70. Els Fets de Juliol de 1822

El decret que les Corts espanyoles havia aprovat per abolir els senyorius en els pobles va restar pendent de signatura per part de Fernando VII durant tot el 1822, i per tant sense aplicació. Aquella actitud va animar als partidaris del rei a proclamar-se per diferents indrets de la geografia. I així començaren les revoltes realistes contràries als liberals. A Vila–rodona, sumant-se a unes males collites, hi entraren molt sovint els reials. Les accions, com hom es pot imaginar, no foren pacífiques, i els reials varen acarnissar-se contra els liberals de Vila–rodona (Santesmases, 1984).

El fet que els reials escollissin atacar aquella població tenia gran lògica. Vila–rodona i Valls eren participants actius de la Milícia Nacional Voluntària dels liberals. La milícia de Vila–rodona estava formada per uns 50 homes, un sisè de la població masculina entre els 16 i 50 anys. L’existència d’aquella milícia liberal a Vila–rodona era coneguda pels escamots reials i antiliberals capitanejats per Joan Romagosa, un ex-combatent de la guerra del francès que coneixia perfectament el territori (Santesmases, 1984). Per tant envair i vèncer a Vila–rodona significava un cop psicològic molt important contra els liberals. D’altra banda en Romagosa tenia el recolzament d’altres combatents d’un altre poble veí força fidel a Fernando VII, Vilabella. Allí, un escamot d’homes dirigits per en Joan Rafí Vidal, s’afegí a les tropes d’en Romagosa. Tot plegat, i entre Romagosa i Rafí, varen ajuntar centenars de pagesos i jornalers pobres, desil·lusionats i descontents de les promeses liberals. De fet la revolució liberal no va aportar ni terres ni millores a molts pagesos que les esperaven. Per aquella raó les files de Romagosa estaven tan plenes de camperols amb males puces. Aquells guerrillers eren els qui realitzaven els atacs sobre les poblacions liberals. Òbviament Vila–rodona i Valls estaven sempre en el punt de mira d’aquells trabucaires. De fet la història n’ha deixat registre d’algunes. Una de les primeres fou la del 7 de maig a Vila–rodona, però l’escomesa més sentida d’aquell any fou la del 28 de juliol al mateix poble, els anomenats Fets de Juliol de 1822. En aquella ocasió Romagosa, més uns centenars d’homes, van envair Vila–rodona. Mentre els reials entraven, el rector de Vila–rodona, mossèn Vicenç Morer, se li va sentir a dir, ya llegan los míos. Òbviament, i tot i que els reials varen cometre una barbàrie, el rector simpatitzava amb els botxins (Santesmases, 2007). D’altra banda a la plaça de Vila–rodona hi havia un placa dedicada a la Constitució liberal. Els reials, contraris a aquella, solien arrencar-la durant les seves incursions. Però allò no fou pas el més greu. Els 50 homes de la milícia liberal de Vila–rodona, al veure’s en crítica inferioritat numèrica, van sortir per cames. Part d’aquella milícia, i per salvar la pell, va fugir mentre la resta que no ho va poder fer, uns 28, van buscar recer dins de l’església. Les tropes d’en Romagosa calaren foc en el temple per tal de fer-los sortir. Un cop fora del cau i rendits, els afusellaren junt amb tres vilatans que estaven escoltant missa. Altres morts hi hagueren, pel que aquell mes esdevingué el juliol amb més difunts de tot el segle XIX. Foren un total de 42 difunts que a final d’any sumaren una nombre brutal de cadàvers, uns 139, sent-ne 81 homes i 58 dones. Aquella asimetria de més barons morts que dames indicava clarament que molts ho feren sota les armes. Del cert sabem que 32 homes sucumbiren sota el foc reial. Per tant, i durant aquell 1822, Vila–rodona va veure minvar la seva població en 62 habitants per causa sobretot de morts violentes.

Els Fets de Juliol passaren, però feia falta un cap de turc sobre qui picar fort. La frase del rector de Vila–rodona, mossèn Morer, durant l’entrada dels reials dient, ya llegan los míos, va servir a l’efecte. Òbviament que els reials havien assassinat a molts vilatans, inclosos parroquians. Les ganes de revenja s’afegiren com una excusa més per intentar fer fora a aquell rector tan singular. Així fou que l’Ajuntament va denunciar aquell escàndol a l’administració pertinent. La intenció era portar al rector davant els Jutjats de Vilafranca i finalment expulsar a aquell mossèn de la parròquia de Vila–rodona. L’ajuntament, liberal, i el mossèn, reial, protagonitzaven un conflicte mirall del d’aquella Espanya que no sabia posar-se d’acord. Mentre, molts vilatans, morien en mans dels atacs i de la mala collita d’aquell 1822. Una sequera hi estava al darrere.

Una vila veïna que també va encaixar els conflictes entre reials i liberals fou Bràfim. Durant el mes de març d’aquell 1822 un grup d’homes d’entre uns vint i trenta anys, la majoria d’ells fanàtics catòlics, es dedicaren a fer brega en contra els liberals del poble (Santesmases, 2001). Aquell conjunt d’actes, encapçalats per en Josep Gasset, es repetiren durant un bon grapat de nits fins que la milícia de Valls, liberal, va posar mans a les armes. L’ajuntament de Bràfim, reial, va voler asserenar els ànims i amb aquell objectiu va inventar-se un història de pa sucat amb oli. De fet aquella va aturar l’entrada de la milícia a Bràfim i els seus efectes col·laterals. En un escrit del 20 de març l’Ajuntament de Bràfim es dirigia al Jefe Superior Político de la província per aclarir-li les causes d’aquells aldarulls. En el document s’especificava que els vint-i-cinc joves implicats patien d’una malaltia que els feia proferir insults i amenaces als liberals d’aquella vila. Afegien que per aquella causa s’estaven produint tants aldarulls i que l’afecció en si s’anomenava demonomania. Òbviament el consistori i el clergat donaven el seu consentiment a les accions antiliberals de Bràfim, vet aquí la invenció d’aquella falsa indisposició per guanyar temps a la milícia de Valls i Vila–rodona (Santesmases, 1984; Arnabat, 1998 & Santesmases, 2001). Cap a finals de març les autoritats locals varen assolir desmantellar aquells avalots durant aquell Trienni Liberal, un trienni que tenia els dies contats.