61. Borbons rics i Vila sense blat

A finals de segle Vila–rodona necessitava de més àrea urbanitzada. La causa havia estat l’expansió de la vinya i amb ella la proliferació de més famílies cultivant terres. Per aquella raó es va començar a edificar el carrer de la Font, el que arribava a l’antiga font de Baix. Aquell comunicava la plaça de les Torres davant de l’església, encara en renovació, amb el pont medieval sobre el riu Gaià. Aquella via esdevingué la principal del poble per una simple raó, venia del camí de Barcelona i anava cap a Valls (Comas, 2014). Vet aquí perquè moltes famílies benestants concediren els seus solars per a la construcció de noves cases. Cognoms com els Huguet, els Guasch o els Lloret en foren grans beneficiaris al concedir la majoria de parcel·les amb permís d’edificació (Santesmases, 2016). Els Huguet eren juristes a favor dels borbònics pel que la seva posició, tant a Barcelona com a Vila–rodona, era hegemònica (Cerro, 2015). Aquells propietaris benestants sabien també el que es feien oferint aquells terrenys, és a dir que havien fet una bona inversió. A canvi rebrien el seu cens pertinent per a la resta de la seva vida. Calia per tant abaratir la construcció de les noves cases i tanmateix, i sota aquella necessitat, es va trobar una solució a la cara pedra tallada de molts portals. Ara molts es farien de maó.

Però aquell carrer de la Font no fou la principal expansió urbanística de l’època. Les masies de finals d’aquell segle, unes 23, també havien ampliat les seves dimensions amb diferents estructures com noves estances o corrals més grans. Les que més foren la d’en Guerra, la de Pedrafita, la d’en Serra i la de n’Alzinet amb més de 30 ha de finca totes elles. Les que tenien més cups de vi n’eren la de la Pansa (3500) i la d’en Guerra (7700). Les masies petites, però, també s’havien ampliat amb una pallissa. En fi, que aquell final de segle estava vivint un boom immobiliari.

Però l’expansió urbanística de Vila–rodona no fou l’única novetat de finals d’aquell segle. De fet un canvi radical succeiria en el país. Un conjunt de variacions climàtiques, o Oscil·lació Maldà, entre el 1785 i el 1795 van intensificar les sequeres. De fet, i durant el 1789, una sèrie de males collites per Europa varen fer pujar la tensió social. A Vila–rodona va pujar el preu del blat provocant la baixada de contractes matrimonials. En fi, que no era bon any per a celebrar noces al poble en una església a mitges i sense acabar encara. A nivell català l’encariment dels cereals va desencadenar Els Rebomboris del Pa, tot plegat una revolta catalana davant la manca de farines. Però la més pujada de temperatura s’estava coent a França. Allí els anomenats Il·lustrats predicaven l’educació per a tothom, la igualat de drets i la llibertat davant els poders, uns fets que topaven amb les visions borbòniques del món. Els reis, francès o espanyol, mai no van trobar important que el coneixement s’hagués d’estendre, ans al contrari, a més ignorància popular més aplaudiments davant les pífies monàrquiques.

De totes maneres aquell estament d’orígens feudals, la corona, no va poder impedir que en aquell mateix any s’iniciés un fet polític de repercussió mundial, l’origen de les esquerres i les dretes. El 28 d’agost d’aquell 1789, i en plena Revolució Francesa a París, se celebrà una assemblea on es votava un sí o un no a l’abolició de la monarquia absolutista. Els diputats del sí se situaren a l’esquerra de la mesa presidencial i els contraris a la dreta. A partir d’aquell moment, i sobretot a través de la Il·lustració del segle XVIII, s’anà difonent aquella dualitat entre esquerres i dretes. No deixa de ser paradoxal que una casualitat històrica com aquella hagi provocat tanta desunió en el món entre reials i liberals, entre monàrquics i republicans, entre conservadors i reformistes, entre capitalistes i comunistes o entre PP i PSOE. Tota la història posterior restà farcida d’aquella dualitat política per una simple raó. Els humans som hereus d’un cervell paleolític de més de 100.000 d’antiguitat que esdevé més emocional que racional. Decidim més amb el cor que amb la lògica. Sols cal mirar les compres compulsives o un Barcelona Real Madrid per adonar-nos d’això. Per tant a la nostra ment delerosa de classificar en blanc i negre li van genial les coses fàcils i emocionals com una dualitat política. D’aquesta manera no ens aborden complicacions dels mils grisos que hi ha entre el blanc i el negre. És a dir, resulta més fàcil pensar en esquerres i dretes que no pas en tota la complexitat de poders i governs. Paradoxalment, aquella Il·lustració que volia que la gent s’adonés de la complexitat política, va comportar el simplisme del bipartidisme actual d’alguns.