DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dilluns, 8 de maig del 2017

63.L’Espanya borbònica contra la guillotina francesa

El clima va condicionar els cultius i els recursos dels nostres avantpassats però també aquell, el clima, va provocar moltes guerres. A inicis d’estiu el que calia era sequera per deixar el gra a punt de collita però durant el juny de 1790 començaren un continu de pluges a la capçalera del Gaià. Per tant a Santa Coloma, i com en altres ocasions, s’organitzaren un seguit de pregàries per tal que parés de ploure. Ja hem esmentat l'Oscil·lació climàtica de Maldà on s’extremaren els períodes d’inundacions i sequera. Per aquesta raó aquell no fou l’únic succés d’excés de precipitacions. Durant el 25 de maig de l’any següent van tornar les pluges a la capçalera. Aquell cop però, ho feren com agradava a les gaianades, de forma intensa. Aquell maig de 1791, i donada la manca de bosc que infiltrés les precipitacions, arribaren grans inundacions pel terme de Vila–rodona. En fi, que es començava a notar la falta de bosc amb el conseqüent augment de crescudes sobtades pel Gaià. Aquell, i altres fets similars, afectaren la xarxa de regadiu de la qual en depenien els horts i el cultiu de cànem. Aquell, i donada la necessitat de deixar-lo estovar dins de basses, consumia gran quantitat d’aigua. Després se n’obtenia fibra per a fer cordes, soles d’espardenya i altres teixits. Però aquell cultiu tenia els dies contats com també el coll d’uns altres. La culpa? Ja s’ha dit, el clima i la producció agrícola. Dins l'Oscil·lació climàtica de Maldà, i a partir de 1791, es produí un descens molt accentuat en la producció de cànem. El mateix va passar a França però amb els cereals. El cànem no es menjava però el gra esdevenia la base alimentària d’aquella època. Semblava que el clima estava jugant una mala passada als francesos i de fet la gana va començar a sovintejar. Amb l’estómac ple i el llit a bon recer un no sol sortir al carrer. Ja se sap que les revoltes no es donen si la població té les necessitats bàsiques cobertes.Però si la gana prem i la pobresa no dona sostre, molts surten a organitzar una trifulga. Això s’accentua si una minoria rica ignorant no s’assisteix a una majoria sumida en la misèria. I allò fou el que va passar davant un seguit de males collites, és a dir, amb pocs recers i poc pa la revolta va esclatar. La població famolenca francesa, dirigida per alguns il·lustrats, varen assaltar als borbònics. Així començaria la Revolució Francesa durant aquell 1792, un conflicte que tindria les seves conseqüències sobre el poble de Vila–rodona. Amb la guillotina en la ment d’algú, i els colls dels borbònics francesos en la seva diana, els borbònics espanyols varen témer per les seves cervicals. Es feia necessari apaivagar el que estava passant a l’altra banda dels Pirineus abans no passés a camp propi.

Mentre la cort espanyola es pensava com defensar als seus parents a París, el bisbe de Barcelona deuria témer també una rebel·lió a Vila–rodona. En certa manera la Revolució Francesa estava estovant no el cànem, sinó la butxaca dels benestants per tal que el poble no se’ls revoltés. Durant aquell 1793 Vila–rodona va rebre un donatiu de 1000 lliures de part del bisbe. Aquell fet no tenia precedents pel que molt probablement els fets de França hi tingueren relació. Mil lliures eren l’equivalent a unes 10 dots de casament, és a dir la meitat del que es gastaven els vila–rrodonins en noces anualment. Però la raó d’aquell donatiu no era fer cases per als necessitats, o millorar les condicions de vida camperola. Aquelles mil lliures foren cedides al Comú per tal d’impulsar l’acabament d’un servei que feia vint-i-set anys que estava aturat, l’encara inacabada església de Vila–rodona. Tot i aquell esforç, aquell any no esdevindria massa constructiu. L’Espanya imperial entraria amb guerra amb la veïna França, i no amb la França monàrquica i borbònica, sinó amb la il·lustrada i revolucionària. Òbviament la corona espanyola, i amb els impostos i soldats ibèrics, desitjava protegir els seus parents borbònics de París. Però allò va arribar massa tard ja que el 21 de gener de 1793 la Revolució Francesa va guillotinar al rei de França, Lluís XVI. Tot i així la guerra va continuar pel que l’únic objectiu d’aquella fou evitar l’entrada de la revolta a Espanya. En aquell sentit el govern de Carlos IV censurava tota informació que arribés de la Revolució Francesa. La intenció era que no passés el mateix per Espanya. Però a Catalunya, més propera al conflicte francès, li arribaven molts refugiats que explicaven la seva versió, la dels guillotinats. Allò provocà que l’Església s’afegís a la propaganda antirevolucionària dient que els francesos no respectaven els valors del cristianisme. Finalment, i sent Espanya tan contrària a la Revolució Francesa, aquesta li declarà la guerra l’any 1793, l’any durant el qual es van rependre les obres del temple de Vila-rodona (Santesmases, 2016). Sembla doncs que mentre la corona espanyola tenia preocupacions més enllà dels Pirineus, a Vila–rodona s’havia sanejat l’Ajuntament dels deutes atiats pels Marrugat. Ara les obres es mantindrien de manera més o menys continua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp