8. INDEPENDÈNCIA... dels Carolingis

L’escissió dels francs

Per al comte Borrell era molt important reforçar la seva ofensiva. Amb aquell objectiu va donar al Bisbe Vives del dret d’ocupació, o aprisió, de la regió del Montmell. D’aquella manera el comte estava promovent la colonització de la vall del Gaià amb la intenció de frenar als sarraïns (Miquel, 1997 & Comas, 2014). En aquella oferta quedava clar que les terres cultivades serien del bisbe mentre que les ermes i forestals esdevindrien comunals. Aquelles últimes podien restar en mans de pagesos que les explotessin. Amb el temps en podien esdevenir propietaris. D’aquella manera, i durant els segles IX i X, es creà una societat on predominaven els petits propietaris lliures anomenats aloers. De totes formes, i davant del perill sarraí, els senyors feudals de cada circumscripció, feien construir torres o castells per assegurar la defensa del territori. D’altra banda nomenaven a un delegat seu, o vicari, per al cobrament dels tributs pertinents. Era el preludi dels grans senyorius medievals.

Per tant el fet que va marcar aquelles aprisions fou l’absentisme de les forces carolíngies en tot allò. De fet aquelles, i com ja s’ha dit, tenien les seves pròpies guerres pel que no vingueren a ajudar al comte de Barcelona. Per aquella raó Borrell prendria una decisió capdal. Tres anys més tard, en el 988, juntament amb la seva muller Ermessinda de Carcassona, i havent unit els nobles catalans sota la llei visigòtica, no van renovar fidelitat al rei franc. És a dir, que els comtats catalans ja havien començat el seu camí de sobirania pròpia desmarcant-se dels regnes del nord. Amb els nobles comtals units, en Borrell i Ermessinda van poder plantar cara als sarraïns i als carolingis alhora. Per tant la societat comtal s’estava militaritzant amb conseqüències importants sobre el marc legal del moment. De fet, i com abans ja s’ha indicat, els nobles comtals no els agradava la llei visigòtica. Mica en mica la pressió i la necessitat d’acontentar als cavallers provocaria l’abolició d’aquella llei sota un fort i creixent context militar masclista. Aquell poder dels guerrers es fonamentava en la propietat d’un territori, i tant fou així que la terra va donar nom als senyors feudals i no aquells a la terra. Pels vols de l’any 990 l’administració dels castells i terres va començar a ser conegut pel nom de l’alcàsser en substitució del nom del noble, és a dir, d’aquí en endavant, i sobretot durant el segle XII, el nom de la família seria el del seu castell. Aquell, i les terres que dominava, esdevenien la base, el prestigi i la fortuna del llinatge. Així es va reforçar l’orgull de les nissagues nobiliàries del sud en contra els regnes carolingis del nord. Ara, i més que mai, aquell context de violència i inseguretat davant possibles atacs carolingis, va fer que els homes i les dones de la mateixa sang s’apleguessin en defensa comuna del seu cognom. Però, i com ja s’ha especificat, aquell no era l’únic front dels comtals. Els sarraïns estaven a l’altra banda amb ganes de brega. Vet aquí que dos anys més tard, en el 992, en Borrell II fes fortificar la Marca construint nous castells i reedificant els enderrocats per Al-Mansur. El bisbe Vives, senyor de les terres del Gaià, recolzà com no aquella política del comte Borrell. Per desgràcia ensenyar les dents va fer que els altres mosseguessin amb els ullals. Els musulmans, davant l’imminent perill cristià, tornaren a les ràtzies i arribats a l’any 1000 les incursions sarraïnes travessaren la vall del Gaià assolint altre cop la ciutat comtal, Barcelona. Per sort tot aquell segle va romandre dins d’una benèvola etapa càlida ja iniciada en el segle IX. Potser en un clima més fred les ràtzies d’uns i altres haguessin estat menors davant les glaçades dels hiverns. Però per trobar-nos amb una situació així caldrien uns segles més d’història. La Petita Edat del Gel encara no havia ni començat.