3. VILA-RODONA SENSE POBLE

Mentre aquelles pugnes passaven, el romànic feia les seves primeres eclosions durant un llarg període de bonança climàtica amb hiverns molt suaus i totes les glaceres europees en retrocés. De fet els víking arribaren a Grenlàndia anomenant-la així, terra verda, senyal que els gels cobrien menys illa que en l’actualitat. En tot aquell context d’estius lluminosos i d’hiverns suaus, s’inicià l’origen del poblament dispers, i no sarraí, del que avui dia s’anomena Vila–rodona. Tot d’una, Catalunya i Vila–rodona esdevenien encara un poble sense poble. Ambdues no tenien ni nom ni existència encara. Sí que hi havia gent que les habités però sense consciència clara de gran territori. De fet, i molt dispersament, el terme de Vila–rodona ja romania poblat per musulmans, jueus i descendents dels pobladors romans i visigots. Per desgràcia aquells aborígens tenien els seus dies de tranquil·litat contats. Sols cal tenir en compte l’expansió dels comtats catalans per l’Alt Camp durant el 914. Aquell expandiment ja s’havia consolidat pel nord de la comarca amb l’establiment del castell de Queralt. A partir d’allí l’ocupació del territori aniria en direcció sud i oest assolint Pontils, Santa Perpètua del Gaià i Montagut. Tot plegat era una zona de fàcil defensa donats els congosts calcaris del seu substrat geològic, un substrat que els futurs nobles catalans ja sabien aprofitar per endinsar-se en terres foranes. Aquell fet posà en alerta als sarraïns de ponent i les trifulgues sorgiren amb els cristians de llevant. Al final aquells anhels de conquesta comtal comportaren un desgast per a ambdues parts, és a dir, que es va fer el que se sol fer quan veus que la guerra costa molts diners, pactar amb l’altre. En el 940 es signà un acord de pau entre els comtats catalans i el califat de Còrdova, fet que aprofitaren els primers per refermar la defensa de les seves fronteres. Tot i així la cosa no va portar la pau i en el 947 Sunyé I, comte de Barcelona, signà una nova treva amb el califa Abderraman III. En aquells moments la invasió, o ocupació territorial del Comtat de Barcelona, intentava abastar l’actual terme de Vila–rodona. El seu riu Gaià esdevingué de frontera aproximada entre el món musulmà i els dominis cristians. Cal remarcar que aquell límit no ostentava el concepte actual de frontera. Avui dia els confins entre països romanen clars amb mapes, GPS i fites ben indicades, però en el segle X la cosa esdevenia molt desdibuixada. Per tant considerar el Gaià com una frontera clara entre sarraïns i cristians resultaria una simplificació excessiva (Miquel, 1997). El que sí s’observava a la vall del Gaià era la construcció de molts castells, fortificacions i torres de vigilància per tal d’assentar el domini comtal. Aquelles edificacions guardaven contacte visual entre elles per a un millor control del territori. Era evident que la política del moment es fonamentava en el control dels dominis per apropiar-se cada cop de més terres. L’ambició de molts en fou el motor més important. Aquells invasors de noves terres provingueren d’homes que havien acompanyat al líder més important, el comte, en les seves ocupacions. Aquell, com a cap militar, els compensava amb terres, riqueses i privilegis sota el vassallatge i la llei visigòtica. Així aparegueren jerarquies de nobles per sota el comte com els barons, que feien d’agents locals, els vescomtes, que feien de senyors i hereus feudals, i els veguers, que representaven l’autoritat pública del comte. Però hi havia un problema entre tanta testosterona militar i aquella dificultat s’anomenava llei visigòtica. Aquell marc legal procedent dels continuadors de l’Imperi Romà passat el segle IV i V, guardava gran respecte cap a la dona, cosa contradictòria en un règim militar com el que s’estava orquestrant en aquell segle X. Per exemple, el matrimoni solia fer-se en privat i a casa amb el bescanvi d’anells i la redacció d’una escriptura de dot marital. A més la dona, i sota aquella llei, tenia independència material i legal davant el seu espòs. De fet podia presentar denúncies, prestar testimoni, donar jurament o formar part dels tribunals de justícia. A més a més l’herència de l’estat nobiliari era tramès per la mare i no pas pel pare. És a dir, que les filiacions s’establien per línia femenina i no masculina. Òbviament allò no agradava als guerrers que cada cop envaïen més i més terres per les armes. Aquell context militar implicà que en poques dècades la llei visigòtica hauria de migrar cap a termes més masclistes en un futur molt proper.