DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

viernes, 21 de abril de 2017

57. Preludi de corrupció a Vila-rodona

Però durant aquell 1768 el Comú, i per a obtenir divisa per al temple, tenia un altre servei indispensable per a arrendar. Aquella innovació creava un producte molt escàs i preuat durant la calor dels estius, el gel. El pou de glaç consistia en una cúpula excavada en un subsòl d’obaga. Les parets restaven revestides d’un mur gruixut de lloses que aïllaven encara més la cavitat. Dins d’aquella es feia el premsat de la neu guardada durant l’hivern. Cal pensar que durant el segle XVIII s’estava dins de la Petita Edat del Gel pel que els hiverns continuaven resultant força glaçats i nevats. La tècnica consistia en alternar capes de neu premsada amb capes de palla. D’aquella manera es facilitava la separació de blocs. L’efecte nevera de la cova feia la resta i el gel es venia a bon preu durant l’any. De fet els pous de glaç, i coincidint amb un màxim de la Petita Edat del Gel, s’havien expandit des del segle XVI. Exemples en foren el de El Catllar a menys de 50 metres sobre el nivell del mar, i el de Cubelles encara en bon estat. Aquella Petita Edat del Gel estava sent la causa que la venda de gel assolís la categoria de gran negoci. Del cert que el gel s'utilitzava per a conservar aliments, refredar begudes o com d’ús terapèutic.

Però el pou de glaç no fou l’únic punt fort per tal que l’Ajuntament adquirís divisa durant la construcció del nou temple. Un any més tard l’arrendament del molí fariner recuperar els preus normals, senyal que les collites retornaven a la normalitat. Durant aquell 1769, de les 382 lliures de l’any passat, es va passar a unes 500. Aquell preu es va mantenir fins ben arribat el 1777, pel que els ingressos foren més que importants per al Comú. No obstant allò, i donat que l’olivera patia certa recessió a favor de la vinya, l’arrendament de la premsa de l’oli caigué de les 403 lliures a les 210 aquell 1769. Oli i sembrats retrocedien davant l’avenç de la vinya.

Tots els anteriors ingressos consistorials més la renovació del permís reial, feren possible que el nou temple de Vila–rodona continués la seva construcció. Un dels usos del mateix, a part de misses i ritus, eren les rogatives. Amb aquelles es pretenia intercedir amb l’altíssim per tal que aquell els lliurés d’un infortuni. Per exemple, i durant el novembre de 1770, el nou rector i molts feligresos organitzaren unes rogatives per tal que plogués aquella tardor. Probablement aquell estiu havia estat molt eixarreït en aigua i calia que la terra fos remullada. De fet aquella dècada dels setanta patia freds extrems i estius molt secs. A tal efecte es deien rosaris i es feien processons amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites, on antigament havia estat l’ermita medieval de Sant Llorenç. De fet les pregàries fins a aquell indret s’havien originat durant el segle XII, rogatives que sobretot manifestaven necessitats agrícoles. Les d’aquell novembre de 1770 eren per la sembra dels cereals, al novembre llaura i sembra. La processó va fer-se amb certa fresca com tocava en aquella dècada. De fet les dites acompanyaven el clima d’aleshores, per Tots Sants capes i mocadors grans, o per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu. Però no hi va ploure ni nevar, per tant sols els restà el fred molt greu. Cal aclarir que la preocupació per l’aigua i les rogatives anteriors foren un fet normal durant tota la història de Vila–rodona. El clima litoral mediterrani resultava, i encara resulta, esquerp en precipitacions. El volum d’aquelles actualment oscil·la entre els 500 i els 700 litres per metre quadrat (Marlés, 2005), molt proper als 300 d’un desert àrid. Per tant eren força normals aquelles pregàries per pluja en cas de primaveres i tardors seques, i com ja s’ha comentat la dècada dels setanta fou d’hiverns glaçats i estius molt secs. Però la manca de pluja no era l’únic enemic de Vila–rodona. Un de més perillós rondava durant aquells anys setanta, la cobdícia.