DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 29 de abril de 2017

60. Un bisbe enemic de Vila-rodona

Fou en el 1783, any durant el qual Amèrica del Nord va guanyar la independència a Gran Bretanya, quan el bisbe de Barcelona va voler imposar la seva a Vila–rodona. De fet aquell càrrec eclesiàstic podia aconsellar qui havia de ser el batlle d’aquell poble. Aquella potestat provenia de l’Edat Medieval quan el bisbe era el cap de la jurisdicció del terme. Per aquella raó, i encara durant el segle XVIII, el bisbe nomenava el batlle, cobrava el delme i obligava a passar part de la collita de tots els pagesos, la primícia, al rector de Vila–rodona. Sols una persona més compartia part dels beneficis d’aquell negoci, l’aristòcrata Magdalena de Reart i de Copons. El feudalisme encara no havia mort.

L’anterior condició del bisbe explicava doncs que aquell any nomenés com a batlle al seu delegat en aquell poble, en Bartomeu Parera. La nova no va agradar gens a molts dels vilatans i va quedar clar que les coses ja no funcionaven com en èpoques feudals. Poc després del nomenament d’en Bartomeu, uns desconeguts li feren un altre avís. Si en l’anterior ocasió li van embrutar les parets de casa i tallar un bon gruix d’oliveres ara pujarien el nivell, li varen incinerar la llar. És a dir, durant la vigília de la presa de possessió com a batlle, aquells desconeguts li cremaren la casa. Bartomeu s’ho repensà i es feu enrera del càrrec. El bisbe va adonar-se que perdia el control de Vila–rodona i va canviar d’estratègia. El 30 d’abril de 1785 es decidí a visitar Vila–rodona per ara imposar-se en persona. Però ja se sap que la primavera la sang altera i allò no va a apaivagar gens els ànims. El primer que va manar fou revisar els llibres de l’Albà, eina fonamental per a poder cobrar impostos. El segon que va ordenar fou que el rector i l’administrador de la botiga del blat, propietat de la seu episcopal, fessin totes les diligències necessàries per tal de cobrar abans d’aquell agost tots els deutes que els pagesos havien contret amb ell. De fet molts camperols s’endeutaven donades les males collites per tota Europa. Alguns geòlegs han relacionat les migrades collites del continent amb la brutal ejecció de cendres del volcà islandès, el Laki. Aquell havia explotat el 8 de juny de 1783 fent minvar la insolació i la fotosíntesi sobre els sembrats europeus durant uns anys. Independentment de la pols d’aquell volcà, el que va fer vessar el got de Vila–rodona fou la tercera ordre del bisbe, que no es repartís més blat a cap vilatà o veí de l’Albà que no oferís garanties de poder pagar-ho aquell agost amb els rèdits i puges corresponents. Òbviament la manca de caritat cristiana davant la falta de blat d’aquell any va indignar a molts vilatans. Aquell gest del bisbe, i d’altres causes, alimentaren en el futur de Vila–rodona un sentiment força anticlerical. Aquell tindria greus conseqüències durant els dos segles següents, des de les guerres carlines del XIX fins a la Guerra Civil de 1936. Amb independència d’aquell futur, el bisbe tardaria dinou anys a tornar per aquella regió. Per Vila no hi passà pas.

Amb molt o poc blat al graner, hi havia una sort que ja corria durant aquells anys. Si el pa no podia omplir els estómacs, ja ho feia un producte d’Amèrica, la patata. Aquella ja omplia els ventres de molts catalans, i més aleshores que esdevindria aliment oficial de la cort francesa, parenta de l’espanyola. Es veu que un metge francès que havia passat gana captiu dels prussians, va superar el tràngol menjant la dubtosa patata. El descobriment fou presentat aquell any al rei Lluís XVI amb gran aprovació reial. Fou a partir d’aleshores que aquell metge, Antonio Augusto Parmentier, va difondre a través de la cort aquell tubercle com a aliment. La fama nutritiva d’aquella hortalissa va estendre’s per tota Europa assolint les terres soviètiques d’on en farien el seu vodka. La llàstima de tot allò havia estat que des del segle XVI s’havia atribuït a la patata poders tòxics, demoníacs o fins i tot infecciosos, mentre que hagués pogut pal·liar la gana de molts pobres feia segles. Tot i així els ibèrics ja feia gairebé un segle que per gana la consumien. Vila–rodona no en fou excepció.

Passada la visita i les ordres del bisbe, Vila–rodona continuava amb la seva expansió vinícola. Senyal d’allò en foren el nombre de premses que el Comú ara tenia. De les dues portàtils i una de lliure que tenia de feia 50 anys ara s’havia passat al doble, a dues de lliure i quatre de portàtils. A aquelles s’hi havia d’afegir les de molts particulars i grans propietaris com ho eren els monjos Servites. En fi, que la vinya omplia els cellers, l’aiguardent les exportacions i la patata els estómacs.

Però el bisbe de Barcelona no en va tenir prou amb les consignes de feia uns anys. Durant aquell 1786, anyada migrada de blat, va tornar a les andades. Aquell any el bisbe va repetir el que ja havia fet i va proclamar, sense esperar les propostes del consistori, un nou batlle. En aquell ocasió li va tocar l’honor a un pagès acòlit del bisbe, en Gregori Guinovart. Els regidors de Vila–rodona, enutjats altre cop, van plantar guerra al bisbe però en aquella ocasió no cremaren la casa del nou alcalde. Ara preferiren la via legal i encetaren un litigi on, i com era d’esperar, el Reial Acord dictaminà en favor del bisbe. Per tant, i l’1 de gener de 1787, en Gregori Guinovart prenia possessió del càrrec com a nou batlle de Vila–rodona sota l’oposició d’alguns regidors. Fos com fos, aquella vigilància del Comú pel poder extern del bisbe semblava impedir la corrupció d’anys anteriors com el cas Marrugat. D’alta banda, i donada l’expansió de la vinya, Vila–rodona havia crescut molt. Durat aquell 1787 va assolir els 1532 habitants, i a més població més necessitat de control. De fet aquell any un nou cens va venir a ajudar als poders. L’Ajuntament va haver d’omplir i ratificar el cens de Floridablanca. No obstant allò aquella població de 1532 vilatans va minvar davant de l’epidèmia de verola que sorgí per la comarca. Però qui també va expirar fou Carles III durant el 1788. Ara el tron passaria a Carles IV, un rei curt de gambals que no podria aturar la corrupció nacional que l’envoltava. Si Vila–rodona la intervenció del bisbe havia intimidat a tots els possibles Marrufat, a nivell espanyol ni el rei ho va poder evitar. Tot i així un moviment cultural volia salvar els regnes europeus de la seva foscor, ignorància i antigor, era la Il·lustració.