11. MOR LA LLEI VISIGÒTICA

Entre els anys 1039 i 1049 va expirar sense descendència Bonfill, el fill primer i hereu de Hug I de Montagut. Això va fer que les propietats heretades com la torre de Ventaiols, el castell de Selmella i la meitat de l’alou de Castriserres del terme de Vila–rodona, passessin al seu germà Humbert, el bisbe de Barcelona. A l’any següent una nova estratègia del comte de Barcelona, ara Ramon Berenguer I, consolidaria aquella regió com a territori de la seu episcopal i comtat de Barcelona. La futura localitat de Vila–rodona en sortiria molt afectada d’aquella situació ja que estava sota el vassallatge de la seu episcopal de Barcelona. Així que durant el 1050, Ramon Berenguer I va pactar amb Berenguer de Narbona l’intent de la conquesta de Tarragona. Berenguer de Narbona li demanava a canvi que aquell territori tingués bisbat propi i independent del de Barcelona. Ramon Berenguer I hi accedí. De fet el comte havia crescut assimilant l’augment del poder feudal i l’afebliment del comtat de Barcelona, pel que va accedir al pacte per poder envair i ocupar Tarragona, cosa que no s’assoliria de manera permanent fins ben entrat el segle següent. Però per a realitzar una campanya amb ple èxit li calia unir novament als nobles catalans i allò tenia un preu que el comte prou coneixia. La penyora que havia d’oferir era una abolició, la de la llei visigòtica. Aquell gest del comte va fer guanyar-se de nou la confiança dels nobles catalans els quals es sotmeteren novament a l’autoritat comtal.

10. CONSPIRACIONS PEL GAIÀ

Durant el següent segle XI es va registrar un important creixement econòmic gràcies a l’augment de la superfície cultivada. Fou aleshores que el romànic va anar florint amb humilitat i senzillesa en aquell ambient rural. De fet aquell estil arquitectònic va ostentar una gran expansió per Catalunya deixant petites petjades per una vall del Gaià que continuava fent de frontera desdibuixada entre els regnes cristians i musulmans. Tot això succeïa sota una bonança climàtica ja iniciada en el segle anterior. Continuaren doncs els hiverns suaus i els estius intensos que facilitaven les polítiques expansives d’una i altra facció. Per tant l’ambient seguia caldejat i en el 1001 continuaren amb força les incursions militars per la vall del Gaià. Una i altra guerrilla devastaven terres, poblacions i tot allò que podien. No fou fins el 1008 que aquelles accions militars i pillatges començaren a remetre en força i freqüència. Aquell nou context de calma temporal va permetre l’establiment d’alguns molins prop el terme de Vila–rodona. Sota aquell context continuà l’explotació de cereals, oliveres i vinya entre d’altres. Val a dir que el poblament continuava dispers i vinculat al bisbe de Barcelona, ara bisbe Umbert.

Aquell marc temporal de pau va promoure la venda de propietats per part dels comtals. El 12 de desembre de 1009 es va signar la venda d’una gran finca que abastava les actuals Planes de Vila–rodona, les de la Serra i part de les d’Alió, l’anomenat Castriserres. Així fou que el nou comte de Barcelona, Ramon, fill del comte Borrell II i de la seva muller Ermessinda, va vendre aquella propietat a Guillem fill de Galí, també veguer del castell de Sant Martí Sarroca. El preu pagat per aquella transacció fou de 5 unces d’or. Cal aclarir que entre els plebeus predominava el bescanvi de productes, o barata, enlloc de l’ús de la moneda. Aquella no començaria a ser introduïda fins a inicis del segle XIII. En fi, que sols alguns nobles l’empraven per a les seves compres i pagaments. Les cinc unces per la finca de Castriserres en fou un exemple, una venda que incloïa tot el que hi havia en aquella hisenda com molins, regadius i conreus. Una venda així indicava que l’ocupació de la vall del Gaià començava a ser estable i que els nobles comerciaven amb les terres envaïdes i ocupades. De fet, i en breu, els interessos personals feren acte de presència desequilibrant el bé comú i la unió comtal. Per exemple durant el 1013 l’abat del monestir de Sant Cugat va reclamar com seva la finca abans esmentada de Castriserres. Amb tal finalitat l’abat va endegar un plet per assolir aquella propietat. Al final el judici va decretar que es dividís Castriserres entre el monestir de Sant Cugat i la vídua del comprador Guillem, Adelaida. Tot i així, l’abat del monestir de Sant Cugat no en va tenir prou i quatre anys més tard va tornar a reclamar la totalitat de les propietats de la Serra. Òbviament en aquell 1017 la força eclesiàstica resultava molt vigorosa en el sinus del comtat de Barcelona. És a dir, si algú s’hi oposava tenia les de perdre. Vet aquí que finalment el comte Berenguer Ramon I concedís aquelles terres al monestir de Sant Cugat però reservant-se’n per a ell el senyoriu i futures cessions en vassallatge. De fet un any més tard, el 3 de març de 1018, Hug I de Montagut, baró molt important de l’època, va redactar acta de cessió dels seus béns per als seus quatre fills. D’aquella manera deixava per al seu hereu, Bonfill, la torre de Ventaiols, el castell de Selmella i novament la meitat de l’alou de Castriserres, segurament cedit en vassallatge pel comte. Independentment del que passés amb Castriserres, allò era senyal de l’existència d’una gran explotació agrícola poblada d’ençà feia dècades en el terme de la futura Vila–rodona (Villanueva, 2011). Com passava per altres indrets repoblats, els nobles pugnaven per assolir la màxima extensió de terres. Fins i tot esperaven anys de males collites per a comprar propietats als pagesos lliures arruïnats.

Totes aquelles trifulgues territorials eren senyal que els interessos personals per la propietat eren un fet. Exemple d’allò fou que durant l’any 1020 va començar a canviar el dret successori on la part més important de l’herència passava a recaure en el primogènit i cap del llinatge. La llei visigòtica matrilinial s’estava diluint sota la pressió dels nobles fidels al comte de Barcelona. A partir d’aquell moment la figura de l’hereu s’estendria pel domini feudal català. Allò imposà la visió patrilinial de la successió de les finques. Es feia obvi per tant, que els nobles catalans s’interessaven més per les coses locals que no pas per la unitat de tots ells per crear un territori ampli, estable i ben gestionat. Massa interessos sobre com fer meu el de l’altre sense atendre la unitat territorial. Aquell tarannà d’inicis de segle va alentir molt l’expansió comtal impulsada pel difunt Borrell II i la seva muller Ermessinda. Un nou exemple d’allò es notà tretze anys més tard per la futura comarca de l’Alt Camp. Fou durant l’any 1033 que Mir Giribert, príncep d’Olèrdola i gendre de la viuda de Guillem, Adelaida, va reclamar la propietat del Castriserres al comte de Barcelona. Però com ja havia passat anteriorment, el comte va deixar altre cop l’ús de fruit d’aquelles terres per al monestir de Sant Cugat. És a dir, la competència entre nobles per posseir més terres, creixia i creixia en contra de la unitat comtal assolida per Borrell II. Per desgràcia el propi comte d’aleshores, Berenguer Ramon I, va col·laborar en la desfeta de la unitat. Dos anys més tard, en el 1035, moria Berenguer Ramon I dividint els comtats entre els seus fills. Aquell testament provocà un fort afebliment de l’autoritat pública del comte de Barcelona. A partir d’aquell moment molts nobles s’acostumaren a actuar per iniciativa pròpia sense el vist i plau comtal. Així fou que molts concedirien cartes d’establiment, cessions de terres, edificació de fortaleses, cobrament de rendes, abús de drets, usura de béns, donació en vassallatge i finançament de campanyes contra els musulmans. En foren mostra d’allò l’establiment sense permís comtal dels castells de Tamarit i de Montoliu al sud del Camp de Tarragona o l’aparició dels castlans, homes que construirien castells o torres per a controlar terres i establir en tres nivells de terrasses les cases dels seus habitants (encastellament). Aquella nova classe social, els castlands, amb el temps també arribarien a formar part dels nobles. Un altre sector que s’apuntà al poder feudal foren els qui representaven l’autoritat pública del comte, els veguers. Aquells també començaren a sentir-se senyors feudals abandonat el seu paper de simples funcionaris. Així la vegueria es transformà en senyoria per manar a tots els habitants que vivien dins el terme del castell. La vegueria va passar en breu a cobrar impostos i a rebre juraments de fidelitat. Tot plegat una política de guerres, ocupacions i robatori de territoris que no els pertanyien. El caos i els pactes per interessos temporals aparegueren un i altre cop entre una adotzenada noblesa que mal exemple de cristiandat donava als seus vassalls. Del cert que l’únic que volia era evitar qualsevol intromissió comtal. Per sort, o per desgràcia, una mort va unir novament l’actual terme de Vila–rodona al comtat de Barcelona. Allò evità que passés a ser presa dels famèlics nobles catalans.

9. ANY 1000 i els MIL·LENNARISTES ?

El canvi de mil·lenni

El pas al 2000 i 2001 varen revestir tota una epopeia història amb profecies de grans events. Algú podria pensar que quelcom semblant va passar al 1000 i 1001, però aquell canvi de mil·lenni va succeir sense pena ni glòria. La raó fou que el calendari actual, i referit al naixement de Jesús, encara no estava estès per Europa. De fet es feia servir un altre calendari on no hi apareixia cap canvi de mil·lenni entre aquells segles X i XI. Cal entendre doncs com es mesurava el temps en aquells temps. La tradició deia que Jesús va néixer el 25 de desembre de l’any 1, però aquella computació fou més producte d’una necessitat social que d’un rigor històric. Durant l’Imperi Romà les dates feien referència a la fundació de Roma, ab urbe condita, abreviat, A.U.C., però durant el segle VI aquell imperi ja no existia i calia per tant un altre calendari sota la nova perspectiva cristiana. Fou el de Papa Joan I qui va ordenar a un abat un nou calendari que s’ajustés al naixement de Jesús, però primer problema, ningú sabia quan aquell ho havia fet. Dionisius Exiguus, el nostre abat, va fer el que va poder cometent grans errors aritmètics.

El primer error fou situar el part de Jesús en el 754 A.U.C., quelcom contradictori ja que segons els evangelis, Jesús i Herodes coincidiren en el temps. Paradoxalment aquell rei, Herodes el Gran, va morir el 750 A.U.C., és a dir quatre anys abans del naixement de Jesús, el 4 a. C. Per tant, o bé els evangelis erraren situant en la mateixa època a Jesús i Herodes, o l’abat no s’adonà d’aquella contradicció.

El segon error de Dionisius fou assignar l’1 de gener de l’any 1 al dia quan Jesús fou introduït en societat, és a  dir la seva circumcisió o Aliança amb Déu, la berit jueva. Aquell ritus el solia fer el pare per tal de reconèixer el fill com a seu uns 8 dies després de néixer. Restant aquells 8 dies a l’1 de gener del 754 A.U.C., s’obtenia el 25 de desembre del 753. Casualment aquella mateixa data corresponia al naixement de un déu pagà que la majoria dels primers cristians venerava, Mitra. Cal afegir que l’església catòlica d’aquells temps desitjava integrar com seus totes les pràctiques paganes. Però independentment que es volgués o no assimilar el naixement de Mitra amb el de Jesús, el 25 de desembre es trobava altre cop en contradicció amb els evangelis. Els pastorets que adoraren al nen Jesús dormien al ras, cosa difícil durant l’hivern mediterrani. O els evangelis es confongueren o Dionisius tampoc s’adonà de la paradoxa.

Però el tercer error de Dionisius fou la falta d’aritmètica producte de la seva època. El nostre abat decretà que en el mateix moment de néixer el Natzarè ja havia passat tot un any, és a dir, no hi havia hagut any zero. Al posar que Jesús va néixer l’1 de gener de l’any 1 implicava que entre el 753 i el 754 A.U.C. no transcorregué un any, sinó dos. En altres paraules, que de l’I a. C. (753 A.U.C.) es passava directament al I d. C. (754 A.U.C.) sense passar pel zero. Quan algú neix té 0 anys i passat un any compleix el seu primer aniversari. Jesús fou a l’inrevés, fou un miracle, i tot just ser parit ja estava a l’any 1. És a dir, que celebraria el seu primer aniversari el II d. C. Però la culpa d’aquell error d’aritmètica no fou del tot del nostre abat. En aquells temps es feien servir els números romans i no pas els àrabs amb el zero. De fet la difusió del zero no va succeir fins a principis del segle XIII. Ho feu possible el llibre Liber Abaci del 1202. El seu autor, Leonardo de Pisa, més conegut com Fibonacci, va començar a estendre el concepte del zero que Dionisius no coneixia. Ell, Fibonacci, va ser qui va difondre per Europa el sistema decimal indoàrab amb el zero entre els seus números. Per tant Dionisius desconeixia el concepte zero durant el seu segle VI i va fer el que bonament va poder. Però aquell error matemàtic va suposar que tots els posteriors canvis de segle o mil·lenni fossin sempre un any més tard. El segle II començaria en el 101 i no en el 100, el III en el 201 i no en el 200, i el segon mil·lenni no seria en el 2000 sinó en el 2001.

Descrits els errors i paradoxes de Dionisius en el seu calendari arribem a les següents conclusions. Primera, que no sabem quan va néixer Jesús. Segona, els canvis de segles i mil·lenni son arbitraris. I tercera, no en tenim ni idea de quan celebrar cap canvi de mil·lenni. Cal afegir que en aquelles èpoques sols els notables registraven les seves onomàstiques i el Natzarè pertanyia a una família molt modesta. Sense el costum entre las classes humils de celebrar aniversaris, i amb un Jesús sense informació del seu primer passat, ens hem quedat desvelats, i sobretot sense les espelmes del seu aniversari. Tot allò fou conseqüència que el calendari de Dionisius no estava estès per Europa. Davant aquella manca de consens la gent vivia amb múltiples calendaris. Vet aquí per quina raó el canvi de mil·lenni entre els segles X i XI no va implicar cap mena de por numèrica. Cal aquí recordar les profecies d’hecatombes i destruccions que mai no varen succeir entre l’any 2000 i el 2001, quelcom que ens porta a una clara conclusió, a ignorar als mil·lennaristes en el 3000 i 3001. Ara toca tornar a les conspiracions que es cuinaven per Vila-rodona.

8. INDEPENDÈNCIA... dels Carolingis

L’escissió dels francs

Per al comte Borrell era molt important reforçar la seva ofensiva. Amb aquell objectiu va donar al Bisbe Vives del dret d’ocupació, o aprisió, de la regió del Montmell. D’aquella manera el comte estava promovent la colonització de la vall del Gaià amb la intenció de frenar als sarraïns (Miquel, 1997 & Comas, 2014). En aquella oferta quedava clar que les terres cultivades serien del bisbe mentre que les ermes i forestals esdevindrien comunals. Aquelles últimes podien restar en mans de pagesos que les explotessin. Amb el temps en podien esdevenir propietaris. D’aquella manera, i durant els segles IX i X, es creà una societat on predominaven els petits propietaris lliures anomenats aloers. De totes formes, i davant del perill sarraí, els senyors feudals de cada circumscripció, feien construir torres o castells per assegurar la defensa del territori. D’altra banda nomenaven a un delegat seu, o vicari, per al cobrament dels tributs pertinents. Era el preludi dels grans senyorius medievals.

Per tant el fet que va marcar aquelles aprisions fou l’absentisme de les forces carolíngies en tot allò. De fet aquelles, i com ja s’ha dit, tenien les seves pròpies guerres pel que no vingueren a ajudar al comte de Barcelona. Per aquella raó Borrell prendria una decisió capdal. Tres anys més tard, en el 988, juntament amb la seva muller Ermessinda de Carcassona, i havent unit els nobles catalans sota la llei visigòtica, no van renovar fidelitat al rei franc. És a dir, que els comtats catalans ja havien començat el seu camí de sobirania pròpia desmarcant-se dels regnes del nord. Amb els nobles comtals units, en Borrell i Ermessinda van poder plantar cara als sarraïns i als carolingis alhora. Per tant la societat comtal s’estava militaritzant amb conseqüències importants sobre el marc legal del moment. De fet, i com abans ja s’ha indicat, els nobles comtals no els agradava la llei visigòtica. Mica en mica la pressió i la necessitat d’acontentar als cavallers provocaria l’abolició d’aquella llei sota un fort i creixent context militar masclista. Aquell poder dels guerrers es fonamentava en la propietat d’un territori, i tant fou així que la terra va donar nom als senyors feudals i no aquells a la terra. Pels vols de l’any 990 l’administració dels castells i terres va començar a ser conegut pel nom de l’alcàsser en substitució del nom del noble, és a dir, d’aquí en endavant, i sobretot durant el segle XII, el nom de la família seria el del seu castell. Aquell, i les terres que dominava, esdevenien la base, el prestigi i la fortuna del llinatge. Així es va reforçar l’orgull de les nissagues nobiliàries del sud en contra els regnes carolingis del nord. Ara, i més que mai, aquell context de violència i inseguretat davant possibles atacs carolingis, va fer que els homes i les dones de la mateixa sang s’apleguessin en defensa comuna del seu cognom. Però, i com ja s’ha especificat, aquell no era l’únic front dels comtals. Els sarraïns estaven a l’altra banda amb ganes de brega. Vet aquí que dos anys més tard, en el 992, en Borrell II fes fortificar la Marca construint nous castells i reedificant els enderrocats per Al-Mansur. El bisbe Vives, senyor de les terres del Gaià, recolzà com no aquella política del comte Borrell. Per desgràcia ensenyar les dents va fer que els altres mosseguessin amb els ullals. Els musulmans, davant l’imminent perill cristià, tornaren a les ràtzies i arribats a l’any 1000 les incursions sarraïnes travessaren la vall del Gaià assolint altre cop la ciutat comtal, Barcelona. Per sort tot aquell segle va romandre dins d’una benèvola etapa càlida ja iniciada en el segle IX. Potser en un clima més fred les ràtzies d’uns i altres haguessin estat menors davant les glaçades dels hiverns. Però per trobar-nos amb una situació així caldrien uns segles més d’història. La Petita Edat del Gel encara no havia ni començat.

7. GUERRA A LA VISTA

Fou en el 977 que dins aquella política expansiva de la seu episcopal, aquella assolí la propietat del que serien les terres i monestir de Santes Creus. Era obvi que aquell dret de propietat s’aplicava a un territori ja poblat i amb explotacions agrícoles prèvies. De fet en aquell any ja hi constaven molins i regadius hereus d’un poblament que feia temps que organitzava el territori. Òbviament que el bisbe en desitjava el control i els beneficis, tot i que el seu regne no era d'aquest món. Però no sols la seu episcopal anhelava el control de més terrenys, també, i davant la passivitat dels sarraïns, el comte Borrell II va avançar-se a aquells i continuà amb el seu expandiment durant el 980. Vet aquí que en tal data el castell de Cabra ja estava del tot preparat i poblat sota la donació que el comte en va fer el 27 d’octubre d’aquell any a Ervigi, fill de Ricari, i a la seva muller Altramunda, noms tots ells, i a diferència dels de la vall del Gaià, visigòtics. Resultava evident la diferència ètnica i cultural entre uns i altres. Els de tradició carolíngia amb orígens visigòtics a llevant i els de barreja genètica sota domini musulmà a ponent. Els primers, sota l’hegemonia del cristianisme, manifestaren de sempre els seus anhels expansius envaint i ocupant territoris que no eren seus, mentre els segons, sota la influència musulmana, mostraven de feia temps un tarannà d’arrelament pel territori. De totes maneres la pressió territorial de Borrell, del bisbe Vives i de tots els vassalls sobre la zona musulmana va provocar la preocupació i la indignació dels sarraïns. En fi, que no tardarien a organitzar-se en defensa de la seva terra i cinc anys més tard, en el 985, i un cop mort el califa Abderraman III, el pacte de pau signat feia unes dècades amb el comtat de Barcelona va esdevenir paper mullat. Alguns sarraïns, veient tants castells i pobladors cristians per les seves terres, ho van tenir clar i s’iniciaren diferents ràtzies musulmanes per l’Alt Camp i per altres territoris de domini cristià. Es feia obvi que volien frenar l’expansió del comtat de Barcelona i de fet amb aquelles incursions ho aconseguiren. El primer ministre del difunt Abderraman III, Al-Mansur, va promoure moltes d’aquelles ràtzies sobre els territoris que no feia massa Borrell II havia donat en poblament. Al-Mansur sabia que el rei franc estava en guerra amb altres dinasties i que no ajudaria a Borrell. Així doncs, un dels primers castells atacats del Camp de Tarragona fou el de Cabra. Aquell va quedar enrunat i destruït pels homes d’Al-Mansur. Acte seguit es va dirigir a Salmella on va tallar el cap del seu defensor, Amat. Arribat allí, Al-Mansur marxà cap al rovell de l’ou i causa del problema, la capital del comtat, Barcelona, saquejant-la i fent-ne captius. Borrell havia demanat ajuda desesperadament al rei franc però aquest prou feina tenia defensant el seu llinatge. Per tant, i en resposta a tot allò, els comtals s’hi hagueren de tornar sols i així sobrevingueren anades i vingudes des d’una banda i l’altra del Gaià. Aquells atacs i revenges tingueren unes conseqüències funestes sobre l’escassa població local. De fet aquelles accions militars, sota bandera musulmana o cristiana, estigueren plenes de pillatges, violacions i difunts entre sarraïns, cristians, jueus, o el que fossin tots plegats.

6. VILA-RODONA REPOBLADA?

Però per a consolidar les ocupacions i defensar-les dels ofesos sarraïns calia que aquells territoris romanguessin ben poblats. Vet aquí perquè el 17 d’abril de 974 el Bisbe Vives de Barcelona, amo del terme de la futura Vila–rodona, va fer una crida per tal d’atraure pobladors que colonitzessin la vall del Gaià. En aquell sentit donà la carta de poblament dels territoris d’un castell a llevant de Vila–rodona, el Castell de Montmell. Amb la finalitat d’animar i facilitar el poblament concedia tota mena de llibertats, privilegis i drets per als agosarats que s’establissin més enllà dels límits de la castellania. Així per exemple, el bisbe es comprometia a eximir d’impostos, càrregues i censos a aquells pobladors. Òbviament l’amenaça sarraïna estava ben a prop i las ganes potser no s’ho valien. Conseqüentment la oferta no va tenir massa èxit i el terme va continuar amb una població dispersa i escassa. Cal aclarir que les terres en oferta no es feien extensives als topònims de Villam Ardidam (Vilardida), l’orta d’Abrahim (Bràfim) i vila Rotunda (Vila–rodona), senyal que aquelles localitats ja estaven ocupades sense estar regides per senyors feudals. Això explicaria la venda que un tal Calabuig, i el seu germà Guadamir, van fer de terres del terme de l’actual Vila–rodona entre el 960 i el 990. Ja el cognom Guadamir podria indicar un origen sarraí d’aquell propietari. Però aquell fet indicava que les terres ja tenien amos abans de la ocupació comtal, o del permís de poblament del bisbe de Barcelona.

La venda de Guadamir va consistir en el Castell de Castellvell de la Marca més les seves terres. Aquelles incloïen els actuals termes de Vila–rodona i Vila Ardida (Miquel, 1997). El comprador era un tal Sendred del qui no en sabem res més. El que sí quedava clar durant aquella època era que l’ocupació comtal s’hi havia imposat edificant més i més castells per la comarca. En foren exemples el de les Destres (959), l’Albà (977), Celma (977) i Cabra (980). Sota aquell context de domini comtal sobre la comarca, i en l’any 977, el mateix bisbe Vives atorgà les terres de l’Albà a favor de Guitard de Miradell sota un nou intent de repoblament. En elles s’hi incloïen molins, recs i esglésies, senyal altre cop d’un poblament anterior. Però en aquelles èpoques no tenim encara constància d’un poble estable a la localitat de Vila–rodona ni de cap castell que en fes de nucli de poblament, com a molt potser hi havia una torre de vigilància davant les incursions sarraïnes. El que sí existia prop d’allí era el que esdevindria el centre de poder més important de la comarca, el Monestir de Santes Creus.

5. CONQUESTA o OCUPACIÓ

En la carta de donació de Dominic hi constaven els topònims de vila Rotunda (Vila–rodona), el d’horta d’Ibrahim (Bràfim) i altres viles i vilarons. Tot allò era senyal que hi havia un poblament previ i dispers pel terme. D’altra banda aquells topònims també ens indiquen l’origen antic d’aquells pobladors. Vila rotunda corresponia a una antiga vila romana mentre que Bràfim (ortum d’Habrahim o hort d’Ibrahim on el vocable horta també provenia de l’àrab) o Salmella (salam), ens indiquen noms àrabs amb potser jueus barrejats. Cal recordar que aquests últims eren hàbils mercaders en artesanies i esclaus movent-se entre cristians i sarraïns amb certa facilitat. En les comunitats musulmanes eren més ben acceptats que en les cristianes, pel que originàriament els trobem més establerts en el món sarraí que en el cristià. En fi, que aquella diversitat demogràfica era senyal que abans del segle X aquelles terres estaven poblades per una mescla de cristians, musulmans i jueus. Fos com fos, ja hi havia petits nuclis dispersos de poblament pel terme de Vila–rodona abans que en Dominic els conquerís i finalment els cedís al bisbe de Barcelona l’any 959. Per tant, no s’estava recuperant un territori perdut, sinó que s’estava envaint un espai ja organitzat i estructurat socialment en vilarons, conreus i molins. És a dir, s’estaven ocupant unes terres sota afanys de poder i expansió econòmica.

4.VILA-RODONA i un BISBE per SEMPRE

La donació de Dominic i un bisbe per sempre

Mentre aquell nou marc legal no arribava, i sota la treva acordada per Sunyé I, el nou comte Borrell II aprofità la pau per a fortificar la riba est del Gaià durant el 948. Així recolzava els castells ja existents però ordenava la construcció de nous com el de Santa Cristina, Montmell, Albà, Celma, Querol i Cabra. L’actual castell de Vila–rodona no hi constava pel que el seu origen fou més tardà. En aquells moments la població del terme era encara molt dispersa i sense nuclis grans. Cal entendre que aquella regió no estava ben consolidada. De fet durant el 959 es parla del terme marca fent referència als territoris integrats al comtat de Barcelona però sense límits clars ni poblacions ben establertes. L’Alt Camp i Vila–rodona entraven dins aquella incertesa territorial, una inseguretat que feia que moltes famílies nobles construïssin petites torres de vigilància en llocs elevats del seu feu. La intenció era doble, per una banda defensiva i per l’altra d’atraure un nucli de població al voltant. D’això en tinguérem un bon exemple prop de l’actual Vila–rodona. El 17 de juliol del 959, un tal Dominic, qui havia conquerit els territoris del voltant de la futura Vila–rodona, Bràfim i altres localitats, en va fer donació a qui ja ostentava molt poder durant l’edat Medieval, l’església. Així en rebia el dret d’aquelles terres el bisbe Guillem de la seu de Barcelona, fet que marcar per sempre els deu segles posteriors de la història de Vila–rodona (Miquel, 1997). La intenció de la donació per part de Dominic era doble. Per una banda indicava en el document que ho feia per remei de la seva ànima, però, i per l’altra, per tal que si construís un castell anomenat Frexanum, és a dir, que es defensés el territori i s’hi creés un nucli vilatà. Hom podria pensar que seria el castell de Vila–rodona però si ens cenyim als topònims del document i a la descripció del lloc, sembla que el castell que s’hi construí fou un de més al nord, el de Les Destres. Per tant no es va tractar del futur castell de Vila–rodona. Tot i així el document de Dominic ratificava un fet rellevant, que ja hi havia població de manera dispersa amb cases i explotacions agràries pel terme.

3. VILA-RODONA SENSE POBLE

Mentre aquelles pugnes passaven, el romànic feia les seves primeres eclosions durant un llarg període de bonança climàtica amb hiverns molt suaus i totes les glaceres europees en retrocés. De fet els víking arribaren a Grenlàndia anomenant-la així, terra verda, senyal que els gels cobrien menys illa que en l’actualitat. En tot aquell context d’estius lluminosos i d’hiverns suaus, s’inicià l’origen del poblament dispers, i no sarraí, del que avui dia s’anomena Vila–rodona. Tot d’una, Catalunya i Vila–rodona esdevenien encara un poble sense poble. Ambdues no tenien ni nom ni existència encara. Sí que hi havia gent que les habités però sense consciència clara de gran territori. De fet, i molt dispersament, el terme de Vila–rodona ja romania poblat per musulmans, jueus i descendents dels pobladors romans i visigots. Per desgràcia aquells aborígens tenien els seus dies de tranquil·litat contats. Sols cal tenir en compte l’expansió dels comtats catalans per l’Alt Camp durant el 914. Aquell expandiment ja s’havia consolidat pel nord de la comarca amb l’establiment del castell de Queralt. A partir d’allí l’ocupació del territori aniria en direcció sud i oest assolint Pontils, Santa Perpètua del Gaià i Montagut. Tot plegat era una zona de fàcil defensa donats els congosts calcaris del seu substrat geològic, un substrat que els futurs nobles catalans ja sabien aprofitar per endinsar-se en terres foranes. Aquell fet posà en alerta als sarraïns de ponent i les trifulgues sorgiren amb els cristians de llevant. Al final aquells anhels de conquesta comtal comportaren un desgast per a ambdues parts, és a dir, que es va fer el que se sol fer quan veus que la guerra costa molts diners, pactar amb l’altre. En el 940 es signà un acord de pau entre els comtats catalans i el califat de Còrdova, fet que aprofitaren els primers per refermar la defensa de les seves fronteres. Tot i així la cosa no va portar la pau i en el 947 Sunyé I, comte de Barcelona, signà una nova treva amb el califa Abderraman III. En aquells moments la invasió, o ocupació territorial del Comtat de Barcelona, intentava abastar l’actual terme de Vila–rodona. El seu riu Gaià esdevingué de frontera aproximada entre el món musulmà i els dominis cristians. Cal remarcar que aquell límit no ostentava el concepte actual de frontera. Avui dia els confins entre països romanen clars amb mapes, GPS i fites ben indicades, però en el segle X la cosa esdevenia molt desdibuixada. Per tant considerar el Gaià com una frontera clara entre sarraïns i cristians resultaria una simplificació excessiva (Miquel, 1997). El que sí s’observava a la vall del Gaià era la construcció de molts castells, fortificacions i torres de vigilància per tal d’assentar el domini comtal. Aquelles edificacions guardaven contacte visual entre elles per a un millor control del territori. Era evident que la política del moment es fonamentava en el control dels dominis per apropiar-se cada cop de més terres. L’ambició de molts en fou el motor més important. Aquells invasors de noves terres provingueren d’homes que havien acompanyat al líder més important, el comte, en les seves ocupacions. Aquell, com a cap militar, els compensava amb terres, riqueses i privilegis sota el vassallatge i la llei visigòtica. Així aparegueren jerarquies de nobles per sota el comte com els barons, que feien d’agents locals, els vescomtes, que feien de senyors i hereus feudals, i els veguers, que representaven l’autoritat pública del comte. Però hi havia un problema entre tanta testosterona militar i aquella dificultat s’anomenava llei visigòtica. Aquell marc legal procedent dels continuadors de l’Imperi Romà passat el segle IV i V, guardava gran respecte cap a la dona, cosa contradictòria en un règim militar com el que s’estava orquestrant en aquell segle X. Per exemple, el matrimoni solia fer-se en privat i a casa amb el bescanvi d’anells i la redacció d’una escriptura de dot marital. A més la dona, i sota aquella llei, tenia independència material i legal davant el seu espòs. De fet podia presentar denúncies, prestar testimoni, donar jurament o formar part dels tribunals de justícia. A més a més l’herència de l’estat nobiliari era tramès per la mare i no pas pel pare. És a dir, que les filiacions s’establien per línia femenina i no masculina. Òbviament allò no agradava als guerrers que cada cop envaïen més i més terres per les armes. Aquell context militar implicà que en poques dècades la llei visigòtica hauria de migrar cap a termes més masclistes en un futur molt proper.

2. NEIX LA NOBLESA CATALANA

L’origen de Vila–rodona l’hem d’emmarcar durant l’amenaça dels sarraïns contra els regnes carolingis de l’actual França. Aquella situació s’accentuà a principis del segle X provocant que els regnes carolingis activessin diferents ofensives per tal de crear una zona de seguretat al sud dels Pirineus. La intenció d’allò consistia en imposar i protegir el seu domini i religió davant els sarraïns. Aquella regió esdevindria en gran part l’actual Catalunya sota la Marca dels carolingis i simpatitzants. Cal aclarir que la creença que els carolingis defensaven no era la monoteista cristiana, sinó la politeista i animista romana. L’objectiu d’aquelles ocupacions era reconstruir, en part, l’antic Imperi Romà. Tot i així es tractava d’una simple ocupació militar, econòmica i política d’uns territoris estructurats agrícolament ja d’antany i amb dret de sobirania pròpia. És a dir, una invasió. L’emperador Carlemany, i també el seu fill Lluís el Bondadós, combregaren amb aquella guerra preventiva fins que l’any 801 la Marca, o frontera desdibuixada entre sarraïns i francs, assolí el riu Llobregat. Aquella vall doncs, va dividir aproximadament dos àmbits, el sarraí a ponent i el carolingi a llevant. Sota aquell context anaren sorgint líders pel territori que varen anar prenent més i més hegemonia per a convertir-se en els futurs nobles catalans. Aquells marcaren l’inici dels comtats catalans al independitzar-se mica en mica dels carolingis durant els segles IX i X. Per tant, ni sang blava ni herència genètica, sols la força militar va crear la casta noble. No era cosa de títol sinó de titola.

1. INTRODUCCIÓ - BIBLIOGRAFIA

QUÈ ÉS LA HISTÒRIA?

Eduard Hallett Carr deia que la història sempre l’escriuen els guanyadors, si més no són ells qui en deixen més documents per al futur. Es fa difícil saber si qui ens explica un fet passat és o no totalment objectiu al respecte, sobretot si ha estat guanyador o perdedor. Però en el passat no hi ha sols blancs o negres sinó infinitud de grisos. Què és doncs la història? Doncs sovint moltes opinions, tot i que un desitjaria que fossin un seguit de causes i efectes que van destil·lant la veritat. El problema és qui i com t’explica les causes dels fets. La història de Catalunya n’està plena de relats, registres i restes de moltes faccions on cadascuna ha deixat testimoni de la seva visió dels esdeveniments. Si la història d’una regió és la suma i associació de totes les petites històries vilatanes que l’han anat alimentant, podem agafar un d’aquests pobles i buscar-ne tot el que d’ell s’ha publicat per ordenar-ho cronològicament i rescriure’n l’obra. D’aquesta manera cada part del territori obtindrà un reguitzell de causes i efectes per construir un dia la història global de Catalunya amb objectivitat i acord. El poble de Vila–rodona a l’Alt Camp ha assolit un gran gruix de publicacions que ens permetran descriure la resta de la història de Catalunya. Aquest gran gruix comença a partir de l’Edat Medieval pel que aquesta ens indica l’inici del present recull. Avui en dia, i gràcies a molts experts vilatans, el volum de cròniques és tan important que s’hi poden explicar els fets esdevinguts a Catalunya amb força qualitat, amb correcta continuïtat i amb suficient objectivitat. Tot plegat ens mostrarà la història del país des de la perspectiva de les il·lusions i patiments d’un petit poble de l’Alt Camp. Vet aquí el títol d’aquest llibre, CATALUNYA DES D’UN POBLE. Cal remarcar no obstant, que el mèrit d’aquest treball roman en tots aquells doctes que han destriat la feina molt abans. Són molts els historiadors experts, que amb formació universitària o no, han traduït o transcrit antics manuscrits, han cercat restes arqueològiques o han investigat imatges i fotografies del passat per oferir-nos el material que aquí s’ha endreçat. Noms com Josep Santesmases, Marina Miquel, Dolors Saumell, Anton Gavaldà, Marc Badia, Isidre Pastor, Millán Martínez, Joan Rubió, Jaume Marlès, Manuel M. Fuentes, o el desaparegut Jaume Aguadé, i fins i tot en Josep Comas, alcalde de Vila–rodona durant molts anys, han aportat les seves troballes que aquí narrarem. Altres fonts molt preuades han estat els testimonis que des de l’anonimat han aportat moltes més dades. O fins i tot persones ja desaparegudes que van fer d’historiadors anotant coses que ocorrien pel poble. Bon exemple en fou un tal de Cal Sabater que durant principis del segle XX apuntava el que passava per aquesta vila. Però potser una entitat que ha recollit i publicat la gran majoria de totes aquestes troballes ha estat el Centre d’Estudis del Gaià amb la seva publicació La Resclosa. Aquest organisme, junt amb l’Institut d’Estudis Vallencs, la Coordinadora de Centres de Parla Catalana i d’altres entitats, han fet possible els fonaments d’informació per a la elaboració d’aquesta narració històrica. En tot aquest camí s’ha defugit de l’estil tècnic dels historiadors per tal d’assolir el màxim nombre de lectors. És a dir, durant el proper assaig s’ha optat més per un estil àgil i didàctic. Alleugerint part del llenguatge precís que el docte utilitza, s’ha treballat la història de Catalunya des dels fets de Vila–rodona. Establint un ordre cronològic escrupulós de tots els esdeveniments publicats, s’ha redactat un relat buscant-ne les relacions i les conseqüències. Amb aquest exercici de síntesi ens han aparegut molt sovint causes amb efectes abans no connectats. El que un autor havia publicat un any, ara ens apareixia reforçant pel que un altre havia trobat abans, en definitiva tota una xarxa de fets que ens teixiran la trama i l’ordit de la història catalana. Així doncs, i com si d’un conte es tractés, un fet portarà a l’altre durant deu segles de fets i gent. En certa forma podrem adonar-nos que puntualment la història ha estat una cosa il·lògica que amb molt temps, i àmplia perspectiva, la podem rescriure sota la lògica. Les causes reals i els efectes derivats ens permeten ordenar-ho com ara vindrà.

Bibliografia

AGUADÉ i SORDÉ, Jaume (2002). La guerra civil (1936-1939). Records d’un nen de 9-12 anys de Vilabella. La Resclosa, 6: 5-20.

AGUILAR i CUNILL, Carla (2013). La multiculturalitat a Vila–rodona. La Resclosa, 17: 25-46.

ARNABAT, Ramon (1998). El Trienni Liberal a Vila–rodona i l’Alt Camp. La Resclosa, 2: 61-82.

ARNABAT, Ramon (1999). Vila–rodona a finals del segle XVIII segons les respostes al qüestionari de Francisco Zamora. La Resclosa, 3: 35-62.

BADIA i MIRÓ, Marc (2002). Vila–rodona en dades: demografia, renda i agricultura. La Resclosa, 6: 21-34.

BADIA i MIRÓ, Marc (2005). L’evolució dels usos del sòl a la conca del Gaià. La vinya. La Resclosa, 9: 15-28.

BADIA i MIRÓ, Marc (2008). La indústria a la conca del Gaià mitjà a la meitat del segle XIX. La Resclosa, 12: 83-94.

BLANCH i TORREBADELL, Joan Carles (2010). La gaianada del 21 a La Riera de Gaià. La Resclosa, 14: 63-80.

CERRO NARGÁNEZ, Rafel (2015). Una família catalana al servei d’àustries i borbons. La Resclosa, 19: 83-96.

COMAS i PIÉ, Josep Maria (2014). Vila–rodona a l’Època Moderna. Silva Editorial, Vila–rodona.

FORCANO i APARICIO, Manuel (2014): Els Jueus Catalans. Angle Editorial, Barcelona.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria (2015). Anàlisi dels efectes de la crisi econòmica a la comarca de l’Alt Camp. La Resclosa, 19: 5-34.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria & BADIA I MIRÓ, Marc (2010). Les riuades al Gaià durant la segona meitat del segle XX. La Resclosa, 14: 117-132.

GAVALDÀ i GOTARRA, Josep Maria & BADIA i MIRÓ, Marc (2012). Les eleccions a Vila–rodona durant el període 1976-2011. La Resclosa, 16: 79-96.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (1997). Apunts de la repressió franquista a Vila–rodona. La Resclosa, 1: 97-118.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (2013). La repressió franquista econòmica del tribunal de responsabilitats polítiques. La Resclosa, 17: 47-76.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni (2016). La mobilització del franquisme a Madrid el 1953. L’aportació dels pobles del Gaià. La Resclosa, 20: 87-98.

GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni & GAVALDÀ i BATALLA, Jordi (2000). L’escola a l’inici de guerra a poblacions del mig Gaià: Bràfim, Vilabella i Vila–rodona. La Resclosa, 4: 5-16.

GALOFRÉ i VILAGUT, Josep (1997). Mossèn Josep Galofré i Saperas (1902-1985. Apunts per a una biografia. La Resclosa, 1: 19-26.

GILI i GASOL, Marc (2007). La Guerra Civil a Vila–rodona a través dels ulls de dos infants. La Resclosa, 11: 11-22.

MAÑÉ i GAVALDÀ, Josep (1998). Els fets de Vila–rodona. Juliol de 1936. La Resclosa, 2: 5-12.

MARLÈS i MAGRE, Jaume (2005). Caracterització agroclimàtica de la conca del Gaià. La Resclosa, 9: 29-64.

MARTÍ i BONET, Josep Maria (2016). Les set primeres visites pastorals a Vila–rodona. La Resclosa, 20: 7-14.

MARTÍNEZ SOLARES, José Manuel (2001). Los efectos en España del terremoto de Lisboa (1 de noviembre de 1755). Ministerio de Fomento. 756 pàg.

MIQUEL i VIVES, Marina (1997). Ipsa Marcha Extrema. Les terres del Gaià als segles X-XI. La Resclosa, 1: 27-36.

MIQUEL i VIVES, Marina (2004). Pagesos de vila i pagesos de mas. L’estructura de la propietat agrària a Vila–rodona a l’inici del segle XV. La Resclosa, 8: 89-116.

OLIVERAS, Joan (2001). Vivències a Vila–rodona. La Resclosa, 5: 29-46.

PALAU i RAFECAS, Salvador (2010). Aiguats i sequeres a l’Alt Gaià. La Resclosa, 14: 37-48.

PASTOR i BATALLA, Isidre (1997). El domini del grup familiar dels Lotger a Rodonyà en els segles XII i XIII. La Resclosa, 1: 37-48.

PAZ i RICO, Armand (2008). El Secret del Vi del Priorat: el Terrer, la Història o la Seva Gent? Llavors d’Idees, 4. Publicacions de la URV, Tarragona. 60 pàgines.

PORTA, Lluís (2014). Les ordinacions de la fira de Vila–rodona. La Resclosa, 18: 99-104.

RABADÀ i VIVES, David (1997). El bosc i l’aigua al Camp de Tarragona. La Resclosa, 1: 7-18.

RABADÀ i VIVES, David (2000). El canvi climàtic entre el record històric, la hipòtesi científica i els mitjans de comunicació. La Resclosa, 4: 5-16.

RABADÀ i VIVES, David (2007). Dèficit d’aigua al Camp de Tarragona. Preludi del futur hídric català. La Resclosa, 11: 11-22.

RABADÀ i VIVES, David (2016). Els Rabadà, exemple de pagesia benestant des del segle XVII. Paratges, 29: 27-48. Arxiu Nacional de Catalunya.

RUBIÓ i GUILLEUMAS, Joan (2007). Un pilar coronat al terme de Vila–rodona. La Resclosa, 11: 5-16.

RUBIÓ i GUILLEUMAS, Joan (2016). Meteorologia del temporal del 2 de novembre del 2015. La Resclosa, 20: 99-118.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1984). El Segle XIX a Vila–rodona. Institut d’estudis Vallencs: Estudis Comarcals, 2, Valls.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1995). Els Arrendaments Municipals del Segle XVII a Vila–rodona. Testaments de Vila–rodona, Segles XVII-XIX. Institut d’Estudis Vallencs, Estudis Comarcals, Valls.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1996). El Cooperativisme Agrari a Vila–rodona (1893-1939). Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1997). Projectes de ferrocarrils frustrats. El transversal del principat de Catalunya i el ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts. La Resclosa, 1: 49-96.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (1998). L’església de Vila–rodona durant la guerra i els primers temps de postguerra. La pròpia versió dels fets. La Resclosa, 2: 83-108.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2001). La “demonomania” de Bràfim. Març del 1822. Uns aldarulls reialistes en el context del Trienni Liberal. La Resclosa, 5: 95-104.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2003). De les eleccions del 16 de febrer a l’entrada dels nacionals. Notícies de les actes municipals de Vila–rodona. La Resclosa, 7: 101-142.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2006). Republicans, anticlericals i revolucionaris. Articulistes vila–rodonins a la premsa de Valls. La Resclosa, 10: 103-134.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2007). El Temps del Rector Vicenç Morer. Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2008). La utilització de l’església del convent de Sant Llorenç com a cementiri de Vila–rodona durant la primera carlinada. La Resclosa, 12: 73-84.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2010). Los nats no ho havien vist. L’aiguat de sant Cinto a la conca mitja del Gaià. La Resclosa, 14: 81-116.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2012). De la sociabilitat recreativa del cooperativisme agrari a la constitució i la construcció del Casal de Vila–rodona. La Resclosa, 16: 55-78.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2013). Els clients de la fusteria de Pau Ollé Gavaldà. La Resclosa, 17: 77-130.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2014). La Fira de Vila–rodona. Del segle XVIII al primer quart del segle XX. Apunts per fer-ne història. La Resclosa, 18: 105-140.

SANTESMASES i OLLÉ, Josep (2016). L’engrandiment de l’estructura urbana de Vila-rodona a la segona meitat del segle XVIII a partir de la construcció de la nova església parroquial. La Resclosa, 20: 57-86.

SAUMELL i CALAF, Dolors (2014). La Fira de Vila–rodona. Notas históricas, per Francesc Valentí, 1905. La Resclosa, 18: 89-98.

SAUMELL i CALAF, Dolors & TELL i ROSICH, M. Lluïsa (2006). Les escoles noves, 1978-1981. La Resclosa, 10: 135-144.

SAUMELL i SOLER, Antoni (2001). L’enginyer Isidre Campllonch i les noves tecnologies de vinificació. El projecte tècnic del Sindicat Agrícola de Vila–rodona. La Resclosa, 5: 105-124.

SERRA i MASDEU, Anna Isabel (2016). Patrimoni del tardobarroc català: les darreres esglésies del mil set-cents. El cas de l’església de la Pobla de Montornés. La Resclosa, 20: 15-24.

SERRA i PALLARÈS, Maribel (2010). Les gaianades del XIX. La Resclosa, 14: 49-62.

SOLER i BECERRO, Raimon (2012). Les eleccions municipals de 1934 al Gaià mitjà. La Resclosa, 16: 35-54.

TORRA FERNÁNDEZ, Lídia (2014). Origen i desenvolupament de les fires a Catalunya. La Resclosa, 18: 75-88.

TORTAJADA, Antoni & VILA, Eloi (2015). El Viatge de Companys. Editorial Rosa dels Vents, Barcelona.

VILLANUEVA, Jordi Joan (2011). Indústria a la conca mitjana del Gaià. Segles X-XI. La Resclosa, 15: 91-104.

0. PRÒLEG d'ANTONI TORTAJADA

Pròleg d’Antoni Tortajada, director del programa 300 a TV3

La meva àvia, la Maria Senserich, va néixer al Pont d’Armentera l’any 1909. Ella en deia El Pont de l’Armentera, i jo, de petit, sempre vaig pensar que allò d’haver nascut al Camp de Tarragona, a l’Alt Camp, era una anècdota. Jo la veia una senyora tan cosmopolita, sofisticada i moderna, que mai no em va semblar que s’enyorés d’aquella vila, i fins molts anys més tard no em vaig adonar de tantes coses que s’havia endut d’aquell poble i que compartia amb nosaltres sense dir-ho. El cas és que fa uns mesos l’autor d’aquest llibre em va trucar. Ell i jo vivim a Barcelona, tenim una edat semblant i, tot i que ell és geòleg i jo, periodista, tenim una mateixa passió per la història de la gent. Però ell no em trucava per res d’això. Resulta que el seu pare, que és de Vila-Rodona, volia refer el contacte, perdut de feia molts anys, amb una branca de la seva família que vivia al Pont d’Armentera i que havia emigrat a Sabadell. El Pont d’Armentera està a una quinzena de quilòmetres de Vila-Rodona, passant per Santes Creus. I aviat vaig saber que els meus besavis Senserich eren de Vila-Rodona, i la meva besàvia era una Rabadà.

Aquella retrobada familiar va fer que conegués  l’autor d’aquest treball. I un dia em va venir amb una obra extraordinària, la que ara teniu a les vostres mans: la història quotidiana de Vila-Rodona. M’hi vaig entusiasmar. La intenció de l’autor no és fer la història del poble menut, sinó la història de la vila a través de la gran història nacional i europea. Es tracta de veure com allò que va passant a la segona influeix i condiciona la vida de la primera. I de vegades d’una manera sorprenent: la desfeta de l’Armada Invencible, el 1588, va provocar l’augment del preu del blat, que va fer augmentar la mortalitat infantil; i, com a conseqüència d’aquella aventura militar, aquell any van morir setanta nadons a Vila-Rodona.

El llibre és ple d’aquests lligams que ens deixen parats i ens fan pensar –veritable objectiu de qualsevol treball d’història- en com les vides quotidianes s’entrellacen també amb aquesta gran història que acostumem a trobar als llibres de text. David Rabadà explica que l’any 1908 la fil·loxera es va acabar a Vila-Rodona. I un any més tard va néixer la meva àvia al poble del costat. Però allò ja li havia marcat el destí, l’emigració i la possibilitat d’un casament que li permetés, no l’ascensor social, sinó una mena de coet social. La gran història es va tornar a creuar diverses vegades en la seva vida: la guerra civil de l’any 1936, d’una manera tràgica; la crisi del petroli del 1973, d’una manera definitiva. Així és la història local, la història familiar, la petita història per damunt de la qual, com explica David Rabadà en aquesta obra monumental, hi passa la gran història, de vegades com una pluja fina, de vegades com una veritable tempesta que ens canvia el destí.

Barcelona, 24 de desembre de 2015