59. La fi de les corrupcions a Vila

Durant el 1778 es decretà la total llibertat de comerç entre Catalunya i Amèrica sense passar pel monopoli d’alguns ports. És a dir, l’aiguardent catalana tenia la porta oberta de bat a bat a l’Atlàntic. I un any més tard les guerres afavoriren també la venda de vi i aiguardents. Fou durant el 1779 que s’iniciaren dos conflictes importants. Per una banda la Guerra de la Independència dels futurs Estats Units, i per l’altra la d’Espanya amb Gran Bretanya. Tot plegat afavoria el comerç de l’aiguardent. A Vila–rodona la producció de vi assolí les 3.000 càrregues de vi amb una productivitat d’unes 5 càrregues per jornal (0,6 ha), uns 11,4 hl per ha, una productivitat no gens menyspreable per a aquelles èpoques. De fet la vinya, tot i la seva expansió, encara no havia assolit la importància que tindria durant el segle següent. La proporció dels usos de terra ens dona una idea del que passava. En aquell sentit el bosc era un 22 % de les terres de Vila–rodona, l’erm un 23 %, mentre que la vinya ocupava un 38 %, seguit dels sembrats, un 16, i de l’olivera, un 14, amb el regadiu com últim, un 3 %. L’olivera, donat que no pagava el delme, gaudia de certa extensió. Tot i allò es reduiria a la meitat durant el proper segle. L’hort, com a producte de subsistència, no va augmentar durant el segle següent, però el gran canvi vindria de la vinya. Aquella  gairebé duplicaria la seva superfície en detriment de boscos i erms que deixarien gairebé a zero el forest del terme.

Però una altra dada sobre l’agricultura de Vila–rodona ens l’aporta el nombre de caps de bestiar. Si bé els habitatges es duplicarien l’any 1853, el nombre de mules, rucs i bous es reduí a la meitat. Durant el 1779 a Vila–rodona hi havia unes 70 mules, uns 125 rucs i uns 30 bous que passaren respectivament a 39, 91 i 0 en 1853. El menor nombre d’animals per càpita i la gradual desaparició dels bous potser fou indicatiu de l’expansió que estava vivint la vinya. Els cereals potser requerien de més força animal i la vinya de menys. Però una raó que va poder propiciar allò potser fou l’entrada del guano, un concentrat de nitrats procedent dels excrements d’aus marines americanes. A més rendiment dels cultius, menys necessitat d’animals per llaurar. Tot i així són meres divagacions.

Durant el 1779 el cadastre de Vila–rodona mostrava que els arrendataris del serveis i propietats de l’Ajuntament no eren propietaris importants del poble. És a dir, que no semblava que hi hagués tracte de favor entre el Comú i les famílies benestants en assumptes d’arrendaments. Tot era senyal que la màfia Marrugat ja no tenia tanta influència en les gestions. De fet l’arrendament dels serveis d’aigua per regar estava a sols 40 lliures mentre que normalment se’n pagaven més de 100. Hem de suposar que ara les coses es feien com s’havien de fer sense regalar els arrendaments amb lloguers irrisoris als afins del Marrugat. Ara el nou Comú no s’ho podria permetre ja que en breu restaria intervingut. I així fou que a l’any següent, el 1780, es va nomenar un nou ajuntament amb l’obligació de fer tres coses. La primera revisar els contes del Comú, la segona posar al dia els deutors de l’ajuntament i la tercera administrar correctament Vila–rodona. En aquell nou Ajuntament els acòlits i seguidors d’en Marrugat foren expulsats i cobrats els seus deutes. Un tal Joan Baptista Rabadà, abans esmentat, ja no hi formaria part.

Donat els preus regalats que Marrugat havia atorgat als seus arrendataris, el nou Ajuntament va haver de corregir aquells lloguers. Així que va ordenar pujar els preus dels arrendaments de l’aigua per regar (el triple, de 40 a 151 lliures), de l’aiguardent i del vi blanc (cinc vegades més) i d’altres. Ara tocava recuperar el perdut davant l’estafa dels anys anteriors. Però a l’any següent els ingressos de l’Ajuntament caigueren. La mala collita de blat del 1781 va implicar un baix ús del molí fariner, l’ascens del preu del blat i el descens de contractes matrimonials. Tot i així el Comú va continuar amb els arrendaments alts per si un dia podia reiniciar les obres del temple, una construcció aturada des de 1766.