DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 17 de mayo de 2017

66. Un capellà corrupte a Vila-rodona i la Guerra del Francès

França havia fet la seva revolució tallant molts caps amb la guillotina, però no va tenir en compte als militars en la mateixa. Així fou que Napoleó va pujar al poder amb ganes d’expansió per Europa. En un tres i no res les seves tropes s’instal·laren per arreu. Arribats a Espanya la corona espanyola va cedir el tron. Fou durant el 1808 que el borbònic Carles IV va cedir el seu càrrec al germà de Napoleó, Josep I Bonaparte. Mentre Fernando VII, hereu legítim de la corona espanyola, es traslladà a París per gaudir d’unes vacances. Tot i allò, la versió oficial fou que l’estat napoleònic l’havia raptat. A partir d’aquell moment, i fins a les acaballes de 1812, s’esdevingué l’anomenada Guerra del Francès, un conflicte on els màxims perdedors foren els pagesos (Santesmases, 1984). Amb les tropes napoleòniques per terres catalanes les violacions, saqueigs i assassinats corregueren com la pólvora. Però calia afegir a tot allò dues xacres més. La primera la manca de cereal que els robatoris de les tropes provocaven. I la segona, les epidèmies que els soldats escampaven per entre una població mal alimentada. Senyal de tot allò la tinguérem a Vila–rodona on la natalitat va caure sota mínims i la mortalitat, adulta o infantil, assolí fosses mai no vistes. Durant aquella Guerra del Francès a Vila–rodona hi hagué un total de 440 difunts entre morts per arma, desnutrició i epidèmies (Santesmases, 1984). Exemple del primer en fou l’any 1808 quan les tropes franceses van entrar a Vila–rodona robant tot el que pogueren i matant a dos vilatans, Joan Folch i Josep Virgili, tots dos casats i enterrats al cementiri vilatà. Del segon exemple, la desnutrició, en tenim constància durant el 1809 amb molts morts a Vila–rodona per fam i misèria. Foren un total de 157 difunts amb una mitjana d’edat anòmalament alta de 34 anys. Allò era senyal que la mortalitat infantil havia passat a un segon terme davant l’elevada d’adults. De fet aquell abril de 1809 fou el mes amb més morts del segle, uns 41, acompanyat d’una anyada de molts pocs parts. Al final el creixement vegetatiu de Vila–rodona fou negatiu amb la pèrdua de 103 habitants. Però allò no s’havia acabat ja que els francesos, potser coneixent la dita, el febrer el cap o la cua l’ha de fer, varen entrar a Vila–rodona el 21 d’aquell mes per saquejar altre cop el poble. Val a dir que la parròquia també hi rebia en aquells robatoris. Potser per aquell raó el bisbe de Barcelona, Pau de Sitjar, va decidir visitar Vila–rodona (Santesmases, 1984).

Feia dècades que un bisbe no passava per Vila–rodona. La visita de Pau de Sitjar va revestir tota una novetat. Però la raó fonamental d’aquella recepció no foren els estralls de la Guerra del Francès, sinó el rector de la vila, en mossèn Vicenç Morer. D’ell el bisbe n’havia rebut queixes i per aquella causa es va presentar a Vila–rodona. Uns mesos ençà havia enviat un qüestionari, com no en castellà, que el rector havia d’omplir. La intenció era saber de les finances de l’església. De fet, i de Vicenç Morer, se’n sospitava mala gestió i desviament de diners (Santesmases, 2007). No era gens estrany doncs, que els habitants de Vila–rodona fossin cada cop més pagans. Cal aclarir que pagans no en el sentit de pagar els impostos clericals com el delme al bisbe, o la primícia al rector, sinó en l’aspecte anticlerical. Al final la cosa quedaria en amonestació i targeta groga.

Les entrades de les tropes napoleòniques a Vila–rodona no s’aturaren i durant el 1810 una altra incursió va fer-se sonar. En aquella ocasió atacaren una institució formada per deu sacerdots i cinc legos. Allí profanaren tombes i robaren el que desitjaren. Però el convent dels Servites no els aturà i el poble de Vila–rodona en fou altre cop espai d’abusos, furts, trencadisses i suposem assassinats (Santesmases, 1984). La manca de gra i altres recursos robats per l’exèrcit va deixar altre cop a Vila–rodona al llindar de la fam. Conseqüència de tot allò en fou un dels creixements vegetatius més catastròfics d’aquell segle amb la pèrdua neta de 105 habitants durant aquell 1810. Però l’augment de vidus i vídues d’aquells anys va alimentar un ascens significatiu de nous matrimonis. Dels 10 de mitjana durant els anys circumdants es va passar a més del triple, uns 37 durant aquell 1810. Conseqüentment allò va propiciar un salt molt gran en nats del 1810 al 1815.

Però aquell 1810 va venir també amb una petita dosis de justícia. El rector de Vila–rodona, en mossèn Vicenç Morer, va incomodar-se al rebre el dictamen del bisbe. Després de tantes queixes, informes i cartes, li va arribar el primer expedient per mala gestió dels cabdals eclesiàstics.