DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 21 de diciembre de 2016

5. CONQUESTA o OCUPACIÓ

En la carta de donació de Dominic hi constaven els topònims de vila Rotunda (Vila–rodona), el d’horta d’Ibrahim (Bràfim) i altres viles i vilarons. Tot allò era senyal que hi havia un poblament previ i dispers pel terme. D’altra banda aquells topònims també ens indiquen l’origen antic d’aquells pobladors. Vila rotunda corresponia a una antiga vila romana mentre que Bràfim (ortum d’Habrahim o hort d’Ibrahim on el vocable horta també provenia de l’àrab) o Salmella (salam), ens indiquen noms àrabs amb potser jueus barrejats. Cal recordar que aquests últims eren hàbils mercaders en artesanies i esclaus movent-se entre cristians i sarraïns amb certa facilitat. En les comunitats musulmanes eren més ben acceptats que en les cristianes, pel que originàriament els trobem més establerts en el món sarraí que en el cristià. En fi, que aquella diversitat demogràfica era senyal que abans del segle X aquelles terres estaven poblades per una mescla de cristians, musulmans i jueus. Fos com fos, ja hi havia petits nuclis dispersos de poblament pel terme de Vila–rodona abans que en Dominic els conquerís i finalment els cedís al bisbe de Barcelona l’any 959. Per tant, no s’estava recuperant un territori perdut, sinó que s’estava envaint un espai ja organitzat i estructurat socialment en vilarons, conreus i molins. És a dir, s’estaven ocupant unes terres sota afanys de poder i expansió econòmica.