69. Llops a Vila-rodona sota el Trienni.

Tota la malastruga anterior va canviar durant el 1818. Si durant els quatre anys anteriors els casaments havien estat esquifits, ara assolirien els 18. Un bon any agrícola més totes les parelles que encara no s’havien casat, deurien provocar aquella puja. Per tant, i durant aquella anyada, moltes nits foren de mel sota l’udol d’alguns llops despistats. Molts d’aquells baixaven després de la posta per menjar les deixalles de cabrits o xais escorxats. La foscor de Vila–rodona els ocultava dels caçadors. Però val a dir que aquelles bèsties tenien els dies contats. Durant el 1818 es va inventar l’estricnina, un potent verí que es faria servir, entre d’altres, per a l’extermini del llop. En fi que aquell tòxic va esdevenir el llop dels llops.

Però si el 1818 havia estat any de Déu, el 1819 ho fou del diable. Sols veure el nombre de difunts, 91, es veia que s’estava molt per sobre dels 66 de mitjana. A més la gran majoria d’ells foren nens petits, si més no així ho indica la mitjana d’edat de tots aquells morts, 11 anys. Probablement fou un any de males collites, d’epidèmies o de tot plegat. Allò es va fer especialment evident durant les infeccions d’aquell estiu. De fet l’agost d’aquell any fou el de més morts de tot el segle, uns 29. En fi, que aquell 1819 fou anyada de moltes vídues que impulsaren molts casaments, unes 24 celebracions. Cal aclarir que quan algú enviudava, el compromís i les noces no tardaven pas massa. L’obligació d’agombolar fills, terres i casa empenyia doncs al casament. D’altra manera els llops de la vida l’engolien a un en la foscor perpètua. Aquell món no era un espai d’emocions romàntiques sinó de raons pràctiques.

El rei Fernando VII, tot i els seus intents absolutistes, no va poder imposar-se del tot. La raó fou que va trobar molts opositors defensant la constitució liberal que ell havia abolit. Al final, i a contracor, va haver de baixar del burro. Així fou que durant el 1820 acceptà aquella constitució i va començar l’anomenat Trienni Liberal. Aquell nou marc polític empaitava en certa manera les fites assolides per la Revolució Francesa. Entre aquelles hi havia l’abolició dels senyorius d’origen feudal i la Inquisició, la regulació de les propietats eclesiàstiques i la difusió del coneixement de la Il·lustració. En certa manera Fernando VII estava fent un pacte a l’anglesa on, sense deixar passar la guillotina pels Pirineus, pactava amb els poders del moment, els liberals. Tot i així la guerra pel poder va aparèixer quan els partidaris del rei començaren a atacar als liberals. Aquí l’església va tenir un paper important ja que es declarà a favor dels monàrquics i va decretar l’epidèmia de febre groga del 1821 i la sequera del 1822 com càstigs de Déu per recolzar als liberals. Vila–rodona en va patir aquelles profecies amb un rector que anomenava “els seus”, els reials, quan aquells feien incursions pel poble. De fet els vilatans es mostraven força anticlericals i defensors dels liberals (Santesmases, 1984 & Arnabat, 1998). Un raó, entre d’altres, era que estaven farts d’haver de pagar els impostos eclesiàstics com el delme o la primícia.

Però no sols Vila–rodona defensava la causa liberal, també altres poblacions ho feien. De fet la comarca semblava dividida entre dues zones ben diferenciades, la part meridional i oriental més a favor dels reials, i la part occidental de tarannà més liberal. La primera fou la regió més castigada per la crisi agrària d’inicis de segle amb pobles com Vallmoll, Vilabella, Bràfim, Montferri o Masllorenç. Cal recordar que del 1816 al 1835 es va patir una gran crisi de preus agrícoles a nivell de tota Europa (Paz i Rico, 2008). La segona fou la regió més connectada a l’expansió inicial de la vinya, de la comercialització del vi i sobretot de la venda d’aiguardent. En foren sobretot les poblacions de Valls i Vila–rodona que s’alimentaven del comerç. De fet distribuïen llurs begudes espirituoses a través dels mercats de Tarragona, Reus i el Penedès. Òbviament aquell món comercial desitjava deslligar-se de nobles, església o d’altres estaments de poder. Per aquella raó, la mercantil, tots aquells cinc municipis foren els més antisenyorials, antifeudals i antireials. És a dir, que Tarragona, Reus, Penedès, Valls i Vila–rodona es mostraren clarament liberals en contra la resta que encara creia en Fernando VII i el seu senyoriu. En certa manera els liberals defensaven la nova societat comercial i els reials les escorrialles del feudalisme.

Però aquell Trienni Liberal no regalà bonances a Vila–rodona. Els anys 1820 i 21 foren anyades de molts morts. Durant el 1820 en foren 91, la qual cosa fou contrarestada amb molts parts, uns 101. A l’any següent, el 1821, expiraren 74 persones i els parts tornaren a sovintejar. A Barcelona per exemple es va passar de 140.000 habitants a 116.000. La raó de tants traspassos fou la febre groga ja esmentada pels camps catalans. Allò va fer augmentar el nombre de vidus i vídues que alhora feren créixer els casoris amb uns 19 durant el 1821, el doble que els 10 de mitjana.

Mentre durava la tragèdia d’aquella febre groga, les Corts espanyoles van decretar la Llei de Reforma Eclesiàstica que obligava a la reducció dels convents a Catalunya, és a dir, es començaven a expropiar algunes propietats eclesiàstiques. Conseqüència d’allò en fou la marxa d’alguns frares Servites del convent de Vila–rodona. Alguns d’ells es dirigiren al de Sant Boi i d’altres restaren a cases del poble. Tot i allò, el convent no va quedar tancat i barrat. De fet els Servites romasos a Vila–rodona feien missa al convent amb un alt índex de feligresos, si més no més alt que el del rector vigent, en Vicenç Morer. La raó semblava ser tot el seu tarannà ja descrit, més la seva clara orientació reial davant un poble liberal. Un exemple d’allò en fou la constitució liberal. En aquella època el mossèn havia d’incloure en els seus oficis l’explicació d’aquella. El problema era que Vicenç Morer es mostrava contrari a aquella. Allò prou que es notava durant les seves homilies. La mostra era que en Morer en feia sorna i menyspreu durant aquelles. De fet va llençar alguns exabruptes al respecte durant alguna de les seves misses. El llop no era mort. L’Ajuntament, de tarannà liberal, va denunciar aquelles accions al govern pertinent (Santesmases, 2007).

Sota el context d’aquella Llei de Reforma Eclesiàstica moltes poblacions hi veieren la fi del jou eclesiàstic. Per aquella raó, i durant l’abril d’aquell 1821, el consistori de Vila–rodona, i molts altres, van enviar a través de la Diputació catalana un escrit a les Corts espanyoles. En aquella petició es reclamava l’abolició dels últims llops, els senyorius als quals els pobles havien de rendir impostos sense rebre gaire a canvi. En el cas de Vila–rodona era el rector, el bisbe i la seva seu episcopal a Barcelona. Finalment les Corts aprovaren un decret favorable als pobles i els senyorius foren abolits. Suposem que allò es va celebrar per Vila–rodona, tot i que no va agradar a mossèn Vicenç Morer que va continuar fent exabruptes davant els feligresos. De totes maneres poca gent anava a les seves misses. Consta que abans de la seva arribada hi assistien unes dues-centes persones, però a partir de l’arribada d’aquell rector el nombre va minvà fins a uns vint-i-cinc parroquians. Això sí, quan la missa la feia un pare servita, la cosa augmentava dràsticament. Era clara doncs l’antipatia dels vilatans envers a mossèn Morer. El poble menyspreava clarament al rector per la seva corrupció en els comptes, cobdícia en els cobraments religiosos, ineptitud per la seva manca de gambals, vagància en les seves funcions, tarannà antiliberal i el seu afer amb la majordoma. Tot plegat va implicar la baixa religiositat dels vilatans d’aquella època i de posteriors.

Però ara els vilatans veien guanyada una batalla contra els impostos eclesiàstics i una oportunitat per alliberar-se del senyoriu feudal, del bisbe de Barcelona. Deslligats d’aquell llast podrien gestionar les terres i comerciar amb més llibertat. No obstant allò, el rei d’Espanya tenia l’última paraula i aquesta no seria agradable.