DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 31 de mayo de 2017

71. Fi del Trienni Liberal a Vila-rodona

Arribat el 1823, la fam per males collites i les morts violentes per la guerra, s’endugueren un total de 106 difunts a Vila–rodona, 5 dels quals per fets d’armes. Així que el fort augment de vidus va alimentar el nombre de nous matrimonis assolint-se els 18 aquell any. No obstant allò, fou l’any amb menys parts del segle, uns 45, amb un creixement vegetatiu que implicà una pèrdua de 61 habitants durant aquell any. Cal suposar que en un context així molts vilatans estarien desitjant la fi d’aquell conflicte. Però aquells no eren els únics, el rei Fernando VII també volia recuperar el comandament del país. Per aquella raó els borbònics espanyols demanaren la col·laboració del seu antic aliat, França, i aquell envià un bon gruix de tropes, els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Amb tal incursió d’homes, cavalleria i artilleria, el dia 4 de novembre entraren a Barcelona, i el 7 a Tarragona, guanyant finalment la guerra als liberals. Era la fi del Trienni Liberal i la instauració altre cop de l’estat absolutista. Conseqüentment el decret de les Corts que abolia els senyorius feudals no fou ratificat i el bisbe de Barcelona continuà sent senyor de Vila–rodona, és a dir, va seguir cobrant els seus delmes. Paral·lelament el rector rebria també les seves primícies. L’alegria de mossèn Morer fou evident i els vilatans continuaren mirant-se’l amb mals ulls.

Mort el Trienni Liberal, i encara en el 1823, la situació entre mossèn Morer i Vila–rodona va esdevenir tan tensa que provocà la visita del degà del Penedès, Cristòfol Vallès. Aquell vingué per analitzar la situació entre els vilatans i el rector. La valoració que Vallès va fer del context fou molt negativa. Revisant els contes i els registres es feia evident que hi havia un desigualtat abismal entre misses cobrades i misses fetes amb un desfalc d’unes 234 lliures, unes 624 de les futures pessetes. Davant aquell escàndol, i els altres, el degà va decretar que la majordoma abandonés la rectoria, fet al qual ella s’hi va oposar de males maneres (Santesmases, 2007). Ja expulsada, es cridà al mossèn a judici però no sembla que hi hagués grans conseqüències. De fet els diners desfalcats, i que aquell Ajuntament, encara liberal, volia destinar a restaurar l’església, mai no foren trobats. En fi, que les reparacions del temple les va haver d’assumir el Comú davant uns anys de fam i misèria causats per la guerra i les sequeres.

La sequera i les males collites del 1824 varen venir a Vila–rodona com els anteriors, amb molts difunts. Aquell any expiraren un total de 83 vilatans, un nombre altre cop molt per sobre de la mitjana anual, uns 60. Per sort, i com passava sovint després d’un període de caiguda demogràfica, aquell 1824 fou un dels anys amb més parts, uns 100.

Però tot i que passava el temps, l’Ajuntament de Vila–rodona continuà traspuant rebuig contra Vicenç Morer i contra el seu benefactor, l’absolutisme de Fernando VII. De fet, i durant l’any 1825, tres regidors nomenats a dit per a formar part del consistori demanaren l’exoneració del seu càrrec adduint incompatibilitats entre negoci i càrrec, o entre salut i edat, tot el que fes falta per escapolir-se d’una política absolutista que no els agradava.

Però la guerra contra mossèn Morer va tenir un nou capítol l’any 1826. Joan Codinas, regent de la parròquia, va haver de posar ordre entre el rector i el bisbe. De fet feia temps que la seu episcopal feia pressió per tal que Morer abandonés la rectoria. Però ni el bisbe de Barcelona ni el regent de la parròquia feren que Mossèn Morer, vell i malalt, abandonés el seu càrrec (Santesmases, 2007).