DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 20 de diciembre de 2016

4.VILA-RODONA i un BISBE per SEMPRE

La donació de Dominic i un bisbe per sempre

Mentre aquell nou marc legal no arribava, i sota la treva acordada per Sunyé I, el nou comte Borrell II aprofità la pau per a fortificar la riba est del Gaià durant el 948. Així recolzava els castells ja existents però ordenava la construcció de nous com el de Santa Cristina, Montmell, Albà, Celma, Querol i Cabra. L’actual castell de Vila–rodona no hi constava pel que el seu origen fou més tardà. En aquells moments la població del terme era encara molt dispersa i sense nuclis grans. Cal entendre que aquella regió no estava ben consolidada. De fet durant el 959 es parla del terme marca fent referència als territoris integrats al comtat de Barcelona però sense límits clars ni poblacions ben establertes. L’Alt Camp i Vila–rodona entraven dins aquella incertesa territorial, una inseguretat que feia que moltes famílies nobles construïssin petites torres de vigilància en llocs elevats del seu feu. La intenció era doble, per una banda defensiva i per l’altra d’atraure un nucli de població al voltant. D’això en tinguérem un bon exemple prop de l’actual Vila–rodona. El 17 de juliol del 959, un tal Dominic, qui havia conquerit els territoris del voltant de la futura Vila–rodona, Bràfim i altres localitats, en va fer donació a qui ja ostentava molt poder durant l’edat Medieval, l’església. Així en rebia el dret d’aquelles terres el bisbe Guillem de la seu de Barcelona, fet que marcar per sempre els deu segles posteriors de la història de Vila–rodona (Miquel, 1997). La intenció de la donació per part de Dominic era doble. Per una banda indicava en el document que ho feia per remei de la seva ànima, però, i per l’altra, per tal que si construís un castell anomenat Frexanum, és a dir, que es defensés el territori i s’hi creés un nucli vilatà. Hom podria pensar que seria el castell de Vila–rodona però si ens cenyim als topònims del document i a la descripció del lloc, sembla que el castell que s’hi construí fou un de més al nord, el de Les Destres. Per tant no es va tractar del futur castell de Vila–rodona. Tot i així el document de Dominic ratificava un fet rellevant, que ja hi havia població de manera dispersa amb cases i explotacions agràries pel terme.