DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 4 de mayo de 2017

62. Vila-rodona i la Revolució Francesa

Però no tot foren coses senzilles per a la nostra ment paleolítica. Entre aquella inicial Revolució Francesa, la seva Il·lustració i les idees d’Adam Smith, el que sí començava a quedar clar era la necessitat d’abolir els arnats sistemes de producció proteccionistes, gremials i artesans. L’estat, les comunitats i els ajuntaments deixarien mica en mica d’intervenir en els preus i la producció dels productes. És a dir, que l’economia proteccionista d’arrendaments i tabes anava a desaparèixer durant el proper segle, sobretot quan la tecnologia i la indústria assoliren l’hegemonia mercantil. En aquell moment, i tímidament, la demanda de mà d’obra industrial faria que molts emigressin a la ciutat, sobretot Barcelona. Vila–rodona també començaria a notar aquells aires de canvi a finals de segle XVIII.

Tot i que els intents il·lustrats espanyols sols foren això, intents, cal remarcar-ne algun d’ells. Durant el 1790, i gràcies al qüestionari del magistrat castellà i home de la Il·lustració, Francisco de Zamora y Peinado (1757-1812) sabem tot el que passava aquell any per Vila–rodona (Arnabat, 1999). De fet tenim la primera constatació d’una de les principals bases de la Il·lustració, l’existència d’escola. Aquella a Vila–rodona tenia un mestre que cobrava del Comú una misèria, unes 100 lliures anuals, unes 266 de les futures pessetes. No obstant allò, la presència d’un centre d’ensenyament a Vila–rodona significava un luxe ja que eren pocs els pobles catalans que disposaven d’escola. L’edifici d’aquella la suposem en l’antic hospital a tocar del carrer Major, un hospital que ja no atenia malalts per manca de rendes. En fi que la Il·lustració i la Revolució Francesa deixaven petites empremtes per la comarca. 

Gràcies al qüestionari de Francisco de Zamora y Peinado, sabem gran part del que passava a Vila–rodona durant el 1790 (Arnabat, 1999). Aquella majoria de fets eren aplicables a tota la dècada dels noranta. Per aquelles dates el poble continuava sota la jurisdicció del bisbe de Barcelona mentre Vilardida ho feia sota el senyor Tudó. Ells, el bisbe i els Tudó, eren qui administraven justícia davant les dues presons que hi havia a Vila–rodona. De fet ells, com ja s’ha vist, eren qui triaven el batlle sota els seus interessos, cobrament d’impostos i control del poble, tot plegat reminiscències medievals en aquell XVIII. Per tant l’Ajuntament complia ordres, manava el necessari i era el màxim responsable de garantir certs serveis com el subministrament de pa i carn a preus assequibles. Per aquella raó era ell qui arrendava la fleca, les premses, els molins, la taverna, les tendes i la carnisseria. Tot i així, la cosa no anava llarga de lliures ja que se li estava quedant la casa consistorial en molt mal estat. Aquella continuava a la plaça vella de Vila–rodona, la de l’actual carrer Major. Era una plaça amb porxos a diferents bandes. N’hi havien sota l’entrada d’aquell Ajuntament i sota la casa que avui dia tanca el carrer de la Mare de Déu, tots ells en l’actualitat edificats. De fet en aquells moments no estava encara pensada la nova plaça del poble, ni acabada la nova església que avui la conté. Però en poques dècades, i davant la pressió demogràfica d’aquell segle XVIII i XIX, Vila–rodona es plantejaria nous espais. Cal indicar que a finals del XVIII hi havien uns 1250 habitants repartits entre unes 250 famílies. Aquella distribució donava de mitjana uns cinc membres per llar, un membre més que segles anteriors (Comas, 2014). De fet naixien anualment de 30 a 40 nadons dels quals uns tres quarts morien per febres, infeccions o diarrees. A falta de metges hi havien els remeis populars, més producte de la superstició que de la solució. Exemple d’allò era com curaven les diarrees amb una beguda alcohòlica, la Quina, si és que les curaven. En fi que la pobresa i la ignorància matava a la gent. Òbviament l’alimentació també hi tenia a veure ja que els pobres menjaven llegums mentre que els benestants tenien accés a carn i peix. Tot i així el nombre d’habitants era prou elevat comparat amb altres segles. Però en què treballaven? Degut que en els llibres sacramentals de finals d’aquell segle s’anotaven el nom i edat del batejat, del difunt o del casat amb el nom dels pares, llocs de naixement, edats i oficis, podem saber la proporció de tasques d’aquells vilatans. El resultat no era massa sorprenent ja que la majoria eren pagesos (Arnabat, 1999). Així doncs, aquella fruitosa població, associat al fet que la immensa majoria era pagesa, va canviar radicalment el paisatge del terme. De fet tanta pagesia no deixava massa terra al terme sense cultivar amb vinyes i sembrats dominant el territori. El bosc, s’hi n’hi havia, romania com petites taques aïllades. Si més no allò s’observava en les primeres fotos del XIX. És a dir, una extrema desforestació era molt palpable per tota la comarca ajudant al riu en les seves gaianades. En cas d’intensa pluja el migrat bosc gens podia parar l’escorrentia superficial i la crescuda fluvial.

Amb tanta terra cultivada la producció del terme era força òptima. Per exemple, i durant el 1790, es produïren unes 3500 quarteres de gra, unes 193 tones. Les que es sembraven en regadiu donaven un 33 % més que en secà, esdevenint globalment una producció el doble que la mitjana catalana. Altres productes foren 150 quarteres de llegums, 2000 càrregues de vi, 125 càrregues d’oli i 800 roves de cànem. Cal afegir que el poble posseïa 500 ovelles i 300 cabrits, gairebé un cap per cada dos vilatans.

Tota la producció anterior de cereals, vinya i bestiar no sols donava recursos als seus vilatans sinó que gran part marxava fora del poble, i no precisament com exportacions. Com ho feia doncs? En forma d’impostos. De fet el 25 % anaven a parar en aquell concepte. Desglossat tenim que la meitat de la collita anava als amos de la terra; la desena part de la collita, o delme, al bisbe; les taxes del Cadastre a la corona reial, i el lloguer dels forns de calç, dels dos molins fariners i dels quatre molins d’oli al Comú. En fi que la ja propera Revolució Francesa no havia tallat caps per la península i continuaven manant aquí els rendistes de sempre. Per sort l’economia estava en alça en el sector del vi i l’aiguardent, o si més no així ho indicaven llurs preus. Altra cosa eren els cereals d’on Vila–rodona n’era deficitària. Allò ho suplia comprant gra a Valls, Altafulla o Torredembarra.

Potser el moment de l’any on aquella producció agrícola de Vila–rodona es manifestava amb totes les seves dimensions era durant la Fira del primer diumenge de novembre. Allí s’hi oferia bestiar, sabates, estris de ferro, pells i eines pel camp. Els mercaders havien de pagar al Comú quatre diners per lliure del que venien. A més, i durant la Fira, el poble s’omplia de gent pel que fondes, cafès i cases rebien de bon grat els diners per menjar i dormir. Tot plegat un batibull de festa, ingressos i àpats que celebraven la tardor. En el país veí, a França, la celebració vingué acompanyada d’una revolució.