10. CONSPIRACIONS PEL GAIÀ

Durant el següent segle XI es va registrar un important creixement econòmic gràcies a l’augment de la superfície cultivada. Fou aleshores que el romànic va anar florint amb humilitat i senzillesa en aquell ambient rural. De fet aquell estil arquitectònic va ostentar una gran expansió per Catalunya deixant petites petjades per una vall del Gaià que continuava fent de frontera desdibuixada entre els regnes cristians i musulmans. Tot això succeïa sota una bonança climàtica ja iniciada en el segle anterior. Continuaren doncs els hiverns suaus i els estius intensos que facilitaven les polítiques expansives d’una i altra facció. Per tant l’ambient seguia caldejat i en el 1001 continuaren amb força les incursions militars per la vall del Gaià. Una i altra guerrilla devastaven terres, poblacions i tot allò que podien. No fou fins el 1008 que aquelles accions militars i pillatges començaren a remetre en força i freqüència. Aquell nou context de calma temporal va permetre l’establiment d’alguns molins prop el terme de Vila–rodona. Sota aquell context continuà l’explotació de cereals, oliveres i vinya entre d’altres. Val a dir que el poblament continuava dispers i vinculat al bisbe de Barcelona, ara bisbe Umbert.

Aquell marc temporal de pau va promoure la venda de propietats per part dels comtals. El 12 de desembre de 1009 es va signar la venda d’una gran finca que abastava les actuals Planes de Vila–rodona, les de la Serra i part de les d’Alió, l’anomenat Castriserres. Així fou que el nou comte de Barcelona, Ramon, fill del comte Borrell II i de la seva muller Ermessinda, va vendre aquella propietat a Guillem fill de Galí, també veguer del castell de Sant Martí Sarroca. El preu pagat per aquella transacció fou de 5 unces d’or. Cal aclarir que entre els plebeus predominava el bescanvi de productes, o barata, enlloc de l’ús de la moneda. Aquella no començaria a ser introduïda fins a inicis del segle XIII. En fi, que sols alguns nobles l’empraven per a les seves compres i pagaments. Les cinc unces per la finca de Castriserres en fou un exemple, una venda que incloïa tot el que hi havia en aquella hisenda com molins, regadius i conreus. Una venda així indicava que l’ocupació de la vall del Gaià començava a ser estable i que els nobles comerciaven amb les terres envaïdes i ocupades. De fet, i en breu, els interessos personals feren acte de presència desequilibrant el bé comú i la unió comtal. Per exemple durant el 1013 l’abat del monestir de Sant Cugat va reclamar com seva la finca abans esmentada de Castriserres. Amb tal finalitat l’abat va endegar un plet per assolir aquella propietat. Al final el judici va decretar que es dividís Castriserres entre el monestir de Sant Cugat i la vídua del comprador Guillem, Adelaida. Tot i així, l’abat del monestir de Sant Cugat no en va tenir prou i quatre anys més tard va tornar a reclamar la totalitat de les propietats de la Serra. Òbviament en aquell 1017 la força eclesiàstica resultava molt vigorosa en el sinus del comtat de Barcelona. És a dir, si algú s’hi oposava tenia les de perdre. Vet aquí que finalment el comte Berenguer Ramon I concedís aquelles terres al monestir de Sant Cugat però reservant-se’n per a ell el senyoriu i futures cessions en vassallatge. De fet un any més tard, el 3 de març de 1018, Hug I de Montagut, baró molt important de l’època, va redactar acta de cessió dels seus béns per als seus quatre fills. D’aquella manera deixava per al seu hereu, Bonfill, la torre de Ventaiols, el castell de Selmella i novament la meitat de l’alou de Castriserres, segurament cedit en vassallatge pel comte. Independentment del que passés amb Castriserres, allò era senyal de l’existència d’una gran explotació agrícola poblada d’ençà feia dècades en el terme de la futura Vila–rodona (Villanueva, 2011). Com passava per altres indrets repoblats, els nobles pugnaven per assolir la màxima extensió de terres. Fins i tot esperaven anys de males collites per a comprar propietats als pagesos lliures arruïnats.

Totes aquelles trifulgues territorials eren senyal que els interessos personals per la propietat eren un fet. Exemple d’allò fou que durant l’any 1020 va començar a canviar el dret successori on la part més important de l’herència passava a recaure en el primogènit i cap del llinatge. La llei visigòtica matrilinial s’estava diluint sota la pressió dels nobles fidels al comte de Barcelona. A partir d’aquell moment la figura de l’hereu s’estendria pel domini feudal català. Allò imposà la visió patrilinial de la successió de les finques. Es feia obvi per tant, que els nobles catalans s’interessaven més per les coses locals que no pas per la unitat de tots ells per crear un territori ampli, estable i ben gestionat. Massa interessos sobre com fer meu el de l’altre sense atendre la unitat territorial. Aquell tarannà d’inicis de segle va alentir molt l’expansió comtal impulsada pel difunt Borrell II i la seva muller Ermessinda. Un nou exemple d’allò es notà tretze anys més tard per la futura comarca de l’Alt Camp. Fou durant l’any 1033 que Mir Giribert, príncep d’Olèrdola i gendre de la viuda de Guillem, Adelaida, va reclamar la propietat del Castriserres al comte de Barcelona. Però com ja havia passat anteriorment, el comte va deixar altre cop l’ús de fruit d’aquelles terres per al monestir de Sant Cugat. És a dir, la competència entre nobles per posseir més terres, creixia i creixia en contra de la unitat comtal assolida per Borrell II. Per desgràcia el propi comte d’aleshores, Berenguer Ramon I, va col·laborar en la desfeta de la unitat. Dos anys més tard, en el 1035, moria Berenguer Ramon I dividint els comtats entre els seus fills. Aquell testament provocà un fort afebliment de l’autoritat pública del comte de Barcelona. A partir d’aquell moment molts nobles s’acostumaren a actuar per iniciativa pròpia sense el vist i plau comtal. Així fou que molts concedirien cartes d’establiment, cessions de terres, edificació de fortaleses, cobrament de rendes, abús de drets, usura de béns, donació en vassallatge i finançament de campanyes contra els musulmans. En foren mostra d’allò l’establiment sense permís comtal dels castells de Tamarit i de Montoliu al sud del Camp de Tarragona o l’aparició dels castlans, homes que construirien castells o torres per a controlar terres i establir en tres nivells de terrasses les cases dels seus habitants (encastellament). Aquella nova classe social, els castlands, amb el temps també arribarien a formar part dels nobles. Un altre sector que s’apuntà al poder feudal foren els qui representaven l’autoritat pública del comte, els veguers. Aquells també començaren a sentir-se senyors feudals abandonat el seu paper de simples funcionaris. Així la vegueria es transformà en senyoria per manar a tots els habitants que vivien dins el terme del castell. La vegueria va passar en breu a cobrar impostos i a rebre juraments de fidelitat. Tot plegat una política de guerres, ocupacions i robatori de territoris que no els pertanyien. El caos i els pactes per interessos temporals aparegueren un i altre cop entre una adotzenada noblesa que mal exemple de cristiandat donava als seus vassalls. Del cert que l’únic que volia era evitar qualsevol intromissió comtal. Per sort, o per desgràcia, una mort va unir novament l’actual terme de Vila–rodona al comtat de Barcelona. Allò evità que passés a ser presa dels famèlics nobles catalans.