i amb la intenció de millorar la vinya, l’Ajuntament va sol·licitar un curs per a la pagesia del terme. Així fou que del 22 de juliol al 2 d’agost d’aquell 1917 es realitzà el XXII curset de Viticultura i Enologia de l’Escola Superior d’Agricultura. En fi, que la vinya buscava modernitzar-se per millorar la seva producció i qualitat. Però mentre Vila–rodona perfeccionava la seva situació vinícola, els conflictes socials transcendirien pel poble. Corria el 1918 quan Francesc Cambó ja era ministre de foment sota el president Antoni Madaura. Desgraciadament la política no havia pogut resoldre els aldarulls entre amos i treballadors. En aquell context de reivindicacions fou quan es consolidaren els sindicats agrícoles, unes institucions que defensarien els drets dels jornalers i dels rabassaires. Feia dècades que la situació entre amos i parcers era desequilibrada. Els primers vivien de renda sota l’avarícia i el classisme, els segons malvivien amb resignació i pobresa. L’elevat preu del vi degut a la guerra europea produïa importants guanys als propietaris mentre que els rabassaires se’n quedaven les escorrialles. A més, i durant aquell 1918 la grip, anomenada Espanyola, va resultar fatídica. No fou gens estrany, i per tot plegat, que els moviments obrers industrials tinguessin els seus esqueixos. I així va passar que els rabassaires de Vila–rodona enlairaren les seves forques en contra dels amos. Aquell conflicte esdevingué tan fort que els propietaris van demanar intervencions externes. La Guàrdia Civil no tardà en actuar deixant forces ferides i cicatrius entre els amotinats. Aquella situació degué infligir una profunda impressió entre homes doctes i mandataris republicans, entre ells l’alcalde republicà Pau Robert Rabadà. A dir per la reacció de tots ells resultà obvi que volien evitar futures trifulgues. Així doncs, i davant d’aquella lluita de classes, pensaren en una solució. Un enginyer industrial i perit agrícola, Isidre Campllonch i Romeu, va presentar el disseny del que seria el nou celler i Sindicat Agrícola de Vila–rodona (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). En els plànols s’hi projectaven totes les modernitats del moment. La idea d’en Campllonch, i la d’altres, era simple, si es millorava la comercialització dels vins de Vila–rodona, tothom hi sortiria guanyant i la col·lisió social minvaria. El projecte però fou un encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya per tal de moure un total de 25.000 hl de vi anuals. Darrere de tot allò hi havia un home amb fermes conviccions de progrés, l’alcalde de Vila–rodona Pau Robert Rabadà. Ell es va encomanar en cos i ànima a aquell projecte fins al punt que molts el confongueren amb el president d’aquell celler, càrrec que mai no va ocupar (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). La política catalana, amb Companys i acòlits, també va començar a abanderar la causa rabassaire.

Finalment el projecte fou aprovat aquell mateix 1918 sent encarregat a un dels arquitectes més populars de l’època, en Cèsar Martinell. Però la construcció d’aquell gran celler tenia un greu problema, la Primera Guerra Mundial. Europa anava curta d’un material del tot necessari per a maquinària, fusells i artilleria, el ferro. Amb aquella manca d’acer la fabricació de bigues era molt migrada i les construccions elevades, com els grans cellers, veien afectades les seves obres. Cèsar Martinell, coneixedor d’aquella limitació, s’havia fet popular resolent el problema. En molts altres cellers dissenyats per ell es veia l’esquelet interior que substituïa bigues metàl·liques per arcades de maons sobreposades. Amb aquella treta enlairava grans naus industrials sense la necessitat de grans pilars de ferro o formigó armat.

Però aquella expansió de la vinya per part del sector republicà ja havia enlairat feia temps la reacció dels conservadors. Si ells continuaven produint vi casolanament, pintarien bastos davant el nou sindicat republicà. Per tant, i durant aquell 1918, llogaren un gran celler creant una entitat que el gestionaria, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Aquell antic celler de Nicolás Muñoz és on avui dia s’hi enlaira el Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012). L’actual pista de ball era el moll de càrrega de molts camions i transports (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). Tanmateix, i veient que els republicans tenien el seu local d’oci, la Societat, els conservadors varen adquirir l’antic molí del carrer Major per a transformar-lo en la seva seu social. Aquella compra va implicar que aquell molí d’orígens medievals deixés de funcionar per sempre més i es reformés per passar a ser el cafè dels conservadors. Aquella mateixa Festa Major d’estiu fou inaugurat. No obstant allò, aquell nou local era hereu, a nivell de clients i material, d’un altre cafè anterior, el Cafè Universal o Casa Alzinet, on la beguda alcohòlica més consumida era, i continuaria sent, el rom. Però no sols de tertúlies i esperits de vi es distreien els de El Molí, també un cinema, mut, hi fou instal·lat. El problema era que la majoria del poble, republicans, anaven a La Societat i no pas a El Molí. Per tant la baixa activitat de joves en el sector conservador feia perillar aquella i altres seccions recreatives.

En fi, que durant aquell 1918 la dualitat d’entitats sociopolítiques fou un fet consumat a Vila–rodona on calia sumar-hi una epidèmia de grip que va paralitzar la fira aquella tardor per culpa dels molts difunts entre uns i altres. De totes maneres cal detallar que no tot fou blanc o negre. Pertànyer a La Societat o a El Molí no esdevenia una classificació social amb una frontera nítida i matemàticament delimitada. Ser de la Societat no implicava ser exclusivament d’esquerres, parcer, rabassaire, anticlerical, liberal i anticarlí. Tanmateix pertànyer a El Molí no volia dir que un fos de dretes, conservador, amo, catòlic, monàrquic o carlí. Simplement, si més no en aquells inicis, totes les faccions es barrejaven amb un predomini de parcers esquerrans a La Societat i d’amos conservadors a El Molí, mentre a una i altre entitat s’hi podien barrejar amos esquerrans amb parcers dretans (Santesmases, 1996). Per exemple un personatge de Vila–rodona que en fou alcalde i membre de la mancomunitat, en Pau Robert Rabadà, fou amo, republicà i membre de la Societat. El problema va arribar quan la gent de Vila–rodona es va veure obligada a escollir entre amos o jornalers, entre dretes o esquerres, entre el blau o el roig. Una guerra hauria de despertar els pitjors instints de l’espècie humana. Mentre, i per fi, l’11 de novembre d’aquell 1918 es va signar la pau de la Primera Guerra Mundial. Alemanya, la gran derrotada, hauria de pagar un deute abusiu als guanyadors. Aquell dèbit fou el que Hitler utilitzaria com eina electoral per assolir el poder. Les causes del feixisme que polaritzarien la societat europea pels anys trenta acabaven de sembrar-se. Vila–rodona tampoc se’n podria escapar.