PSC còmplice del PP

La Revolució Francesa va impulsar una democràcia on es garantís el dret a decidir del poble, la seva llibertat d’expressió i la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial. Malauradament a Catalunya, i sota una Constitución que avui dia pocs han votat, els fets parlen per si sols. Això ho tenien molt present els antics membres del PSC. Aquests es varen oposar a les lleis injustes de la dictadura. Paradoxalment els actuals del PSC s’han arrenglerat amb el PSOE jurant obediència. Per aquesta raó no se’n veu cap del PSC al davant del dret a decidir català. D’altra banda, aquest, el PSOE, ha jurat recolzar al PP i a la monarquia en contra del dret a decidir català. Tot plegat potser els hi ve de temps. L’any 1923 el PSOE no s’oposà al cop d’estat de Primo de Rivera que va reprimir a Catalunya. És més, fins i tot va col·laborar amb algun ministeri. I en el 1930 no va signar el Pacte de San Sebastián fins que, i mesos més tard, el van signar la resta de forces polítiques. Conclusió, PSC i PSOE s’han fet còmplices dels hereus d’una Espanya grisa, monàrquica i constitucional, que no pas moral. I les lleis haurien de redactar-se per a impartir justícia, no pas per a imposar interessos. Llei injusta, llei a la fusta.

1-O: Alcaldessa de Gavà versus falangistes

Gavà, cau d’ultradretans franquistes

A Gavà hi ha alguns bars amb símbols franquistes i falangistes. Dins d’ells s’hi mostren símbols feixistes, l’efígie de Franco, i fins i tot algun dia ha onejat la bandera espanyola falangista, la de l’àliga negra. I són clients assidus d'aquest bars, delinqüents comuns, ultradretans falangistes i fins i tot es diu que algun policia nacional. Se’ls ha vist increpar, insultar i amenaçar a gavanencs que no s’atreveixen a denunciar-los. Fins i tot el dia que en Rufián d’ERC va fer acte a l’espai Maragall de Gavà, aquests ultras van anar a fer merder. A més, l'ajuntament de Gavà els coneix i sap que estan fitxats (un d'ells, el líder, va estar empresonat per tràfic de droga), i que tenen una penya futbolística del FC Gavà que usen per a fer activitats "paralegals". La prova és que el tema ja es va tractar al ple municipal.

Doncs bé, tot i les nombroses queixes de veïns pels aldarulls i les cridòries nocturnes en aquests bars, durant els darrers anys no s’han fet tancar aquests locals. L’alcaldessa, informada de tot l’anterior, encara no ha pogut resoldre aquesta xacra de Gavà. I vet aquí la contradicció, per una banda l’alcaldessa no fa clausurar establiments franquistes antidemòcrates, però sí es nega a obrir locals per al referèndum democràtic de l’1 d’octubre. Ella, sent del PSC, hauria de recordar que aquest partit va oposar-se als partidaris de la dictadura. Avui en dia, i paradoxalment, els del PSC s’arrengleren amb qui desplega tota una repressió en contra al dret a decidir mentre no fan tancar locals amb símbols franquistes. En certa manera s’han fet còmplices dels hereus d’una Espanya grisa, arnada i repressora. Això sí, els locals franquistes a Gavà es continuen rient davant aquesta subtil complicitat del PSC.

94. Vila–rodona durant la Primera Guerra Mundial

El 1914 fou l’any del començament de la Primera Guerra Mundial. Espanya, adolorida pels seus problemes de sempre, no hi va participar. Allò va donar un bon respir a la indústria i pagesia catalanes. Les exportacions en vi, aiguardent i tèxtil augmentaren en escreix així com els seus preus. A aquell context positiu calia afegir-hi dos fets més. El primer la llei de protecció amb aranzels de 1906 que protegia Espanya d’altres importacions més competitives. I la segona la diversificació industrial catalana que havia fugit del tèxtil. Tot plegat, guerra forana, aranzels i diversificació industrial, varen arrencar a Catalunya de la crisi de feia dècades. En breu fàbriques i especulacions visqueren un moment d’or econòmic. Vila–rodona, gens aliena a tot allò, i amb una vinya a l’alça, bullia en noves idees. Una d’elles fou la que una comissió comarcal va exposar el 19 de gener de 1914 a Madrid. Entre ells hi havia els següents habitants de Vila–rodona: Pau Robert Rabadà, Pau Poll, alcalde republicà des de 1909, Adrià Rabadà Mayné, gran propietari de vinyes, i Benito Marcet Trias, cunyat d’Adrià Rabadà i representant de la Diputació de Barcelona. Posteriorment en Benito Marcet va formar part de la Mancomunitat de Catalunya. Tot aquell gruix de polítics i amos de l’Alt Camp anava al darrere de fer importants inversions industrials als voltants de Vila–rodona i la seva fira. Probablement volien establir un conjunt de colònies o vapors fabrils. Però per a poder manufacturar els calia poder portar fàcilment els seus productes als mercats i comunicar-se amb l’exterior. És a dir, anaren a Madrid per tal d’influir a la Comisión de Ferrocarriles en el traçat del tren Cervera Valls Tarragona. El que aquella comissió desitjava era que el tren passés per Vila–rodona seguint la vall del Gaià i que hi hagués una línia de telèfon paral·lela a la carretera de Valls (Santesmases, 2014). Desgraciadament, i després d’algunes bones noves, aquells projectes foren desestimats. Potser Catalunya no tenia encara suficients eines polítiques per a assolir els projectes de la seva gent. De fet, i durant aquell 1914, es va crear la Mancomunitat de Catalunya d’on el conservador Enric Prat de la Riba en seria president, i l’anterior Benito Marcet, un important membre. Aquella institució, i amb el temps, donaria lloc a l’actual Generalitat de Catalunya. Durant aquell 1914  la Lliga Regionalista de Prat de la Riba va potenciar la millora del poder regional, la modernització de l’educació, i la normalització del català, tot plegat la culminació de la Renaixença (Tortajada & Vila, 2015). El nacionalisme català començava a lliurar fruits sota l’esforç de molts. Enric Prat de la Riba deia que quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat. Però allò romania lluny del regne borbònic espanyol i del regne del cel catòlic. Espanya restava ancorada en un estat tradicionalista, monàrquic i dominat per la por eclesiàstica. 

Prova d’allò en fou la carta que el rector de Vila–rodona, Josep Romeu, va enviar al bisbe explicant què passava a missa. Allò no era altre cosa que la manca de feligresos a ofici, inclosos els de famílies dretanes. És a dir, i des de les èpoques de mossèn Morer, que els vilatans republicans o monàrquics, rabassaires o amos, i esquerrans o dretans, havien abandonat la pràctica religiosa. De fet preferien el ball a la missa. Es té clara constància que durant el 1915 hi havia ball de tarda i de nit cada diumenge al local de la Societat. Òbviament aquella activitat era extensiva també als dies de festa. Aquells balls s’estructuraven en dues cames de vuit balls cadascuna. Les dones, que no solien poder entrar al cafè de la Societat, o si més no, era molt mal vist, el dia del ball sí ho podien fer tenint l’entrada gratuïta. Aquella societat era simplement masclista. Allò es notava en un dels jocs més popular de la Societat, la Pula. Aquell era un joc semblant al bingo on els números es cantaven sota un argot propi i molt sexista. El 88 eren les mamelles de la mestressa, el 69 amunt i avall, el 22 els dos ànecs, el 7 l’aixada, el 4 la gavella i el 13 el punt de les dones. Però tornant al ball, la música venia d’un pianista contractat a l’efecte, en Joan Francesch, qui ho deixà el 1922 per passar-ho a un altre que suposem que fou en Joan Rabadà, el barber. No obstant allò, i els dies més assenyalats, el ball es feia amb un grup de músics, fet el qual, i a inicis d’aquell segle, va propiciar la creació de moltes bandes per Vila–rodona.

Però el rerafons de la guerra europea i la major industrialització catalana va comportar dues coses, una de bona i una altra de dolenta. La bona fou el projecte catalanista dins Espanya que Cambó va iniciar. Francesc Cambó, empresari i membre de la Mancomunitat, veia clar que Espanya li calia una gran empenta i no pas des de la visió de Companys. El conservador de Cambó, com també ho faria el seu acòlit Josep Pla, criticaria durament a l’esquerrà de Companys en les seves memòries. La intenció de Cambó era modernitzar Espanya influint sobre els seus poders i propietaris. Vet aquí l’amistat d’en Cambó amb Alfonso XIII. Però la segona conseqüència d’aquella industrialització, i dolenta, fou de caire social. Durant el 1917, i amb el rerafons de la Revolució russa, les batusses socials, les vagues i la CNT, el pistolerisme i els sicaris contractats pels empresaris foren cosa massa comú en aquella societat catalana. Vet aquí per quina raó en Lluís Companys i altres acòlits van intentar que el Partit republicà esdevingués el braç polític pacificador de la CNT, un sindicat anarquista, majoritari a Catalunya i d’accions violentes. Companys i dos amics seus, en Layret i en Seguí volien unir autonomistes, sindicalistes i republicans a favor dels moviments obrers no violents. Però la crispació social era massa elevada com per a assolir allò fàcilment. Una versió camperola d’allò no tardà gens en arribar a Vila–rodona. Abans però la Fira continuaria impulsant l’economia local com sempre ho havia fet. A dir per les fotos que se’n conserven, es seguia amb la venda d’animals dalt del castell, sobretot de peu rodó. Allí, al bellmig de l’antic camí de Barcelona, actual carretera de Can Ferrer, s’hi agrupaven centenars de caps de bestiar com s’havia fet des d’èpoques medievals. La gran abundància de cavalls, ases i mules era conseqüència que aquells no pagaven taxes a l’ajuntament  i de les bones vendes d’aquell any (Santesmases, 2014). No obstant allò, la ramaderia no era el fort de Vila–rodona, sinó l’agricultura, i aquella copiaria els conflictes industrials. Sota un preu del vi airós per la guerra, i amb la intenció de millorar la vinya, l’Ajuntament va sol·licitar un curs per a la pagesia del terme. Així fou que del 22 de juliol al 2 d’agost d’aquell 1917 es realitzà el XXII curset de Viticultura i Enologia de l’Escola Superior d’Agricultura. En fi, que la vinya buscava modernitzar-se per millorar la seva producció i qualitat. Però mentre Vila–rodona perfeccionava la seva situació vinícola, els conflictes socials transcendirien pel poble. Corria el 1918 quan Francesc Cambó ja era ministre de foment sota el president Antoni Madaura. Desgraciadament la política no havia pogut resoldre els aldarulls entre amos i treballadors. En aquell context de reivindicacions fou quan es consolidaren els sindicats agrícoles, unes institucions que defensarien els drets dels jornalers i dels rabassaires. Feia dècades que la situació entre amos i parcers era desequilibrada. Els primers vivien de renda sota l’avarícia i el classisme, els segons malvivien amb resignació i pobresa. L’elevat preu del vi degut a la guerra europea produïa importants guanys als propietaris mentre que els rabassaires se’n quedaven les escorrialles. A més, i durant aquell 1918 la grip, anomenada Espanyola, va resultar fatídica. No fou gens estrany, i per tot plegat, que els moviments obrers industrials tinguessin els seus esqueixos. I així va passar que els rabassaires de Vila–rodona enlairaren les seves forques en contra dels amos. Aquell conflicte esdevingué tan fort que els propietaris van demanar intervencions externes. La Guàrdia Civil no tardà en actuar deixant forces ferides i cicatrius entre els amotinats. Aquella situació degué infligir una profunda impressió entre homes doctes i mandataris republicans, entre ells l’alcalde republicà Pau Robert Rabadà. A dir per la reacció de tots ells resultà obvi que volien evitar futures trifulgues. Així doncs, i davant d’aquella lluita de classes, pensaren en una solució. Un enginyer industrial i perit agrícola, Isidre Campllonch i Romeu, va presentar el disseny del que seria el nou celler i Sindicat Agrícola de Vila–rodona (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). En els plànols s’hi projectaven totes les modernitats del moment. La idea d’en Campllonch, i la d’altres, era simple, si es millorava la comercialització dels vins de Vila–rodona, tothom hi sortiria guanyant i la col·lisió social minvaria. El projecte però fou un encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya per tal de moure un total de 25.000 hl de vi anuals. Darrere de tot allò hi havia un home amb fermes conviccions de progrés, l’alcalde de Vila–rodona Pau Robert Rabadà. Ell es va encomanar en cos i ànima a aquell projecte fins al punt que molts el confongueren amb el president d’aquell celler, càrrec que mai no va ocupar (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). La política catalana, amb Companys i acòlits, també va començar a abanderar la causa rabassaire.

Finalment el projecte fou aprovat aquell mateix 1918 sent encarregat a un dels arquitectes més populars de l’època, en Cèsar Martinell. Però la construcció d’aquell gran celler tenia un greu problema, la Primera Guerra Mundial. Europa anava curta d’un material del tot necessari per a maquinària, fusells i artilleria, el ferro. Amb aquella manca d’acer la fabricació de bigues era molt migrada i les construccions elevades, com els grans cellers, veien afectades les seves obres. Cèsar Martinell, coneixedor d’aquella limitació, s’havia fet popular resolent el problema. En molts altres cellers dissenyats per ell es veia l’esquelet interior que substituïa bigues metàl·liques per arcades de maons sobreposades. Amb aquella treta enlairava grans naus industrials sense la necessitat de grans pilars de ferro o formigó armat.

Però aquella expansió de la vinya per part del sector republicà ja havia enlairat feia temps la reacció dels conservadors. Si ells continuaven produint vi casolanament, pintarien bastos davant el nou sindicat republicà. Per tant, i durant aquell 1918, llogaren un gran celler creant una entitat que el gestionaria, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Aquell antic celler de Nicolás Muñoz és on avui dia s’hi enlaira el Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012). L’actual pista de ball era el moll de càrrega de molts camions i transports (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). Tanmateix, i veient que els republicans tenien el seu local d’oci, la Societat, els conservadors varen adquirir l’antic molí del carrer Major per a transformar-lo en la seva seu social. Aquella compra va implicar que aquell molí d’orígens medievals deixés de funcionar per sempre més i es reformés per passar a ser el cafè dels conservadors. Aquella mateixa Festa Major d’estiu fou inaugurat. No obstant allò, aquell nou local era hereu, a nivell de clients i material, d’un altre cafè anterior, el Cafè Universal o Casa Alzinet, on la beguda alcohòlica més consumida era, i continuaria sent, el rom. Però no sols de tertúlies i esperits de vi es distreien els de El Molí, també un cinema, mut, hi fou instal·lat. El problema era que la majoria del poble, republicans, anaven a La Societat i no pas a El Molí. Per tant la baixa activitat de joves en el sector conservador feia perillar aquella i altres seccions recreatives.

En fi, que durant aquell 1918 la dualitat d’entitats sociopolítiques fou un fet consumat a Vila–rodona on calia sumar-hi una epidèmia de grip que va paralitzar la fira aquella tardor per culpa dels molts difunts entre uns i altres. De totes maneres cal detallar que no tot fou blanc o negre. Pertànyer a La Societat o a El Molí no esdevenia una classificació social amb una frontera nítida i matemàticament delimitada. Ser de la Societat no implicava ser exclusivament d’esquerres, parcer, rabassaire, anticlerical, liberal i anticarlí. Tanmateix pertànyer a El Molí no volia dir que un fos de dretes, conservador, amo, catòlic, monàrquic o carlí. Simplement, si més no en aquells inicis, totes les faccions es barrejaven amb un predomini de parcers esquerrans a La Societat i d’amos conservadors a El Molí, mentre a una i altre entitat s’hi podien barrejar amos esquerrans amb parcers dretans (Santesmases, 1996). Per exemple un personatge de Vila–rodona que en fou alcalde i membre de la mancomunitat, en Pau Robert Rabadà, fou amo, republicà i membre de la Societat. El problema va arribar quan la gent de Vila–rodona es va veure obligada a escollir entre amos o jornalers, entre dretes o esquerres, entre el blau o el roig. Una guerra hauria de despertar els pitjors instints de l’espècie humana. Mentre, i per fi, l’11 de novembre d’aquell 1918 es va signar la pau de la Primera Guerra Mundial. Alemanya, la gran derrotada, hauria de pagar un deute abusiu als guanyadors. Aquell dèbit fou el que Hitler utilitzaria com eina electoral per assolir el poder. Les causes del feixisme que polaritzarien la societat europea pels anys trenta acabaven de sembrar-se. Vila–rodona tampoc se’n podria escapar.

Vila-rodona: JESÚS se saltó las leyes y fue asesinado

El pasado 1 de octubre, y ante la amenaza que la policía española atacara la mesa electoral del pueblo de Vila-rodona (Alt Camp, Tarragona), su iglesia abrió sus puertas para proteger a sus feligreses mientras contabilizaban las papeletas. El propio capellán estaba dispuesto a sacar el San Cristo a las puertas en caso de la llegada de los antidisturbios. Esta reacción de un cristiano no contradice un hecho, que Jesús se saltó las leyes y por ello fue asesinado. Aun así, y en 2012, los obispos españoles condenaron los atisbos de independentismo catalán. Hoy, cinco años más tarde, los curas catalanes han firmado un manifiesto a favor del referéndum catalán. Pero, ¿quién lleva la razón? O dicho de otro modo, ¿qué haría Jesús ante el independentismo catalán? Si atendemos a los datos históricos surge algo muy revelador. Según las profecías el Mesías, Jesús, debía unir a las doce tribus judías para liberarlas del yugo romano. Añadamos que el nombre de Jesús, Yeshú, Yeshu, Yeshua o Yehosuá, significaban en arameo Yahveh salva, el libertador. Es más, cuando Jesús entró en Jerusalén encima de un pollino revitalizó uno de los símbolos mesiánicos del libro de Zacarías: el rey llegará a Jerusalén montado en un asno (Zacarías 9, 9-10). Todo aquello significaba que Jesús venía en nombre de Yahveh para vencer a los enemigos de los judíos, los romanos. Por eso la multitud le aclamó gritando hosanna, palabra que significa sálvanos. Ante un revolucionario así Roma no lo dudó y lo detuvo, acusó y condenó. La pena fue en la cruz, condena destinada a los reos por seditio, sedición, o por perduellio, alta traición al estado. ¿Conclusión? Pues que Jesús fue alguien profundamente nacionalista en contra de los otros nacionalistas en el poder. En otras palabras, Jesús no era del PP.

93. La revolta dels conservadors

Sovint sembla que les dretes es creuen els escollits a governar i les esquerres els elegits a canviar el sistema. Això explicaria el que va començar a partir de 1910. La primera mostra la tinguérem quan els joves del poble demanaren, com en altres ocasions, utilitzar la plaça del Arbres com envelat durant la Festa Major. Ja s’ha explicat que a Vila–rodona s’organitzaven tres balls, un el dels republicans d’esquerres, l’altre el dels conservadors de dretes i un tercer els dels joves del poble. El republicà i el juvenil romania força ple, en canvi el dels monàrquics anava migrat. Davant la competència que aquell tercer envelat implicava per al despoblat ball dels conservadors, la reacció fou òbvia. El regidor dretà, Josep Porta, va començar a posar pegues a l’envelat de la plaça dels Arbres. Per dissimular les raons reals, en Porta va argumentar que es faria malbé el terra de pedres i argila d’aleshores. Òbviament que tots els balls trepitjarien terra, però en Josep Porta i Canals això ho obviava. Finalment, i sota l’alcaldia republicana de Pau Robert, la causa no va prosperar. Evidentment la facilitat de donar permís o no a aquell envelat depenia de les militàncies polítiques del consistori. En igual sentit va passar durant la fira d’aquell 1910, mercat  que gràcies als bons preus del vi va adobar la compra de bestiar aquell any (Santesmases, 2014). L’ajuntament, republicà, va decretar que el repartiment i cobrament dels espais per als venedors era competència exclusiva seva. Allò deixava fora d’ingressos a les cofraries, i en concret a la de Sant Sebastià. Altre cop el conservador Josep Porta, amo del Mas de la Magina, va protestar enèrgicament (Santesmases, 2014).

Però aquell esquifit fet del 1910 no fou encara la revolta dels conservadors. Faltava més sofre per avivar la foguera. Una de les espurnes va arribar durant el 1911 quan la CNT promogué vagues agressives i revoltes contundents per Barcelona. Sota aquell context d’esquerres animoses, l’anticlericalisme s’anava expandint i Vila–rodona no en fou excepció. De fet feia segles que pel terme es coïa el paganisme en detriment de feligresos. Vet aquí que durant el 1912 els conservadors d’aquell poble varen iniciar la seva especial revolta. Foren nou persones de Vila–rodona, la majoria càrrecs municipals conservadors, les qui redactaren una carta al bisbe. En aquell escrit es queixaven de dues xacres per a ells. La primera de la manca de practicants catòlics al poble. I la segona, de la recent escola laica on hi assistien uns seixanta nens i nenes barrejats. Davant d’allò demanaven al bisbe un rector de propietat per a fer front a tal situació. Aquell context, com es veurà, es repetiria el 1914 i altre cop pels anys vuitanta. Durant el 1914 fou el mateix rector, Josep Romeu, qui explicà al bisbe la manca de feligresos, inclosos els de famílies dretanes. Durant els anys vuitanta fou el metge de Vila–rodona, més altres catòlics, que avisaren al bisbe d’un rector no massa conservador. En fi que els ortodoxes sempre delataven a qui, segons ells, no complia les ordenances divines.

Per sort, i per donar llum a aquella època, arribà l’electricitat a Vila–rodona. Durant aquell 1912, i de la mà de l’enginyer Ricard Ferrer Combeller, s’acabaren moltes de les moltes bromes que la foscor permetia. Una de les més desagradables era trucar a la porta i esperar que l’amo tragués  el cap per la finestra per saber qui el demanava. Acte seguit un li agafava el coll amb una crossa i un altre li empastifava la cara amb una escombra untada en fems. Bestieses de poble a falta de telebrossa, Internet o tàblets d’avui en dia.

Però la revolta de les dretes no s’havia acabat. Durant el 1913 l’Ajuntament republicà de Vila–rodona desitjava obrir pas pel sud del poble. El projecte era enrunar la paret sud de la plaça dels Arbres, és a dir, per on avui s’arriba al Casal de la Vila. Però aquell pla va topar amb un problema, la política catòlica i conservadora. El designi d’aquell nou accés per al poble fou titllat de contrari al cristianisme. El marit de Neus Muñoz, propietària del terreny, s’hi va posar en contra. L’argument consistia en dir que l’Ajuntament volia impedir la construcció d’una escola catòlica en aquell indret, al costat d’on avui dia hi ha Cal Ferrer. Fou tanta la pressió que la idea d’obrir el poble pel seu migjorn va haver d’esperar més de deu anys. Així doncs, una escola religiosa, la de Sant Miquel, hi fou construïda allí impedint la millora urbanística. Durant el mes de maig, i de pago, començaren les primeres classes amb alumnes. L’obertura de Vila–rodona, per on avui és la seva principal entrada, va haver d’esperar, i com si d’un càstig diví es tractés, a una catàstrofe. Mentre el tango es posava de moda per Catalunya.

Catalonia under Spanish government pressure

The Catalan people want to vote for their independence but the Spanish government has besieged Catalonia with police and military police. Now Catalonia is hell. The paradox is that the Spanish government (PP and PSOE) is called Democrat but prohibits voting in one of its regions, in Catalonia. The Spanish government orders its judges to attack the Catalan government and orders the police to register to anyone on the street. And the worst, this Spanish government prohibits voting for Catalan people who want a no to the independence of Catalonia. On the other hand, the Catalan government is struggling to vote for all the Catalans, both of themselves and of no. The question is, is this democracy?

The laws are to defend democracy and not to go against it. Today in Catalonia, Spanish laws are canceling Catalan democracy. Where is Europe ?

92. Raïm a l’alça i conservadors a la baixa

El 1908 va marcar la fi d’una etapa agrícola grisa i depressiva. A partir d’aquell any la fil·loxera es trobaria eradicada a tota Catalunya. De fet a Vila–rodona es registraria la primera bona collita de raïm d’ençà aquella plaga tot i que la fira continuà amb la seva empobrida activitat. Sols calia veure com la subhasta per als venedors restar altre cop deserta (Santesmases, 2014). Per sort els nous peus americans resistents a la fil·loxera ja havien madurat i crescut el suficient. Amb tot, el preu del vi continuava força baix. També fou a partir de 1908 que l’Ajuntament, i a través de la creació del Sindicat de Regants, es va desfer d’una atribució que havia tingut des de l’edat Medieval, la gestió de la sèquia. No obstant allò, aquella institució no fou aprovada definitivament fins al 1916 quan així es constituí el Sindicat de Regants. Aquella organització va iniciar una correcta distribució de l’aigua entre les diferents hortes sancionat als infractors. Una cosa que no va endegar encara fou la higiene de la mateixa. La sèquia era focus de mosquits, infeccions i olors, sobretot durant els mesos estivals. La causa era que molts hi llençaven brossa dins la mateixa.

Però tot aquell renaixement de la vinya va venir beneficiat per un personatge que va impulsar la indústria vinícola des de Vila–rodona. Tot va fer-se evident durant l’any 1909 quan el republicà, Pau Robert Rabadà, va guanyar l’alcaldia de Vila–rodona. Fins ara els conservadors, propietaris amb més temps i recursos, havien presentat fàcilment candidatura. Els vilatans esquerrans, més curts de temps i de divises, els costava més presentar un equip al consistori. Però la intel·ligent entrada als republicans de Pau Robert, sent ell propietari, va capgirar les coses a Vila–rodona. Òbviament que els conservadors no els va fer cap gràcia que un propietari es fes republicà. Així doncs no li van posar fàcil i l’impugnaren la candidatura. Però finalment, i després de molta burocràcia, Pau Robert assolí l’alcaldia de Vila–rodona. Aquell gir polític va propiciar millores importants en l’agricultura comarcal i en la fira que agonitzava. Ja feia uns anys que la subhasta de llocs per als venedors restava deserta. Potser les més de 300, o fins i tot 500 pessetes de l’ajuntament conservador, esdevenien abusives. Ara el preu es rebaixarà, fet que va fer venir més venedors i va augmentar la recaptació de l’ajuntament  (Santesmases, 2014). La fira ho va notar amb un augment de l’activitat i les transaccions. Finalment la pràctica medieval de les subhastes va desaparèixer de la fira per sempre més.

Per desgràcia aquelles millores sota l’alcaldia de Pau Robert no esborraren una gran xacra, la Guerra del Marroc que feia estralls pel territori i retardava l’arribada de permisos i recursos a Vila–rodona. L’obligació d’anar a files de molts joves catalans, entre ells homes casats i fills, provocava un gran descontent social. Solidaritat Catalana se’n queixà a l’administració estatal sense que aquella oferís solucions al respecte. Tot allò derivà en la Setmana Tràgica de Barcelona on el descontent de la gent va protagonitzar actes anticlericals, assassinats i desordres socials. La repressió sobre la Setmana tràgica esdevingué brutal i al final Solidaritat Catalana fou dissolta. En aquell sentit, i per deixar un cap de turc visible, el pedagog català Ferrer i Guàrdia, fou acusat d’estar al darrere dels aldarulls i posteriorment executat. En fi, que la política espanyola, cega a la realitat del seu poble, s’havia emmerdat en una guerra al Marroc provocant el descontent dels qui havia de protegir per ara passar a reprimir-los. Finalment tot aquell esforç en defensa de la pàtria Espanya, i en contra dels qui no volien anar a les lleves, no va servir per a res. Durant el juliol d’aquell 1909 les tropes espanyoles al Marroc varen patir una brutal derrota. Com sempre Espanya manava i Catalunya plorava. Per tant, i sota aquell context, qualsevol intent d’obtenir permisos i subvencions de l’Estat central era un llarg laberint per al nou ajuntament republicà de Vila–rodona.

Però aquell poble també va patir els seus propis conflictes bèl·lics. De fet el que va passar aquell març era un reflex de les pugnes entre amos i rabassaires, és a dir, entre conservadors i jornalers. L’1 de març de 1909 l’Anton Oliva Salvany, l’Anton Genilles, un corredor de vi a Vila–rodona, va aparèixer assassinat. La causa fou un tret d’escopeta premeditat que el va deixar ben estabornit. Trobaren el seu cadàver en el terme d’Aiguamúrcia de camí a mas d’en Palau. De fet havia visitat aquella masia per explicar al seu propietari una discussió de feia minuts. Realment fou una baralla que acabava de tenir amb un tal Met, un pagès amb qui estava a males. Veient que les coses anaven mal dades, l’amo de can Palau li recomanà un altre camí de tornada, però n’Anton va considerar segur la tornada pel mateix rodal. Durant tota aquella estona en Met havia anat a Vila–rodona i havia tornat. La seva intenció era esperar-lo al de camí de mas d’en Palau. A Vila–rodona hi havia anat simplement a buscar l’escopeta per fer-li una feina a l’Anton. En el lloc on van passar aquells fets avui dia hi ha una creu metàl·lica mig esborrada. Aquell acte, independentment de les causes concretes de la discussió, potser exemplificava la pugna entre amos i pagesos, una realitat que s’estava escalfant i que acabaria petant en pocs anys. Ja em comentat que calia reformar el contracte medieval de la rabassa morta però que la política no s’hi posava. Calia que algú recolzés a la pagesia des del congrés dels diputats, calia canviar la Llei de contractes de conreu. En pocs anys arribaria aquest algú.

Referèndum 1-O: España prohíbe el NO

La Paradoja Catalana

En Cataluña se vive una gran paradoja entre dos gobiernos y un pueblo, el catalán. Ante el embate del referéndum, y para quienes quieren votar un no a la independencia, el propio Gobierno español se lo prohíbe. Resulta obvio que este gobierno, que no España, no acaba de representar a toda su ciudadanía. Y he aquí la paradoja catalana, quienes quieran votar por un no o por un sí, hallan todo el respaldo de los demócratas catalanes, pero quienes deseen votar por un no, hallan toda la oposición de los supuestos demócratas españoles. Habrá pues que definir qué es democracia primero y luego ver quien lleva la razón. De nacionalistas ambos lo son, unos nacionalistas españoles y los otros catalanes, pero el asunto es quien tiene más peso moral que el otro, que no legal. Y ya sabemos que las leyes no siempre son morales. Muchos decretos del PP benefician a intereses de una elite española y poco a la mayoría nacional. En fin, que al final, quienes quieran votar por un no a la independencia catalana se les va a prohibir este derecho democrático. En ello PSOE, Cd’s y PP sí se han puesto de acuerdo robando el derecho de aquellos catalanes que desean permanecer en España. Es decir, estos partidos no representan a todos estos catalanes. A lo mejor todo ello alienta a los del no a por un sí, toda una paradoja catalana.

91. Anticatalanisme espanyol

Passat aquell estiu, la gaianada d’aquell setembre i la mala collita de raïm, la tardor va portar uns comicis ben peculiars i polèmiques. El 10 de novembre de 1901 foren convocades eleccions a l’Ajuntament de Vila–rodona. Els monàrquics i conservadors, la majoria propietaris amb més temps i diners, els era més fàcil presentar candidatura. Els esquerrans i republicans, més curts de disponibilitat, de divises i poder, els costava molt més presentar un equip al consistori. Al final sols s’hi presentaren els candidats conservadors carlins sense representació dels republicans. Per tant, i inevitablement, varen sortir escollits els monàrquics. El curiós del cas fou que sols per un terç dels votants de Vila–rodona els elegiren. És a dir, la majoria del poble, i en protesta, es va negar a votar. Quedava clar que la generalitat dels vilatans eren pobres i d’orientació esquerrana, o si més no, contraris als conservadors. De fet la majoria eren membres de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, la Societat, amb un gruix molt important de rabassaires (Santesmases, 1996).

Tot i l’abstenció, la polèmica i el rebuig del poble, l’1 de gener de 1902 el nou Ajuntament va fer presa de possessió amb cinc regidors carlistes (Santesmases, 2006). Potser, i per refredar els ànims, el 30 de gener va caure una gran nevada a Vila–rodona. Allò provocà que els vilatans no poguessin anar al tros durant 11 dies. Un hivern així matà molts paràsits al camp i aportà, durant el desglaç, molta humitat al sòl. I ja se sap, any de neu, any de Déu. Aquell juny la collita de blat fou força bona. Per desgràcia la de raïm continuà sent poc ufanosa però amb un preu del vi més airós que potser va permetre un augment en les vendes de la fira aquell any (Santesmases, 2014). Mentre, i durant aquell 1902, s’obligava l’ensenyament del catecisme en castellà. El tema català era mal vist per molts conservadors, monàrquics i dretans.

Com una metàfora del que passava en els ajuntaments catalans, la nit del 13 al 14 d’abril de 1903 s’enfonsava el Titànic mentre el caciquisme feia el mateix amb la democràcia dels consistoris. Ambdues coses significaven enfondir, o vides a l’Atlàntic o la democràcia a les viles. Els partits dinàstics i monàrquics eren els mateixos que adoptaven el sistema caciquil on el vot comprava rabasses o temporers. Els amos benestants feien de cacic i els jornalers s’hi venien el vot. Sovint els senyors caciquils venien la idea que la modernització industrial i agrària impulsada per la Mancomunitat de Catalunya sols era una conseqüència del centralisme barceloní contrari als interessos de Vila–rodona. És a dir, els cacics conservadors esdevenien anticatalanistes i antiindustrials. Així doncs els grans propietaris no volien que cap fàbrica els prengués els seus rabassaires i temporers. Com es pot deduir la democràcia d’aquell començament de segle consistia en una oligarquia dels rics sota l’aixopluc del rei Alfonso XIII. Els conservadors ostentaven el poder i els rabassaires la rauxa. Calia un nou marc legal que reformés el contracte medieval de la rabassa morta però el poder, ves per on, s’hi negava. Caldrien algunes revoltes, la intervenció de la política i  algunes dècades per assolir aquella fita. Ni referèndum ni democràcia defensava el poder borbònic davant aquell gran problema social.

Anys de sequera arribaren a partir de 1904. Aquelles primavera, estiu i tardor passaren sense pluges per Vila–rodona. La conseqüència foren males collites de cereals i vinya. Un consol per als amos fou que Espanya, i sota n’Alfonso XIII, continuava guanyant adeptes entre els conservadors. Tot i allò, aquell any el rei perdria algú molt proper, i que no seria cap de les seves moltes amants. El 10 d’abril d’aquell 1904 va expirar a París la seva mare Isabel II.

Però aquella època no sols de sequeres i morts monàrquiques es parlava, també es manifestà un sentiment de feia temps. Durant el 1905 un grup de militars espanyols assaltaren les redaccions de dues publicacions catalanes. En concret foren el Cu-Cut i la Veu de Catalunya. Sorprenentment el govern de Madrid no va sancionar als responsables i aquella desídia va provocar la unió de la majoria de forces catalanes. Així fou que republicans, carlins, Lliga Regionalista i altres s’ajuntaren sota el nom de Solidaritat Catalana. La situació, per tant, s’anava fent cada cop més convulsa respecte a l’estat central. Aquest era incapaç d'ajudar al poble català, ans al contrari, cada cop el reprimia més i més amb lleis i taxes.

Però a Vila–rodona el que importava era la sequera. Fou així que l’església hi prengué part. En aquell any, i per les fotos que es conserven, el temple tenia força bon aspecte. Retaules, escultures i diferents icones lluïen per les parets de l’edifici. A primera fila, i per a les autoritats, hi havia unes poques files de bancs. Darrere d’aquells hi havia sols unes 5 cadires d’espart. Això ens fa pressuposar que la majoria de feligresos restaven dempeus durant els oficis. Alcalde, regidors, guàrdia civil, docents i metge tindrien plaça en els bancs del davant.

Un dels actes més freqüents i multitudinaris d’aquell 1905 foren les pregàries per pluja que tingueren resposta fora d’hora i torrencial durant la fira (Santesmases, 2014). Ja s’ha comentat que durant nou mesos ni una gota d’aigua. Per desgràcia aquelles rogatives no van fer ploure quan calia i la sequera s’allargà més del compte. Allò afectà al creixement dels peus de ceps americans plantats a les hortes, els havien de ser resistents a la fil·loxera. Sota la sequera els plançons no assoliren ser prou grans per a ser replantats a les vinyes, un fet que retardaria la recuperació de la indústria vinícola. Tanmateix la sequera va tenir altres conseqüències. De fet l’Ajuntament conservador va espavilar davant les demandes dels pagesos. Així fou que aprovà el Reglament de la Societat de Regants de Vila–rodona, marc de normes del tot necessari per a una justa distribució de l’aigua de regadiu (Santesmases, 1996). Però tot i els esforços dels camperols, del consistori i de les pregàries, el 1906 continuà sent el tercer any de sequera. Es repetiren, per tant, les escasses collites de sembrats, les migrades de vinya i una misèria profunda amb una fira de Vila–rodona on la subhasta de llocs públics per als venedors no va trobar postors, és a dir, no hi havia diners. A més la venda de bestiar fou també migrada (Santesmases, 2014). L'estat espanyol ni ajudes ni consols. No fou estrany que aquell any La Vanguardia publiqués un article denunciant que la producció agrícola nacional estava molt per sota de l’europea, fet que era veritat. Però la causa principal no era la manca de precipitacions, sinó quelcom que Espanya arrossegava des del que inventen ellos de Unamuno. La manca d’inversió per part del govern espanyol en la millora agrícola de tot el país n’era la principal culpable, o si més no així ho argumentaven els laboristes. El problema era que aquella esquerra, que potser podia endegar aquelles millores, no es posava d’acord ni amb ella mateixa. Semblava com una CUP contra Esquerra Republicana. En fi que les divisions partidistes i els aprofitats minaven les possibles bones accions. Si la dreta espanyola anticatalanista tenia un mal perdre i un manar fort, l’esquerra catalana tenia una mala formació i una manca d’unió.

Aquell context de males collites, de manca d’inversions i de monàrquics esbatussats amb republicans feia que el camp nacional restés en la misèria. Tot i així els demagogs varen fer acte de presència per Vila–rodona amb mítings i arengues molt plens de vent però amb poca flauta. En concret, i durant l’abril de 1907, Manuel Raventós, candidat pel districte electoral de Valls i Montblanc, junt amb el conservador Francesc Cambó, aparegueren per Vila–rodona (Santesmases, 2006). No obstant els monàrquics, i durant la fira d’aquell 1907, la subhasta de llocs per als venedors continuà sense postors i la venda de bestiar sota mínims, és a dir, sota la ruïna (Santesmases, 2014). Potser la demagògia de Cambó volia millorar el destí de tot plegat, però fou l’esforç dels locals qui ho faria possible. L'estat espanyol, anticalanista, com sempre va romandre lluny de les necessitats d'un poble.

90. Entrada al s. XX; entrada a la revolta

Mentre Espanya perdria Cuba i molts indians tornaven, a Vila–rodona va començar un gener de pluges torrencials i crescudes pel Gaià. La gaianada conseqüent d’aquell 1898 va malmetre el camí entre Vila–rodona i Aiguamúrcia (Serra, 2010). Davant l’infortuni els dos pobles van veure’s obligats a l’entesa. Un cop arreglat el camí, aquell hivern no va donar treva. Amb el doble de morts que a l’estiu, 23 respecte a 10, i pocs parts, uns 49, sembla ser que alguna infecció va assolar el poble, potser una epidèmia de verola. Ja se sap que març marçot, mata la vella vora del foc i la jove si pot. I justament aquell març la natura va enrabiar altre cop els seus instints. Els aiguats i la gaianada van tornar al poble. Aquell 1898 estava esdevenint un any plujós i de riuades per tot el litoral català. Per sort, aquell any propicià unes bones collites de blat, tot i que les de raïm continuaren a la baixa. Cal entendre que fins que els nous peus resistents a la fil·loxera no fossin prou grans, els gotims del ceps foren escassos. Tot i així la millora dels cereals potser va animar a substituir la mula per un cavall. Així sembla que ho feren algunes famílies d’aquell poble. De fet el nombre de poltres augmentà considerablement. Entre el 1898 i posteriors es va passar d’1 a 11 cavalls mentre que les mules baixaven de 89 a 74.

Però aquell any havia d’acabar com havia començat. Pel novembre, i poc després de la verema, les precipitacions torrencials abocaren el riu Gaià a una nova gran crescuda. 1898 seria recordat com un any de pluges, riuades i la pèrdua definitiva de Cuba. El mercat de l’aiguardent quedaria tocat i a ell Vila - rodona també.

A l’any següent, el 1899, i mentre Vila–rodona sortia d’un any humit, amb més morts a l’hivern, uns 24, que a l’estiu, uns 14, i pocs parts, uns 55, Catalunya s’enfrontava al govern de Madrid. El problema del finançament autonòmic, ves quina novetat. en fou la causa. Així que durant el 1899 es va decidir no passar ni un ral a l’estat central si la cosa no millorava, fou l’anomenat conflicte del tancament de caixes. Per tant aquell final de segle anava fluctuant entre hiverns mortals, gaianades i revoltes. Per sort, si més per a molts culés, Joan Gamper fundava durant aquell 1899 el F.C.B. Però tot això restava lluny dels interessos de Vila–rodona. L’Ajuntament, encara en mans de Pere Màrtir Rabadà i Mayné, patia per la regular collita de blat i la migrada de raïm. De fet Pere Màrtir, qui era propietari de bones vinyes com les Espalamoses, tampoc assolia encara grans recol·leccions. Davant aquelles inclemències molts rabassaires es consolaven fent llargues tertúlies al Cafè del Centro o Cal Baster. Aquell local, de caire esquerrà, fou el preludi del de la Societat que aglutinaria els membres del futur sindicat republicà. Els amos jugaven a cartes al Cafè Universal o Casa Alzinet, fins i tot apostant-se algunes propietats.

Però a falta de gaianades, aquell final de segle fou substituït per aldarulls. Durant l’any 1900, i davant la visita del ministre de governació a Barcelona, molts foren qui sortiren al carrer a xiular-lo. Resultava obvi que la simpatia per l’estat central romania baixa. Però aquell acte no fou res comparat amb una altra revolta, el fracassat intent carlista. Durant l’octubre d’aquell 1900 s’esdevingué l’Alçament de Badalona junt a la d’altres viles catalanes i valencianes. Tot plegat per fer molt soroll i poques nous.

Però un cop amortits tots aquells descontents, la natura l’havia de fer per Vila–rodona. El 7 de juliol d’aquell 1900 les pluges torrencials feren maleses per les terres de Pere Màrtir Rabadà, les Espalamoses, tot plegat amb una gran secada. Per tant la collita de blat havia estat mediocre i la de raïm continuaria molt baixa. A falta de capital aquella fira va ser migrada en vendes de bestiar (Santesmases, 2014). Però aquella crisi de la vinya va fer buscar millors alternatives als pagesos. Una d’elles estava sent els arbres fruiters que estaven substituint moltes de les vinyes malmeses per la fil·loxera. A partir d’aquell final de segle, l’ametller formaria part de gran part del paisatge rural del terme, un final de centúria on Vila–rodona tancaria amb uns 450 habitants més. Dels 1.450 inicials s’assoliren els 1.950, però sense mai més arribar als 2.200 del moment d’or de la vinya.

L’entrada al segle XX continuava mostrant els mals del país de feia segles. Per una banda, i com en els anteriors segles, els hiverns continuaren sent força freds dins d’una Petita Edat del Gel que encara cuejava. Per l’altra Espanya continuava sent un país de capellans, monges i monarquies, que sota un tradicionalisme feudal, no paraven de xocar amb el progressisme català i el seu nacionalisme. Vet aquí que la Lliga Regionalista iniciés aquell 1901 la celebració de l’11 de setembre, un acte que reivindicava la pèrdua de drets catalans impugnats per l’encara estat borbònic. També aquell any, i dins aquella efervescència catalanista, faria un important discurs als dinou anys el futur president de la Generalitat, en Lluís Companys. Aquest personatge s’alineava més amb les idees federalistes de Francesc Pi i Margall que no pas amb les independentistes d’altres. Tot plegat era una època agitada entre patrons i treballadors, entre monàrquics i republicans, o entre un catalanisme en expansió i un espanyolisme atàvic, tot massa dividit com per fer caure la vigent Restauració, el rei i el caciquisme que darrera hi penjava. En això Companys va veure que el republicanisme i el moviment obrer i rabassaire havien de ser una mateixa cosa (Tortajada & Vila, 2015).

Vila–rodona, i sota aquell context reivindicatiu, va començar la construcció de la nova seu de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila–rodona, la Societat. Aquell edifici d’oci i reunions, mancomunà la majoria de vilatans d’esquerres, jornalers i rabassaires, és a dir, uní el moviment obrer amb el republicanisme. Situat al bellmig del carrer de les Hortes, on avui dia s’hi troba el Museu de Vila–rodona, esdevingué el contrapunt a una minoria de conservadors hegemònics. Aquells no tardaren a reaccionar i a establir la seva nova seu social (Santesmases, 1996).

Però el més important a destacar dels republicans fou que, donada la pobresa agrària i econòmica d’aquell poble, van ajuntar un gran esforç popular per enlairar l’edifici de la Societat. La població de Vila–rodona s’havia reduït fins als 1.944 habitants aquell 1901. La fil·loxera havia obligat a una forta emigració, pobresa i fam. Aquell any s’hi afegiria una epidèmia de verola mentre a moltes cases es vivia sense pa. En conjunt la penúria resultà l’amo del poble, una manca de diners que es veia en les finances parroquials, consistorials, empresarials i en les escasses vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1901 (Santesmases, 2014). En base a aquella manca de diners, aparegué una forta competència entre les companyies de tartanes entre Vila–rodona i Valls (el Banac i el Muchuelo), i entre Vila–rodona i Tarragona (el Genilles i el Muchuelo de Pere Recasens, el Musoles). Però la pobresa no sols afectava el transport i l’agricultura, sinó també els projectes de la rectoria. El mossèn de Vila–rodona, Antoni Forns, amb la intenció de resoldre l’etern problema de l’antic hospital del carrer Major, va fer una proposta per construir-ne un altre. Així que presentà un projecte per al nou hospital. Aquell seria construït al costat de l’hort de les Carmelites, monges les quals hi treballarien d’infermeres. Els diners s’obtindrien de la venda de l’antic hospital i d’una ruïnosa casa al final de l’actual carrer Major, aleshores carrer de la Pilota. La resta es demanaria a la seu episcopal. Per desgràcia no hi hagué ni compradors ni almoines i el projecte d’un nou hospital va restar en la teoria. En fi que la ruïna al poble era més que evident a tots els nivells. Però, i per asserenar les penes, es complí allò que es deia que, qui diu mal de l’estiu no sap el que diu. Aquell juny arribà una excel·lent collita de blat tot i que la verema continuà sota mínims en preu i collita. Potser els vents van eixugar massa els ceps, i després del vent ve el torrent. Aquell 22 de setembre baixà una forta riuada pel Gaià.

Rajoy i els catalans radicals

Rajoy repeteix un i altre cop que els nacionalistes catalans són uns radicals. Davant els atemptats islàmics contra Barcelona el passat agost caldria revisar el concepte radical que tant pregona Rajoy. Resulta obvi que els nacionalismes, tan espanyols com catalans, pugnen entre si, però per ara cap dels dos ha comès atemptats radicals. Per saber si el senyor Rajoy té raó quan titlla de radicals als catalans sols cal fer tres coses. Primer dubtar de tot; segon buscar les fonts més veritables; i tercer interpretar-ho tot sota la lògica deixant fora el sentit comú ple de prejudicis. Dit això el Govern espanyol no aplica res de tot l’anterior. Davant les raons catalanes fa pressió amb emocions, la primera la paüra. Primer amenaça amb la por, una por que justifica el seu extremisme, l’espanyol, per tal de retroalimentar altre cop la por als catalans. Segon mai no es vol situar en un terme mig de negociació, ans al contrari, imposa el seu extrem sense fer el que els grans savis, tocar tots dos extrems al mateix temps. I tercer repeteix una mentida, que Catalunya no pot votar, pensant que una mentida repetida mil cops semblarà una veritat. En fi, el Govern espanyol tapa molts errors amb una falòrnia com qui dissimula les taques amb un forat. El més flagrant del Govern del PP és una simple calúmnia, i és que la veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou.

89. Post fil·loxera a Vila-rodona.

Mentre la fil·loxera i la Societat lluitaven per sobreviure, un problema de feia segles assolia la seva solució a Vila–rodona. El 8 d’agost de 1893, i a les 6 de la tarda, les campanes repicaven davant aquella gran notícia. L’Ajuntament, el rector i la resta d’autoritats anaren en processó a l’església per a beneir les aigües. Aquell any la Festa Major va celebrar la inauguració de la captació d’aigua potable. Havien estat un total de tretze anys de projectes, burocràcia, destrosses, manca de recursos i 49.850 pessetes, una fortuna per a l’època. Així, i per fi, l’aigua de qualitat arribà a diferents fonts de Vila–rodona, les més assenyalades, i que avui dia encara brollen, foren la de la plaça Vella i la dels Arbres. Per tant, i gràcies a aquella inversió, l’aspecte sanitari de Vila–rodona degué millorar substancialment, tot i que molts, i per mandra d’anar a la font, continuarien obtenint aigua del seu pou o cisterna. De fet, i durant inicis del segle XX, les diarrees i gastroenteritis estivals continuaren sent freqüents.

Però aquella xarxa de captació havia de patir una prova de foc, tot i que fou més aviat d’aigua. A finals d’aquell agost, i pocs dies després de la seva inauguració, una forta gaianada va assolar Vila–rodona. Tot i així no va poder malmetre la nova conducció hídrica però sí afavorir un futur moviment de terres. De fet, i poques setmanes més tard, les aigües de regar quedaren tallades per un embussament de la sèquia. Noves pluges torrencials pel litoral català durant aquell setembre en foren els culpables. Per sort el pont va suportar aquell embat de riuades mentre Pere Robert pagava les obres de reparació que s’hi havien fet dos anys ençà.

Però l’administració volia recuperar la inversió feta a Vila–rodona, i el cobrament d’impostos no es podia perdonar. El 24 de juny de 1894, Vila–rodona va rebre una reclamació d’Hisenda d’unes 4.870 pessetes a pagar. El deute dels vilatans tornava a delatar la clara situació de crisi creada per la fil·loxera. També això es notava en la davallada de cavalls en aquell poble. Dels vuit que n’hi havia l’any 1.892 es va passar als quatre en el 1894. Després, i durant els anys consecutius, la recessió de cavalls continuà en tres, dos i un mentre el nombre de mules i rucs es mantenia constant sobre els 85 i els 45 respectivament. Probablement la fil·loxera va promoure que alguns pagesos es venguessin els cavalls, de més valor que les mules, per a poder pagar els impostos reclamats per l’administració.

Fou durant el 1895 que la fil·loxera va començar a minvar a Catalunya. La replantació de les vinyes afectades amb peus americans resistents a l’insecte inicià una recuperació lenta del sector. Però allò no passava encara a Vila–rodona. La baixa productivitat del vi s’enfrontava als preus més baixos d’aquella època. Per tant la misèria feia estralls i això es notava amb un hivern que triplicava els seus difunts, uns 29, respecte a l’estiu, uns 10. Hiverns freds més la pobresa per la fil·loxera en van poder explicar els fets. Però la revifada catalana era preludi del mateix a Vila–rodona. De fet, i sota la preocupació pels conreus, s’organitzà III Congrés de la Federació d’Obres Agrícoles. L’acte, celebrat al Vendrell, fou els dies 5 i 6 de gener d’aquell 1895. Diferents delegats de Vila–rodona varen assistir-hi. En fi, la pagesia tenia interès en perfeccionar els seus conreus. Fou a partir d’aquella dècada que les millores agrícoles intensificaren la producció. Els nous adobs i les varietats de plantes més òptimes hi estarien al darrere. Si cultivant la plana amb noves tècniques es produïa molt més que abans, en breu s’abandonaren els vessants i els cims poc productius. Les antigues terrasses plenes de vinya passaren a erms matats per la fil·loxera. Aquell abandonament permetria que el bosc retornés mica en mica per gran part del territori, un canvi de paisatge amb importants conseqüències durant el proper segle XX. Mentre la guerra per a la independència de Cuba havia començat durant aquell 1895. El mercat de l’aiguardent en breu quedaria tocat.

No sols de millores en els cultius es preocupaven els camperols, també, i sota els moviments obrers, albiraven millores socials. Vet aquí que més de mil pagesos procedents de diferents pobles assistissin a un míting a Vila–rodona. En aquella ocasió, el 24 de març d’aquell 1895, no s’explicaren tècniques agrícoles sinó accions reivindicatives en favor del treball i els ingressos. En fi, que la pobresa de la fil·loxera i la Revolució Industrial havien fet despertar el camp català. Els preus baixos del vi, l’avarícia de molts amos i la pobresa de molts rabassaires feia fàcil el missatge de l’esquerra política. En part per les millores agrícoles, i potser en part per les reivindicacions socials, durant el 1896 el preu del vi inicià una modesta recuperació a Reus. Després es mantindria estable fins a finals de segle. De totes formes allò no va ajudar a la pagesia de Vila–rodona. Aquella fira les compres de bestiar foren a la baixa, molt probablement perquè moltes famílies pagaven per tal que els seus fills no anessin al servei d’armes (Santesmases, 2014) i per la fil·loxera recent. De fet Vila–rodona, com altres pobles, no havia escapat d’aquella plaga. Durant el 1897, i amb un 17 de gener amb gaianada intensa, fou un any de pocs parts, uns 54, amb uns 21 casoris. Aquella anterior població que fregava els 2.200 habitants en el clímax de la vinya, ara havia passat als 1.971 vilatans d’aquell 1897. Per tant, la marxa de moltes persones davant el desastre de la fil·loxera s’havia sentit al poble, fet que es notava en les baixes vendes de bestiar durant la fira (Santesmases, 2014). Però no sols els camperols havien pres consciència de les plagues agrícoles, també els propietaris en tenien força cura. Aquell any l’Ajuntament, i sota l’alcaldia del propietari Pere Màrtir Rabadà i Mayné, dictaminà que la venda de fruites, verdures i gallines no fos pels carrers del poble. Pressuposem que la mesura anava destinada a reduir el risc de plagues i infeccions però el consistori també desitjava obtenir-ne pessetes. De fet la venda de fruites, verdures i gallines sols es podia fer a la plaça dels Arbres d’on el Comú en cobrava el dret. Tanmateix el peix sols es podia vendre en un local que pertanyia a l’Ajuntament, la carnisseria. Per tant, totes aquelles accions repercutien en una millora de la higiene pública i dels cabdals. La fil·loxera aniria remetent mica en mica davant els nous peus de vinya resistents a aquella. Temps al temps, i gaianada a gaianada, es faria la revolució.