DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 22 de diciembre de 2016

7. GUERRA A LA VISTA

Fou en el 977 que dins aquella política expansiva de la seu episcopal, aquella assolí la propietat del que serien les terres i monestir de Santes Creus. Era obvi que aquell dret de propietat s’aplicava a un territori ja poblat i amb explotacions agrícoles prèvies. De fet en aquell any ja hi constaven molins i regadius hereus d’un poblament que feia temps que organitzava el territori. Òbviament que el bisbe en desitjava el control i els beneficis, tot i que el seu regne no era d'aquest món. Però no sols la seu episcopal anhelava el control de més terrenys, també, i davant la passivitat dels sarraïns, el comte Borrell II va avançar-se a aquells i continuà amb el seu expandiment durant el 980. Vet aquí que en tal data el castell de Cabra ja estava del tot preparat i poblat sota la donació que el comte en va fer el 27 d’octubre d’aquell any a Ervigi, fill de Ricari, i a la seva muller Altramunda, noms tots ells, i a diferència dels de la vall del Gaià, visigòtics. Resultava evident la diferència ètnica i cultural entre uns i altres. Els de tradició carolíngia amb orígens visigòtics a llevant i els de barreja genètica sota domini musulmà a ponent. Els primers, sota l’hegemonia del cristianisme, manifestaren de sempre els seus anhels expansius envaint i ocupant territoris que no eren seus, mentre els segons, sota la influència musulmana, mostraven de feia temps un tarannà d’arrelament pel territori. De totes maneres la pressió territorial de Borrell, del bisbe Vives i de tots els vassalls sobre la zona musulmana va provocar la preocupació i la indignació dels sarraïns. En fi, que no tardarien a organitzar-se en defensa de la seva terra i cinc anys més tard, en el 985, i un cop mort el califa Abderraman III, el pacte de pau signat feia unes dècades amb el comtat de Barcelona va esdevenir paper mullat. Alguns sarraïns, veient tants castells i pobladors cristians per les seves terres, ho van tenir clar i s’iniciaren diferents ràtzies musulmanes per l’Alt Camp i per altres territoris de domini cristià. Es feia obvi que volien frenar l’expansió del comtat de Barcelona i de fet amb aquelles incursions ho aconseguiren. El primer ministre del difunt Abderraman III, Al-Mansur, va promoure moltes d’aquelles ràtzies sobre els territoris que no feia massa Borrell II havia donat en poblament. Al-Mansur sabia que el rei franc estava en guerra amb altres dinasties i que no ajudaria a Borrell. Així doncs, un dels primers castells atacats del Camp de Tarragona fou el de Cabra. Aquell va quedar enrunat i destruït pels homes d’Al-Mansur. Acte seguit es va dirigir a Salmella on va tallar el cap del seu defensor, Amat. Arribat allí, Al-Mansur marxà cap al rovell de l’ou i causa del problema, la capital del comtat, Barcelona, saquejant-la i fent-ne captius. Borrell havia demanat ajuda desesperadament al rei franc però aquest prou feina tenia defensant el seu llinatge. Per tant, i en resposta a tot allò, els comtals s’hi hagueren de tornar sols i així sobrevingueren anades i vingudes des d’una banda i l’altra del Gaià. Aquells atacs i revenges tingueren unes conseqüències funestes sobre l’escassa població local. De fet aquelles accions militars, sota bandera musulmana o cristiana, estigueren plenes de pillatges, violacions i difunts entre sarraïns, cristians, jueus, o el que fossin tots plegats.