DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 23 de mayo de 2017

68. Vila-rodona i l’afer del seu mossèn

Durant l’any 1815 es va tramitar un segon expedient al mossèn Vicenç Morer de Vila–rodona. Les raons? Dons foren tres. La primera per tractar amb males maneres als seus parroquians. La segona per no realitzar molts dels serveis eclesiàstics. I la tercera pel menyspreu al vicari. De fet el rector i la majordoma, que gaudien de bones viandes, feien passar gana al vicari. Semblava com si els fes nosa per la rectoria, com si dos són companyia però tres multitud. Si més no, així ho indicava la fam que l’imposaven, una fam que ja havia fet fora a algun que altre vicari abans. Cal afegir que la filla del corrupte Marrugat, na Lluïsa Marrugat, n’era majordoma i que feia i desfeia per la rectoria com si fos la seva llar. Es deia que ella dominava al mossèn obtenint-ne beneficis econòmics, practicant petits furts i maltractant els vicaris en tracte i alimentació (Santesmases, 2007). Era obvi que na Lluïsa no volia tenir vicaris per casa i així poder campar a les seves amples amb el rector. Per aquella raó feia passar gana a tots els vicaris que anaven passant per Vila–rodona. Semblava doncs molt plausible que entre mossèn i majordoma hi havia més que un relació professional, o si més no, així anaven creixent els rumors al respecte. Per aquella raó, i al final, la seu episcopal va ordenar al mossèn Morer que separés a la majordoma de la seva habitació i de la rectoria per al bon govern, pau i tranquil·litat dels vilatans. Tot i així, la nova majordoma, Maria Gavaldà, va acabar fent el mateix que la primera adquirint el mateix tarannà que la Marrugat.

Independentment dels afers de la rectoria, una de les accions que va realitzar el mossèn va tenir benefici per al poble. Durant el març d’aquell 1815 la sequera estava malmetent la collita. Per aquella raó s’organitzaren diferents dies de rogatives per tal de fer ploure. Els sortilegis foren pregàries, dir rosaris i fer una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Així s’invocaven moltes rogatives per tal que Déu intercedís en contra de les inclemències climàtiques. Una rogativa era una oració pública per demanar a la divinitat pertinent el remei a una necessitat greu. Quan es produien sequeres extremes se solicitava el servei de la comunitat eclesiàstica per a una rogativa pro pluvia, o ad petendam pluviam, i quan es volien aturar les plujes torrencials es feia la pro serenitate. Tot plegat un costum que tenia arrels medievals i que a Vila s’invocava en l’ermita de Sant Llorenç, prop d’on avui hi ha el convent dels Servites. Fos com fos, aquell març de 1815 va començar a ploure durant la primera rogativa i aquell any, a dir pels escassos difunts, uns 35, s’hi deuria donar bona collita. Suposem per tant que la invocació va trobar bon destí. De fet el creixement anual de la població fou positiu amb 51 habitants de més, tot i el migrat nombre de casaments, uns 7. No obstant allò, les noces farien en breu com un pèndol, és a dir, amunt i avall.

Durant el 1816 va continuar el baix nombre de noces amb sols unes 8 celebracions. El normal era que després d’un any de pocs casoris, i com havia estat l’anterior, el següent se’n celebressin forces. Però aquell 1816 fou migrat de matrimonis. Probablement aquell fet denotava una crisi en la dinàmica vilatana. La preparació d’una boda, la dot i demés implicava fortes despeses que aquell any l’agricultura no va poder sufragar. De fet aquell 1816 va patir de males collites per tot el món i una baixada de preus agrícoles a tota Europa (Paz i Rico, 2008). Alguns analistes en donaren la culpa a la gran quantitat de cendres que dispersaven la llum solar del planeta. Fins i tot feren minvar la temperatura provocant un estiu fred i amb algunes nevades per Europa. La causa d’aquella pèrdua de llum solar n’havia estat una brutal explosió l’any passat al volcà Tambora d’Indonèsia. Però no sols el 1816 fou migrat de llum solar ja que durant el 1817 les males collites continuaren. A Vila–rodona, a més, la primavera va patir sequera. Així fou que s’organitzaren rogatives i diferents processons per pluja al mes de març (Santesmases, 1984). Però la cosa, i a dir pels molts difunts joves, no va resoldre’s. La mitjana d’edat dels 52 morts enregistrats fou de 12 anys, molt per sota la mitjana de 20. Allò indicaria que molts infants varen morir per mal nutrició i infeccions. Les dots tampoc semblaren fruïdes aquell 1817 ja que el nombre de noces fou molt escàs, unes 6. Per tant tot semblava indicar un mal any amb un creixement anual de sols 28 habitants.