DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 20 de abril de 2017

56. Nits de tavernes al XVIII

Però Vila–rodona no sols tenia problemes amb la construcció del nou temple. Temps feia que els pagans i noctàmbuls no agradaven. La raó era que les tavernes, l’aiguardent i els jocs que s’hi feien, creaven cert malestar entre els veïns. La cosa ja portava cua pel que durant el 1767 l’Ajuntament hi va intercedir. El batlle, Josep Tarragó, va ordenar el pregó i el dictamen fou donat. Des d’aquell moment en endavant els jocs restaven prohibits a partir de les nou del vespre. La nova ordenança també obligava a portar un llum pel carrer des de les vuit del capvespre. Cal recordar que en aquells temps s’anava amb l’hora del sol i que el crepuscle s’esdevenia d’una a dues hores abans que avui dia.
Tot i les noves ordenances per part de la Universitat, la cosa no va acabar de resoldre’s i noves prohibicions s’haurien de dictaminar en un futur proper. Val a dir que en aquell context de nits negres, i allò formava part dels rumors del poble, més d’un havia deixat la partida de cartes de la taverna per endinsar-se entre la foscor al jaç de la muller d’un altre. Qui sap, potser la muller hi estava d’acord.

A dir pels preus dels arrendaments durant el 1768, el rendiment de cereals i vinya degueren minvar. De fet es va abaratir significativament l’arrendament de la premsa de les brises i el del blat, principals fonts d’ingressos de l’Ajuntament. En el cas de les premses es passà de les 617 lliures pagades l’any 1767, a les 494 d’aquell any, un preu que continuar caient, com a mínim, durant els propers dos anys. En els cas dels molins fariners el cost rondava les 500 lliures però aquell any la cosa baixà fins a 382 lliures. Aquell context de recessió d’ingressos va afectar la caixa de l’Ajuntament i la dinàmica econòmica del poble. Tanmateix, i de retruc, allò va trasbalsar el finançament de la nova església. Tot plegat amenaçava una de les activitats més importants del poble, la Fira. Aquella no sols beneficiava a l’Ajuntament, mercaders i firataires, sinó als mateixos vilatans fent d’hostalers i a l’església durant les seves misses. Per afavorir als comerciants del poble i gravar als forasters es va eliminar una taxa als primers. Durant la Fira d’aquell 1768 l’Ajuntament va deixar exempt de pagament els arrendaments dels venedors vila–rrodonins. Mentre, i per atraure més visitants, es permetia que els particulars poguessin hostatjar a forasters. De fet, i durant tot l’any, allò estava prohibit per tal que la fonda arrendada pel Comú no perdés clients. Però durant la Fira l’hostal quedava curt de jaços i calia oferir alternatives.