DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

domingo, 4 de junio de 2017

72. Vila-rodona anticlerical i la mor del mossèn

Mentre, i allunyada la guerra, el creixement vegetatiu de 1827 fou positiu. Amb un augment de la població d’uns 35 habitants, Vila–rodona recuperava forces. No obstant allò, hi havia un conflicte armat no massa lluny, la Guerra dels Malcontents. Aquella fou una revolta, que entre l’abril i l’octubre d’aquell any, va reivindicar-se a favor del germà de Fernando VII, Carles. Tot i que no va semblar tenir conseqüències per Vila–rodona, allò fou el preludi d’una nova cadena d’hostilitats. La successió, i en pocs anys, portaria altre cop cua per Espanya. Però encara no eren èpoques de guerra per a Vila–rodona, ans al contrari, durant el 1828 el creixement vegetatiu, tot i les escasses 6 noces, va tornar a ser positiu amb un augment de 44 habitants més (Santesmases, 1984). Calia afegir una altra bona nova per aquell poble. Maria Calaf, difunta, havia deixat en herència a l’hospital de Vila–rodona una terra d’uns 12 jornals, la Plana del Bitxo. L’hospital va concedir en rabassa morta aquelles terres obtenint a canvi uns rendiments que li permetrien un acceptable sosteniment per a acollir malalts, pobres i transeünts. Tot d’una, i d’una difunta, l’hospital podia operar amb normalitat.

Aquell 1829 el docent, el aleshores Narcís Viñas, encara cobrava 100 lliures anuals. El sou provenia tot del Comú pel que els pares no li pagaven res. Ja en aquell any es deia que les cent lliures eren insuficients si a més tenim en compte que el mestre impartia classes a 60 nens dividits en cinc seccions. Però l’efemèride important d’aquell 1829 no fou el salari del mestre. Durant aquell any, vell i força malalt, el rector es decidí a abandonar la parròquia per anar-se’n a viure a casa d’una viuda, probablement la majordoma Maria Gabaldà. A tal efecte va demanar el permís de la seu episcopal qui, donada la seva edat, li va concedir sense problemes. I així, i a l’any següent, va arribar el desenllaç del nostre protagonista. Fou durant el 1830, mentre per Europa s’escampava el moviment revolucionari liberal, que mossèn Vicenç Morer va patir una apoplexia i va expirar a l’edat de 68 anys. En el seu testament va quedar clar a qui més estimava, a l’última majordoma que el va assistir. A ella, a Maria Gabaldà, li va deixar tots els seus béns, o millor, dit tots els seus mals. Es veu que tots aquells estaven embargats per la seu episcopal davant els deutes que el mossèn va causar a la parròquia. L’herència real que deixà finalment en Morer fou una baixa religiositat a Vila–rodona i un anticlericalisme que durà fins l’entrada de la dictadura franquista (Santesmases, 1995). De fet durant la primera meitat d’aquell segle havia minvat de cop l’encomanada de misses en els testaments dels difunts. D’un 72 % de testaments que encarregaven misses durant el segle XVII es va passar a un escàs 17 % a mitjans del segle XIX. La majoria d’aquelles poques misses eren a la verge del Roser, a Sant Llorenç i a la Nostra Senyora del Peu de la Creu. Però no sols les misses dels testaments caigueren, també les dels aniversaris de mort ho feren. No obstant allò, el pitjor registre no foren aquells oficis sinó les donacions a l’església. Aquelles passaren a ser zero durant aquell segle XIX. Mossèn Morer, i fets anteriors a ell, havien configurat una Vila–rodona força aspre en assumptes eclesiàstics. En breu una nova guerra voldria equilibrar la manca de fe.