53. L'església de Vila-rodona destruïda

El creixement de població de Vila–rodona estava deixant petita l’antiga església romànica. Però aquell problema no era el principal. Aquell petit temple ja portava més de cinc-cents anys d’oficis i celebracions. Per aquella raó, i durant el 1754, es va donar l’ordre d’arreglar l’antiga església que amenaçava ruïna. De totes maneres aquelles reformes, de fer-se, no foren definitives. En pocs anys es tornaria a parlar del mal estat del temple. Els temps corrien, la vinya s’expandia i el temple perillava. Potser calia una gota per fer vessar el got.

L’1 de novembre de 1755 a les 09:20 hores va tenir lloc un dels terratrèmols més destructius de la història de la humanitat. Amb el seu epicentre situat al fons marí del sudoest de Portugal va provocar esborancs, enlairament de terrenys i diferents tsunamis. Al final entre 60.000 i 100.000 persones varen finar. Lisboa, ciutat que va deixar bon registre dels fets, va patir tsunamis, incendis i la destrucció gairebé total de la ciutat. El terratrèmol va durar entre tres i sis minuts obrint esquerdes de metres en el centre de ciutat. Acte seguit el mar retrocedia al ser xuclat per una ona gegant que s’estava enlairant. Quaranta minuts més tard tres tsunamis d'entre 6 i 20 m d’alçada van engolir el port i la zona central urbana. Els incendis van assolar la ciutat durant cinc dies. Finalment el vuitanta-cinc per cent dels edificis de Lisboa van restar destruïts i la seva capital imperial enfonsada. Tot plegat va aturar de cop les aspiracions colonials de Portugal durant tot el XVIII.

Avui dia es coneixen aquests tipus de terratrèmols amb el nom de megasismes. Tots ells superen la magnitud 9, és a dir, unes 10.000 vegades més potents que el que va patir la ciutat de Lorca a Múrcia l’any 2011. Un sisme així es va fer notar provocant víctimes i danys de consideració en més punts del sud d'Espanya i per tota la península Ibèrica (Martínez Solares, 2001). Moltes esglésies del territori varen patir esquerdes i desprendiments i fins i tot morts per Andalusia, Madrid i altres províncies. De fet el sisme es va fer notar, sense efectes destructius, per França i Itàlia. A Catalunya va afectar a alguns edificis monumentals de la ciutat de Lleida (Martínez Solares, 2001). Potser l’església de Vila-rodona, prou inestable aleshores, va rebre alguns sotracs que la van malmetre encara més. De fet per aquelles dates el temple presentava parets desplomades, arcs consentits i pilars apuntalats (Santesmases, 2016).

Fou durant el 1755 que la natalitat va fer un bot. Dels 45 nats anuals de mitjana la cosa va enlairar-se assolint els 65 (Comas, 2014). Tot plegat era senyal que les millores d’aquell segle, més l’absència de guerres i pestes, donaven els seus fruits. Tot i així el que no canviava massa eren els tributs a l’església i filials. Era doncs obligació dels pagesos passar part de la collita per a mantenir al rector, als vicaris i als demés eclesiàstics. Era l’anomenada primícia que consistia en una part important dels fruits del camp de tots els camperols de Vila–rodona. Aquell volum d’ingressos equivalia al 43 % de tot el que rebia el rector. Cal afegir que d’eclesiàstic no se’n veia cap de prim i esquelètic. Més aviat panxes rodones i sotanes amples contrastaven amb jornalers prims i fibrosos.

En aquell reguitzell d’elements clericals ancorats en el temps també hi estava l’església de Vila–rodona. Tot i les reformes ordenades feia quatre anys, l’esglesiola seguia pitjor. Si més no així ho va indicar la visita que va fer el bisbe Sales el juny de 1758. Aquell senyor i baró de Vila-rodona, observant l’encara estat ruïnós de la parròquia, va decretar una nova ordre. Com passava a molts temples medievals de la península, i donat el creixement de la població, s’havien quedat petits i amb risc d’enrunament (Serra, 2016). Vet aquí que aquell cop ja no s’ordenà la restauració de l’antic temple de la Vila, sinó la construcció d’un de nou amb la negociació prèvia de quina part pagaria cada casa per ajudar. La bonança econòmica amb la vinya, el creixement demogràfic regional i l’arnat edifici de l’església, impulsarien l’enlairament d’un nou temple (Santesmases, 2016). El finançament provindria de l’administració i del mateix poble. De fet el bisbe prometia quaranta dies de perdó a qui fes donacions o treballés de gratis. Fos com fos, la cosa urgia donat l’enrunament del temple. Així que en pocs mesos s’iniciaren les obres del nou edifici. Finalment aquell mateix desembre de 1758 es va posar la primera pedra de la nova i encara actual església de Vila–rodona, un inici que en breu rebria molts difunts.