58. Corrupció a Vila-rodona

Mentre la construcció del temple restava aturada de feia anys i la vella església amenaçava ruïna davant la nova, els interessos d’uns pocs primaven sobre els de la majoria. Ni la visita del bisbe aquell 1773, que va ordenar la demolició del temple antic, ni les trenta lliures mensuals que va oferir per tal que l’obra continués, van assolir impulsar el projecte. El secretari de l’Ajuntament, Pau Marrugat, i els seus acòlits estaven posant pals a les rodes. Per una banda, i des de 1771, els deutes a particulars de l’Ajuntament no eren cobrats i sense capital les obres de l’església restaven aturades. Per l’altra banda, els arrendaments del Comú solien recaure en cognoms que s’anaren repetint durant aquell segle. Com sempre ha passat durant la història, algú hi ha que hi guanya més que els altres. El negoci d’aquells arrendaments era massa llépol com per passar per alt. De fet un d’ells s’havia encarit força. Per exemple, i durant aquell 1773, l’arrendament de la premsa de l’oli va duplicar-se passant de les 305 lliures del 1770 a les 601 d’aquell 1773. Ja hem dit que aquells arrendaments aportaven gran part del capital a l’Ajuntament i que els favoritismes sovintejaven entre aquell i els arrendataris. De fet, i durant aquell mateix 1773, el notari Marrugat, el delegat del bisbe Bartomeu Parera, i els pagesos Anton Ricart i Joan Dalmau feren la proposta al bisbe, i baró de Vila-rodona, de poder construir on avui dia aproximadament s’hi assenten els edificis del Casal de la Vila fins a l’Ajuntament, els esmentats Horts de Santa Càndia. El bisbe de Barcelona, Josep Climent, hi va accedir i les terres foren concedides als majors postors (Santesmases, 2016). Casualment aquestes foren per al mateix Pau Marrugat, Bartomeu Parera, Anton Ricart i Joan Dalmau, més Joan Baptista Rabadà, acòlit d’en Marrugat a l’Ajuntament. Tots vells cobrarien un censal de per vida sobre les cases que allí s’hi enlairessin. Aquest, d’entre 3 i 13 lliures anuals, se solia cobrar el 29 de setembre dia de sant Miquel. En resum, uns pocs s’ho cuinaren i uns pocs s’ho menjaren. A més en Pau Marrugat no hi va construir res en més de deu anys, pel que hem de suposar que volia especular amb aquells terrenys. No obstant, en Joan Baptista Rabadà, hereu del primer Rabadà a la vila, hi degué construir la casa de Cal Rabadà encara dempeus avui dia. En fi, que davant tants favors econòmics en breu van aparèixer clars rebuigs en contra dels malfactors.

Fou durant el 1774 quan el superb Lluís XVI, ara amb 20 anys, començava a regnar a França animant a la revolució il·lustrada, que a Vila–rodona una altra rebel·lió s’organitzava. El fet va ser que un personatge de plena confiança amb el senyor del poble, el bisbe, fou amenaçat clarament. Bartomeu Parera, el delegat del bisbe de Barcelona i beneficiari dels Horts de Santa Càndia, va rebre un gest clar de rebuig d’alguns vilatans. Un dia li varen embrutar les parets de casa, podem imaginar amb què, per després tallar-li dotze oliveres d’un finca seva. El poble no va denunciar mai als culpables, és a dir, que existia una complicitat en contra el bisbe i el seu acòlit. Les raons per a aquella aversió les hauríem de buscar en el bon gruix d’impostos que els pagesos pagaven i que anaven a les butxaques del bisbe i baró de Vila-rodona. Tot això mentre la pobresa se’ls menjava i un temple restava a mitges de construcció. És a dir, que aquella societat feudal, la seva producció artesana i la seva economia proteccionista continuaven aferrades al passat. Malgrat Adam Smith publiqués durant el 1776, i amb èxit, les bases del liberalisme econòmic, el món rural ibèric es resistia a les modernitats. Vila–rodona, amb els seus arrendaments, tabes i ordenances comunals, protegia d’allò més els seus productes, comerços i transaccions generant impostos per al bisbe i altres acòlits. Aquella cobdícia sobre la caixa de Vila-rodona enfrontava a molts. Un nou exemple el vam tenir durant l’any 1776. Una mala collita va provocar un fort ascens del preu del blat i les ganes d’embutxacar-se més divises. Durant aquella dècada de mals hiverns el notari i escrivent de Vila–rodona, Pau Marrugat i Puig, feia de les seves. En aquell 1776 va quedar clar el desviament de part dels cabdals obtinguts dels arrendaments municipals i també el perdó de molts deutes de particulars cap a l’Ajuntament (Santesmases, 2016). Es feia més que obvi que els favors mutus entre Marrugat, acòlits i arrendadors permetien aquell trànsit de diners en benefici propi i en pèrdues per a l’Ajuntament. Al final la cosa va petar i sorgiren enèrgics partidaris i detractors a un i altre bàndol. De fet tota aquella dècada havia estat època de trifulgues entre uns i altres fins que tots plegats van haver de secundar una decisió judicial. Un ordre de la Reial Audiència de l’any 1777 va prohibir a en Marrugat l’ofici de secretari  municipal a qualsevol indret del Principat. Així doncs Pau Marrugat fou destituït, els seus béns segrestats i ell derivat a la Junta de Comerç de Barcelona. Tot i així, i des de l’ombra, en Pau Marrugat va continuar maquinant l’Ajuntament amb persones de poc nivell a qui controlava. Els deutes de particulars amb l’Ajuntament continuaven sense ser cobrats i les obres del temple a mitges i aturades. En fi que aquell 1777 fou any de mal auguri, sobretot pensant com havia començat, amb una nova sequera per d’adobar-ho. Durant el gener de 1777 es van fer unes rogatives per tal d’estimular la pluja tot cantant Te Deum i fent una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Però allò no va resoldre la desviació de fons consistorials ni el clima extrem d’aquella dècada. De fet l’Estat espanyol va començar a exigir al Comú el pagament d’uns milers de lliures que en Marrugat havia desviat o perdonat a deutors particulars. El bisbe, responsable polític de Vila–rodona, també hi semblà fer certa pressió. Davant d’allò l’Ajuntament havia de fer virolles i probablement, i per recaptar més diners, va apujar un dels arrendaments que li donava més ingressos, el forn de dalt. Si durant el 1773 es pagava unes 200 lliures anuals, ara se’n pagarien 312. El cost de la vida estava creixent a marxes forçades i amb ella els impostos. Per sort, i afavorint les vendes d’aiguardent de Vila–rodona, una novetat nacional va irrompre.