113. Vila-rodona i el feixisme dels 40's

La mitjana de morts a Vila–rodona des de l’acabament de la guerra havia minvat a uns 19 per any, molt per dessota dels 60 del segle passat. Les millores en sanitat i alimentació hi estarien al darrere. En canvi però la mitjana de feligresos a les misses havia augmentat. Dels 25 en temps de mossèn Morer a inicis del XIX es passà als 432 de mitjana durant el franquisme. Òbviament el règim va despertar la fe de pocs sota la por de molts. Però un dels màxims exponents d’aquell feixisme anava a sucumbir. La paüra escampada per les seves tropes i administracions havia fet tremolar a tota Europa. En fi, que un dels principals aliats de Franco, en Hitler, tenia els dies contats sota el final de la II Guerra Mundial. De fet es notava que aquella s’acabava en el preu de vi. Durant el 1944 la producció havia pujat tant a Catalunya com a França i a més oferta menys especulació. La caiguda esdevingué espectacular i continuà durant l’any següent.

Fou durant el 7 de maig de 1945 que l’exèrcit alemany es rendí definitivament. L’ofensiva soviètica arribà a Berlín i Hitler es suïcidà en el seu búnker. En fi, que la Segona Guerra Mundial finà per sempre més i allò obligà a un canvi d’estratègia entre els franquistes. De fet els exèrcits aliats estaven massa propers com per provocar-los. Ja en el 1944 en Franco va fer que no es parlés de La Falange com a partit feixista del règim passant tot a un terme més ambigu, El Movimiento (Gavaldà, 2016). Allò, més la imatge d’anticomunista de Franco juntament amb la rebaixa de condemnes, va aplacar les ordes europees fartes de tanta guerra. Al poder principal de l’època, els Estats Units, ja li anava bé un anticomunista a Europa. En pocs anys arribaria a canvi el Plan Marshall. En fi, que el franquisme restaria intocable.

Tot i que mols republicans clandestins anhelaven l’entrada dels aliats a Espanya, la cosa no va passar. No obstant allò, la situació beneficià a alguns processats de Vila–rodona per la Ley de Responsabilidades Políticas. A partir d’aquell moment se’ls retornaren part de les finques i lloguers cobrats, però sols part. Amb prou pena fou recuperat menys dels cinquanta per cent del rapinyat (Gavaldà, 2013). Òbviament el franquisme no volia semblar gens comunista en els mitjans estrangers, ans al contrari, la imatge que vendria era la de la propietat privada retornada a tothom. Al final, les tropes aliades no combatrien el franquisme i aquest continuà aïllant l’economia del país. Allò, en part, provocà que les fires de molts pobles, com la de Vila–rodona, minvés durant aquella postguerra.

El 20 de juny de 1945 va fer acte de presència per Vila–rodona el bisbe Gregorio Modrego Casaus. L’objectiu, entre d’altres, era confirmar a 62 nens i 69 nenes del poble. En aquells temps Déu encara parlava en llatí i costava molt d’entendre. És a dir, les misses i celebracions es feien en llengua romana, la qual cosa dificultava força la comprensió de les homilies. Però a més el clergue ho feia d’esquenes al públic i de cara a l’altar, amb la qual cosa la veu encara es perdia més. Tot d’una el llatí estava més ben considerat que el català. Si parlaves en llatí ningú no t’entenia però si ho feies en català s’entenia la garrotada. Paradoxes de parlar un dialecte !!!! de l’espanyol. Però no sols de garrotades vivia el català. Durant aquella postguerra franquista els llocs oficials restaven reservats per a uns i prohibits per a uns altres. Cobradors d’autobús, administratius de correus o enginyers d’obra pública eren feines on es parlava el castellà. La raó era molt simple, es contractava abans a un espanyol espanyolitzat que a un català dubtós. De fet, i durant aquell 1945, Fèlix Arriols, constructor, va endegar la carretera entre Vila–rodona i Can Ferrer. Aquella obra fou força en castellà. Sols veure un dels seus fills ja es veia el tarannà polític de l’entorn laboral. Aquell, falangista fins a la medul·la, va propiciar una concentració a la plaça de Vila–rodona amb tal signe. Un altre fill, Enric Arriols Grau, es va casar amb una vilatana, amb Maria Rabadà Riera de Cal Baltà. Prop el 1948 se n’anaren a Madrid i allí s’hi quedaren.

Durant el 1946, i amb la Segona Guerra Mundial un pèl allunyada, l’ONU va condemnar al règim franquista aixecant tota una sèrie de sancions a la dictadura franquista. Acte seguit molts països democràtics varen retirar als seus ambaixadors d’Espanya mentre França li tancava les fronteres. Per sort, i durant aquell 1946, la vinya va començar novament a donar els seus fruits. Del cert que la demanda de fermentats va pujar i el preu del vi es duplicà a Vila–rodona. Aquella bona cotització continuà durant el 1947 i els fermentats seguiren donant uns beneficis correctes als productors. Però per molt que la vinya innovés, que la sanitat millorés o que el comerç s’expandís, la bona medicina resultava cara, molt cara. Un clar exemple el tenim en la penicil·lina. Tot i haver estat descoberta l’any 1931, el seu ús no es va generalitzar fins pels anys quaranta, i menys per zones rurals. De fet a Vila–rodona no n’hi havia. Si algú li calia, i si s’ho podia pagar, havia d’anar a Valls a buscar els injectables. Del cert que la penicil·lina va fer endeutar a moltes famílies davant la necessitat de salvar la vida a algú dels seus. L’aïllament comercial al qual es trobava condemnat el franquisme n’era la principal causa. No fou gens estrany que Franco intentés obrir ponts diplomàtics amb l’estranger. De fet l’any 1948 va intentar establir relacions diplomàtiques amb el recent estat d’Israel. Aquest sabent del passat nazi i antisemita de Franco, no va voler reconèixer el règim del general i aquest endegar una dura campanya antisemita. Anys més tard Israel votaria en contra de l’aixecament de les sancions imposades per les Nacions Unides a la dictadura espanyola. En breu en veuríem les conseqüències.

112. Vila-rodona i l'inici de la postguerra.

Durant l’abril de 1942 les pluges foren mil. De fet les crescudes i transport de sediments ensulsiaren la mina del Roldonar. En conseqüència s’hagueren de fer les reparacions pertinents. Per desgràcia uns despreniments provocaren dos ferits i un mort. Les terres toves i carregades d’aigua solen donar això. Un sòl humit pateix de dos perills, pesa més i llisca més fàcilment. En resum, més risc de despreniments.

A Vila-rodona, però, aquella no fou la màxima preocupació del novament senyor del terme, el bisbe. Sota el règim franquista la seu episcopal va recuperar els poders perduts per les desamortitzacions, la República i la guerra. Davant d'allò una de les primeres prioritats fou repoblar de monges el convent de les Carmelites. Però aquella ordre havia quedat molt migrada de personal després de la guerra. En conseqüència les Carmelites ja no es podien fer càrrec d’aquell convent. Una de les poques supervivents, la mare superiora de les Carmelites, Montserrat Robert Sabaté, va prendre una decisió. Així fou que es va vendre l’edifici a un patronat per unes 18.000 pessetes. Els compradors foren les famílies Benet, Ferrer i Veciana. Un membre dels Benet, Enric Benet, faria de mecenes del poble en un futur proper. D’altra banda, la família Veciana havia estat la fundadora dels Mossos d’Esquadra. En fi, que famílies influents, catòliques i recolzades pel règim crearen aquell patronat. D’aquella manera es constituí, i com a pòstuma voluntat d’un dels Benet, en Josep Benet i Galofrè, el patronat amb el seu cognom, el Patronat Benet. Aquella institució va quedar formada per diferents membres de la família Benet de Cal Moliner, els Ferrer i els Veciana juntament amb el rector de Vila–rodona i el bicari de la seu episcopal de Barcelona. A més, aquell patronat no podia vendre l’edifici ja que sols en tenia la gestió, i així hi constava en els documents redactats per l’advocat d’una de les famílies, en Ramon Maria Veciana. L’objectiu fonamental d’aquell patronat era tornar a fundar una escola religiosa en aquell convent. Sota aquella intenció propicià la vinguda de les germanes Felipenses a falta de Carmelites. Elles serien les noves docents en el centre. Òbviament aquell patronat volia recuperar el terreny perdut per la guerra i reinstaurar l’ensenyament catòlic a Vila–rodona. El franquisme, l’OPUS i el castellà hi estaven al darrere.

Tot i que el règim feia cantar El Cara al Sol, en assumptes d’horaris s’hi va posar d’esquena. Corria el 1942 quan Franco va imposar una nova ordre sota una realitat boirosa blavissa. Fugint del fus del meridià de Greenwich, el que marcava que a l’agost a les set ja és fosc, i imbuït el dictador per la simpatia que sentia per l’Alemanya de Hitler, el règim va abraçar l’horari teutònic justificant que allò era per a estalviar energia. Aquell horari feixista, i sense estalviar energia al país, va continuar vigent fins avui dia. En fi, que aquell engany va fer oblidar l’hora del sol tot i que molts pagesos continuarien utilitzant-la. Deia Inger Enkvist, professora de la Universitat de Lund a Suècia, que tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits i afegiria Josep Pla que la llei de la història és la tendència a l’oblit. Vila–rodona estava a punt de tastar-ne una altra dosis.

L’1 de maig de 1943 la Comandància de la Guàrdia Civil del Pont d’Armentera ordenà al consistori de Vila–rodona omplir un qüestionari sobre els fets de 1936. L’assassinat del farmacèutic, de monges i capellans constava en la investigació però l’Ajuntament no va trobar cap sospitós real. Finalment sols anomenarien els membres dels ajuntaments republicans però poca cosa més. Poc després, i sota més recerques franquistes, l’11 de juny el Fiscal Instructor demanava el perquè Josep Domingo Balañà i Josep Vives Marimon, assassinats pels republicans durant la retirada de 1939, no apareixien en l’informe anterior. A l’endemà el batlle, Francesc Güell Ferrer, Sisquet Aranyó, va fer els aclariments oportuns sense més conseqüències. Eren temps de perills però també de suborns encoberts i de favors mutus entre els vilatans i els poders franquistes. La Guàrdia Civil era el màxim representant d’aquells pels vols rurals. Explicava per exemple Joan Oliveras, Joan de Sabadell, que un dia sabent la Guàrdia Civil que ell es disposava a pescar amb tremany, art de pesca prohibit, el fuster Pau Ollé, qui per amistat el tenia hostatjat a casa seu, va rebre la visita de dos guàrdies civils. Durant la conversa un dels agents li va demanar si li podia fer una maleta de fusta, que li pagaria al moment. En Pau li va contestar que cap problema, que un present seria, i quedaren entesos. La Guàrdia Civil no va insistir més en l’assumpte del tremany però a l’endemà en Joan Oliveras, pescador ara frustrat, ja estava fent la maleta a la fusteria (Oliveras, 2001). En aquells temps ningú no s’atrevia a contrariar a la Guàrdia Civil. Més d’un cop, per no dir tots, no se’ls hi cobrava el peix, la carn i d’altres queviures a les mullers dels agents. Fer-ho hagués implicat, a la llarga o a la curta, no ser atès ràpidament per aquella policia. D’ells depenien permisos, lleis i burocràcies que de ben segur mil pegues s’hi trobarien qui no enceraven el terra amb favors. En fi que cal posar oli a les rodes si li vols voltes.

Pel setembre de 1943 el preu del vi baixaria. Abans però una novetat va omplir Vila–rodona. Durant el juliol les germanes Felipenses ocuparien el convent de les antigues Carmelites. Sota el Patronat Benet s’havia fet tornar a aquelles monges per crear una escola catòlica. Però poca cultura objectiva s’hi ensenyà en aquelles aules. Sota el règim franquista l’església catòlica, castigada abans per molts republicans, va passar de perseguida a protegida. Com ja havia passat a la història, els castigats en el passat passaren a ser els botxins d’aquell moment. Sols cal pensar en el esclaus negres americans que fundaren Libèria a l’Àfrica, o en els jueus fugits dels nazis i arribats a Israel. A partir d’aleshores ho serien les Filipenses. Elles, i amb un català prohibit des de 1939, sols ensenyaren en castellà. A tal efecte castigaven a les alumnes que parlessin en català, fins i tot si ho feien fora de l’aula. La primera era una llengua culta a ser cultivada, la segona una parla menor a extingir. Cal afegir que durant aquell 1943 el primer NODO va irrompre als cinemes nacionals.

111. Vila-rodona i la repressió falangista

Un fet que afectà profundament a Vila–rodona fou la unificació forçada dels dos sindicats vilatans. Sota les noves directrius franquistes, el conservador, Sindicat Agrícola i Caixa Rural, més el republicà, Sindicat Agrícola de Vila–rodona, foren fusionats sota el nou Sindicato Nacional de Vilarrodona (Gavaldà, 2013). Allò comportà, i de retruc, la dels seus locals socials, El Molí i La Societat. Per desgràcia aquella unió no fou en igualtat de condicions. El Molí, ara franquista, continuà utilitzant-se com a cafè i sala de ball, però La Societat, esquerrana, li va tocar més el rebre. De fet va passar a mans administratives de la Falange. Aquella clausurà el seu cafè transformant-lo en la seva jefatura local. Mentre, la sala de ball de La Societat fou convertida en cinema de la propaganda del règim. Si algú, potser republicà, volia anar al cafè ho havia de fer al del Molí on els conservadors se sentien a casa i els vençuts forasters.

Mentre la maquinària del nacional socialisme de Hitler no fou pas la riquesa autòctona d’Alemanya. El creixement econòmic que va ostentar aquell règim durant els anys trenta es fonamentà en una estratègia que el franquisme plagiaria. Alemanya havia ascendit a un gran benestar social gràcies a uns robatoris que el seu parlament havia fet legals. Hitler, culpant als jueus de la penúria alemanya, va justificar un robatori a les grans fortunes del país. Així fou que va expropiar a empresaris jueus, comunistes i d’altres, fent creure als teutònics que el seu país tenia tot el crèdit necessari. Aquells robatoris en or, divises, empreses i obres d’art varen regalar un somni a l’Alemanya nazi. Durant el 1940, i en plena hegemonia feixista, la maquinària franquista va començar també a batre el blat dels perdedors. Igual que Hitler, Franco va buscar culpables per Espanya i França. Companys, en el punt de mira, va allunyar-se de París i s’establí a Le Baule. En breu les tropes alemanyes ocuparen el nord i l’oest de França. Al final la Gestapo va detenir a Companys per traslladar-lo a Espanya on les autoritats franquistes el torturaren, li feren un consell de guerra i l’afusellaren el 15 d’octubre de 1940 prop el Castell de Montjuïc. Mentre a Barcelona foren executades més de mil set-centes persones. Sota aquella repressió s’hi amagava una clara intenció de separar la palla republicana del gra franquista enriquint-se monetàriament els segons. I així fou que amb la Ley de Responsabilidades Políticas de 1939 es processaren, expropiaren o afusellaren a molts culpables. A Vila–rodona divuit persones foren víctimes d’aquella arnada estratègia, és a dir, furtar als més rics contraris al règim (Gavaldà, 2013). De fet, i una de les principals investigacions, no fou pas sobre les seves accions passades, sinó sobre el seu patrimoni. I del cert que així fou requerit a l’Ajuntament, al cap de la Falange, al de les JONS, i fins i tot al capellà de Vila–rodona. A tots ells se’ls demanava qui podien ser aquelles futures adinerades víctimes. L’objectiu per tant era clara, la rapinya de riqueses, fossin o no jueus. El pla seguí tres vies principals (Gavaldà, 1997 & Gavaldà, 2013). La primera intervenint el comptes corrents dels acusats, la segona multant-los per les accions passades, i la tercera cobrant lloguer per les ara terres franquistes. És a dir, si ara la finca passava a l’estat franquista volia dir que l’antic propietari n’havia obtingut beneficis sense ser seu. Sota aquella lògica absurda, però legal,  l’anterior amo n’havia de pagar un lloguer per un ús de fruit no cotitzat als feixistes. En fi, una flagrant expropiació on la presó era inclosa en tot el paquet. Avui dia d'això se'n diu balanç fiscal.

Mentre els jutjats nomenats per l'Estat feien de les seves, i molts veien perillar el seu patrimoni. Per distreure el personal una fuga eren les celebracions. El 10 d’agost, Festa Major del poble, es va inaugurar el nou camp de futbol amb la benedicció del rector Francesc Roig acompanyat per altres autoritats com l’alcalde Francesc Güell, Sisquet Aranyó, i el cap de la falange Anton Oliva, Anton Genilles. Llevat del rector, i davant jugadors i públic, tots varen fer la salutació romana pròpia dels règims feixistes, tot allò pocs dies abans que la Gestapo detingués a l’exili francès el president de la Generalitat, en Lluís Companys. El 29 d’agost de 1940 la Gestapo el lliurava a les autoritats franquistes que ràpidament el traslladaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de Madrid per a torturar-lo. Fins aleshores Lluís Companys era considerat per molts com el principal culpable de les pèrdues de la guerra i de la misèria nacional catalana (Tortajada & Vila, 2015). De fet molts conservadors i amos de Vila–rodona s’alegraren de la detenció d’en Companys, entre ells els antics amos de Vila-rodona. Òbviament el futbol i les detencions polítiques anaven a ser el pa i circ de cada dia, el pa i circ del franquisme.

Però continuant amb la repressió, no fou gens estranya la intervenció a Vila–rodona del Fiscal General de l’Estat. Aquell donà ordres que s’investiguessin els delictes i assassinats per part dels rojos durant la Guerra Civil (Gavaldà, 2013). L’ordre de redactar els fets i denunciar-ne els responsables arribà a Vila–rodona el 8 d’octubre de 1940. El nou alcalde, Ramon Rañé Padró, Ramon Rata, va liquidar l’assumpte en 9 dies però sense poder, i voler, donar dades dels sospitosos o responsables. Fou obvi que sense ni un nom inculpatori, l’Ajuntament no volia fer mal als seus vilatans (Gavaldà, 1997). En total, i durant la guerra, havien estat 5 morts locals i uns trenta de forans. Tot i la subtil negativa del consistori de Vila–rodona, van haver-hi alguns detinguts que van morir o desaparèixer. En concret foren tres, Anton Vives Massagué, Anton de la Sió, mort a la presó de Vila–rodona, Valentí Pie i Pie, Valentinet, desaparegut, i Joan Iranzo Galofré, l’Aurelló, mort a Barcelona (Gavaldà, 2013). En aquell mateix context d’execucions fou quan Companys se’l detingué a França, se’l donà als franquistes i se’l jutjà sota un tribunal militar, quelcom il·legal ja que ell era un civil. Però el règim no estava per romanços i el va fer afusellar a Montjuïc (Tortajada & Vila, 2015). En fi, que aquella caça de bruixes estava fen estralls. Per sort aquell 1940 va marcar la fi de centenars de dècades fredes per encetar un nou període càlid que molts han batejat com a canvi climàtic.

La repressió seguia a bon ritme però, i per sort, no tot eren injustícies. De fet la concòrdia al poble esdevingué relativament estable. Un home hi ajudà bastant, en mossèn Josep Galofré i Saperas. Aquell capellà era un home tolerant i de gran solidaritat amb els vilatans. Molts el visitaven quan passava per Vila–rodona. El motiu d’aquelles entrevistes solien ser demanda de consells, gestions administratius o favors personals. Pel que es recorda intercedia per tothom (Galofré, 1997). Però no sols de bondat divina viuria Vila–rodona. Com sempre les comunicacions, la vinya i els jornals eren primordials. La primera venia donada per la companyia d’autobusos Monasterio. De fet els vilatans no anomenaven a aquella companyia pel nom comercial, sinó pel renom del propietari, la Ponterrina. La segona, la vinya, va tenir premi durant l’any 1941. El preu del vi va pujar quedant per sobre del de 1919. Aquella alta cotització es continuà mantenint durant el 1942. Suposem que la disminució de producció per manca de jornalers a Catalunya i la II Guerra Mundial a França va fer encarir el vi. I la tercera, els jornals, anaven sobre les 25 pessetes, uns 15 cèntims d’euro.

Però durant aquell 1942 podem explicar dues anècdotes que denotaven els canvis socials i culturals del moment. La primera tenia a veure amb el bany. Avui dia tots utilitzem la tassa francesa amb el seu lavabo i vàter però abans ambdues coses anaven per separat. Les ablucions es feien dins de casa amb gerres i gibrells, mentre que les expulsions eren a la comuna fora de casa. Les comunes eren simples forats per asseure-s’hi i dipositar les femtes personals. La manca d’un sifó amb aigua, com avui dia, feia que les olors arribessin directament al visitant. Quan el volum i les ferums dels excrements ho requerien, es buidava a pala el dipòsit i s’escampaven pel camp. Doncs fou durant aquell 1942 que per primer cop aparegueren les paraules vàter i lavabo en unes obres de Cal Montragull. La comuna va durar molts anys a Vila–rodona però la modernitat ja havia fet acte de presència.

La segona anècdota fou durant la Festa Major del poble. En aquella ocasió es va fer venir l’orquestra sabadellenca Els Fatxendes. El tràmit per a contractar-los el va facilitar un personatge de qui ja en vam parlar de nen, en Joan Oliveras, Joan de Sabadell. Ell fou qui acompanyà als músics dins l’autobús que els portà a Vila–rodona (Oliveras, 2001). El nexe entre en Joan i el poble era la seva amistat amb el fuster Pau Ollé i família. Doncs bé, pel matí després de la missa solemne per Sant Llorenç, l’orquestra es disposà a tocar unes sardanes al carrer Major. Un grup d’homes s’hi oposaren argumentant que estaven prohibides pel règim. Acte seguit en Joan Oliveras els respongué que cada diumenge se’n tocaven a la plaça central de Sabadell, i si això es feia a ciutat com no es faria al poble. Així que, i tot ballant les sardanes, algú no se’n va poder estar i va cridar, ahora sí que veo lo oí en Valladolid, que los catalanes hasta para bailar cuentan los duros (Oliveras, 2001). En fi, tòpics d’un temps que de vegades encara dura.

110. Vila-rodona i l'entrada franquista

 

El 24 de desembre de 1938 Franco iniciava l’ofensiva final sobre Catalunya. La manca de resistència republicana es feu evident. De fet, i durant els primers dies de gener de 1939 les tropes nacionals s’aproparen a Vila–rodona (Aguadé, 2002). Davant la por dels trets d’uns i altres, moltes famílies del poble van fer els farcells i amb el carro ple de matalassos, mantes i menjar, es dirigiren cap a alguna barraca dels afores. De fet, i durant els dies 12, 13 i 14 de gener, el volum de gent i soldats republicans que fugien cap el nord es va fer molt evident per Vila–rodona. Al seu pas volaven tots els ponts que podien per barrar el pas als franquistes. Tot i així, el viaducte de Vila–rodona els va fer la feina impossible i va resistir (Santesmases, 2003).

El dijous 19 de gener, vigília de la Festa Major d’Hivern, feia un sol esplèndid, de cel brunyit, d’aire tranquil, com si la guerra no existís. Per desgràcia anava a ser un dia de trets, bombes i morts. Molts republicans s’estaven parapetant a la serra de Monferri i els nacionals, de feia dies, que s’havien instal·lat per Vilabella (Aguadé, 2002). A les vuit del matí es donà l’ordre de passar el riu Gaià i va començar la gresca. Fou aleshores que els republicans varen intentar esfondrar, sense èxit, el pont de Vila–rodona. Mentre, el front per la serra de Montferri fou molt actiu escoltant-se des de les Espalamoses els retrunys dels trets i de les explosions. A dir per les bales trobades per Dani Egea Roca, gran afeccionat i col·leccionista de la Guerra Civil, es veié clar com a ponent entraren els nacionals mentre a llevant s’hi guarien els republicans. Les trinxeres, encara avui existents, ofereixen sovint les restes de la munició disparada d’una batalla que no va durar massa. De fet, i poc després de l’inici de la batalla, les detonacions s’aturaren per deixar pas a un altre so. Cap a les dues de la tarda les tropes franquistes van ocupar els pobles de Montferri, Salomó, Rodonyà, Vilardida i finalment Vila–rodona. Els campanars repicaven per arreu, senyal que els nacionals entraven i que l’església els rebia celebrant la fi de la guerra. Mentre les tropes republicanes, o el que en restava d’elles, es retiraven cap el nord (Aguadé, 2002). Deu caps de família de Vila–rodona els acompanyaren fugint cap a França. Mentre dos personatges republicans, en Josep Domingo Balanyà de cal Pistolet i Josep Vives i Marimon, Pep de les Pobles, foren segrestats i més tard assassinats.

L’entrada aquella tarda de les tropes nacionals a Vila–rodona ho va fer sense massa aldarulls, com una resignació per a uns, com un desig per a uns altres. Primer passaren pel carrer Major, després per la plaça Vella i finalment arribaren al carrer de Sant Llorenç. Així fou que el poble s’omplí de carros, cavalls i soldats mentre els carrers es buidaven de plaques. Els militars les arrencaven i trencaven pel fet d’estar escrites en català (Santesmases, 2003). No sembla que passés res més greu davant l’entrada dels nacionals tot i que normalment s’aplicava una repressió implacable i sistemàtica. De fet molts soldats es varen quedar a menjar i a dormir a casa de molts vilatans mentre altres encenien fogueres pel poble. Una fou prop del Portal del Parera tot ennegrint les parets de l’entrada. Aquells combatents pertanyien a la V División de Navarra comandada pel tinent Tomás Garicano Goñi. Aquell caporal, i anys més tard, fou ministre de governació franquista, un càrrec que ocupà des del 1969 al 1973 (Santesmases, 2003). A l’endemà Companys, i des de Barcelona, va haver de fugir cap al nord. Tot i així encoratjava a la resta a una lluita on pocs hi creien. Molts l’acusaven d’haver perdut la guerra i d’haver governat amb els comunistes i els anarquistes. En fi, que a Companys sols li quedava l’exili.

El 5 de febrer de 1939 Lluís Companys creuava la frontera de França en direcció fugint del franquisme. Amb ell, i en diferents tongades, sort i destins, quatre-cents mil republicans intentaven el mateix. Mentre a reraguarda queia la pluja de la repressió falangista. A Vila–rodona, per exemple, urgia la necessitat de formar un nou ajuntament sota la direcció dels franquistes. El tinent Tomás Garicano Goñi ordenà la formació d’aquell nou consistori amb regidors propers al règim, és a dir, els dretans maltractats pel republicans. Com en un pati d’escola que qui la fet la paga, a quatre vila–rrodonins se’ls feu passà per consell de guerra. Per sort, i finalment, no patirien ni pena de mort ni presó. Per altres poblacions la cosa fou molt pitjor. A Querol, Aiguamúrcia o Nulles les denúncies, venjances i execucions foren pa de cada dia tot i que la farina escassejava. No obstant allò, i a Vila–rodona, s’hi produïren algunes tornes per fets del passat. En revenja contra els joves de la junta republicana, els que havien passat feia tres anys a cobrar pel ball frustrat de la Festa Major del 36, els falangistes els imposaren un pagament de 50 duros per a elements de la Falange. I res de parlar a la gent de vostè ja que el mateix falangisme va eradicar el vos obligant al tu a tu. És a dir, parlar de tu feia falangista, cosa que avui dia fa d’esquerres.

De totes maneres molts d’aquells joves havien mor al front i sols quatre hagueren de pagar penyora. Un altre fet de torna fou el convent de les Carmelites, ara Filipenses. Allí, i al reobrir-se l’escola, tot es feia en castellà i sota la nova moral franquista. Qui parlava en català, fins i tot al pati, era castigat. Però la guerra lingüística no fou la pitjor. Aquell febrer de 1939 s’aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas, és a dir, tothom qui va ser membre, va simpatitzar o va relacionar-se amb les administracions esquerranes havia de passar per l’adreçador de la multa, l’expropiació o la presó franquistes (Gavaldà, 1997). En fi, i com l'actual, 155, els perdedors van haver de pagar tres coses, la guerra perduda, el Arriba España i la deshonra. En certa forma aquells impostos foren un robatori legal que afectà a més d’onze vilatans. Cal tenir en compte que després de l’entrada dels nacionals es va fer un pregó per qui no volgués perdre la casa. Era obligatori posar un cartell dient, Esta casa está habitada por su dueño. III año triunfal ¡Viva Franco! ¡Arriba España! En cas contrari s’entenia que la casa estava lliura i que podia ser ocupada (Santesmases, 2003).

Però un dels problemes més greus de la postguerra no foren ni les expropiacions, ni els processats, ni els detinguts, ho foren els més tendres i els més ignorants. Molta quitxalla i pagesia va trobar la mort en una altra xacra de la guerra, les bombes abandonades. Per ignorància del que eren, joves i grans, agafaven granades o morters pensant-se que eren llums, bateries o ves a saber què. El record hi ha del matrimoni Llorenç Vives Camps i Enriqueta Robert Sabaté que trobant uns estranys llums se’ls emportaren a casa per desmuntar-los davant la llar de foc. Arribat son fill Federico s’adonaren que els suposats llums eren granades de mà. De sobte aturaren aquella manipulació. Ells van tenir sort, d’altres hi van perdre la vida. El fet fou que el seu fill, en Federico Vives Robert, va participar en la concentració de La Falange el 29 d’octubre a Madrid. Potser no els esclatà la granada por la gracia de Dios. O potser Déu no sap riure. En tot cas pregunteu-li a en Federico quan encara avui dia fa el cafè al Casal.

Mentre les ferralles de la guerra feien mal, la postguerra començava i la dictadura de Francisco Franco iniciava la seva peculiar repressió (Gavaldà, 2013). Comunistes, anarquistes, anticlericals, socialistes i republicans, entre d’altres, estarien sota la mira de la Falange. L’Església, que havia estat molt castigada pels republicans, quedà sota l’aixopluc del franquisme. La concomitància de l’Església amb el règim franquista esdevingué pràcticament total i aquella s’apuntà al carro de la repressió en tots els sentits, la sexual inclosa. La por que inculcaven als feligresos sobre pecats mortals i venials en assumptes genitals feren que molts en patissin les conseqüències. D’altres, no tan missaires, s’ho miraren des d’un altre punt de vista. De fet molts homes de Vila–rodona, i quan podien, anaven de clica entre les professionals. Mostra d’allò fou que alguns agafaren la sífilis. En tot aquell context però, les celebracions religioses esdevingueren la propaganda del nou ordre que regnava a l’estat espanyol. Sacerdots i predicadors d’una oratòria contundent predicaven la moral d’un nou règim. Tot i així, el nombre de feligresos a Vila–rodona no era massa alt. Entre els homes, per exemple, no superaven el 10 % dels caps de família dretanes. Cal recordar l’herència anticlerical que havia deixat mossèn Morer durant l’inici del segle XIX. El que sí va augmentar clarament sota la pressió franquista i catòlica foren el nombre de bateigs i casoris. Òbviament, i durant el domini republicà, pocs se’n celebraren, pel que ara tocava recuperar la feina pendent. També el nombre de quadres del Caudillo va fer furor per les fusteries del poble. Molts foren qui encarregaren marcs per a una foto d’en Franco a la seva llar (Santesmases, 2013). Aquell creixement del Franco por la gracia de Dios, no va tenir paral·lel en la principal economia de la vila, la vinya. Aquell 1939 el preu del vi va desinflar-se després dels bons anys anteriors. La disminució en el seu consum durant la postguerra, el nou control pel franquisme i la manca d’exportacions, van aturar aquella creixent demanada externa. Tot i així la dictadura no va poder evitar l’especulació i l’estraperlo. La dreta sempre ha estat molt neoliberal. Avui el PP n'és el continuador.

Les eleccions del 21 D de 2017

Veient els cartells d’aquestes eleccions se’m fa costa amunt anar a votar. En aquestes imatges, més inflades de publicitat que de raons empíriques, se’m fa evident que els humans som més emocionals que racionals. I això és el que busquen els cartells de tots els candidats, que votem segons els nostres desigs i prejudicis immediats. El PP, amb un Albiol alt de cos sencer, parla d’una Espanya com a solució per als espanyolistes, i per això deixa el nom català de Xavier rebaixat de tinta; el PSC, amb la cara d’un Iceta molt passada pel photoshop, afirma que aquest candidat, aprimat i rejovenit, serà la solució; CD’s, amb una Arrimadas de cor seductora, diu ara sí votarem recordant el lema independentista de l’1 d’octubre induint la revenja als qui no volgueren aquell referèndum; els independentistes, amb cartells més austers, proclamen frases de desig però vestides de sentències triomfals; i els podemites, sempre en ambigu, van a la caça del vint-i-cinc per cent d’indecisos. Tot plegat, i tots ells, intenten convèncer el nostre subconscient en contra de la nostra raó i lògica cerebrals. Per tant se m’acut una forma diferent de pensar aquests comicis. I si votem pensant en els nostres fills sota un món millor a llarg termini?  I si votem per una república popular i igualitària lluny d’una monarquia no escollida i classista? I si votem per uns comicis democràtics lluny de pals policials? I si votem pels menys corruptes lluny de qui escull els tribunals espanyols? I si votem sota unes lleis morals lluny de constitucions que ens amenacen? I si votem lliures y lluny de còmplices d’un 155? Jo ara, i per un futur millor, ja sé a qui no votaré. I tu?

109. Vila-rodona i la desfeta republicana del 38

Durant el gener de 1938 va arribar una nova facultativa a la farmàcia de Vila–rodona, Marina Sabaté Ludeña, tot i que no sabem si cobraria en moneda ordinària. La manca de pessetes de plata provocava tota mena de dificultats comercials entre pagaments, cobraments i canvis. Aquell argent havia passat de la República als soviètics a canvi d’armament. Així fou que el 10 de febrer, i a falta de monedes d’una pesseta, l’Ajuntament de Vila–rodona es a veure obligat a emetre virolles de cartró amb tal valor. Poc després, i per acabar d’evidenciar aquella ruïna governamental, es va cridar la lleva del biberó. Aquell maig de 1938 joves de 17 anys foren cridats a files deixant places buides, camps orfes i mares plorant. Era un fet, la República estava sota mínims d’homes i de divises. Allò propicià que novament s’emetés més moneda de cartró aquell mateix juny i que durant el juliol s’ordenés una ofensiva militar travessant l’Ebre. Calia donar moral i divisa a la causa. De fet la moneda cartró s’esdevingué un fet generalitzat en molts ajuntaments catalans. Al final, però, la Generalitat va ordenar la retirada de tot aquell paper moneda durant l’agost de 1938. A Vila–rodona no obstant, l’ús de tal divisa va durar fins pràcticament el final de la guerra.

Un altre metall que escassejava per culpa d’aquella Guerra Incivil era el ferro. De fet era molt buscat per a la fabricació d’armes i estructures. Allò va provocar que a Vila–rodona es desmantellés tota la maquinària de l’antiga Farga. Bombes, canons i avions s’havien de construir per a bombardejar l’enemic. I del cel vindria la principal paüra.

L’ofensiva militar d’aquell juliol travessant l’Ebre s’havia pensat com una intervenció llampec, però en breu va transfigurar-se en una guerra llarga de trinxeres. La Batalla de l’Ebre era un fet i els morts s’anaven amuntegant davant la immobilitat de les línies. Òbviament el franquisme sabia com desarmar aquell front i una manera era trillar la reraguarda i enfonsar la moral civil. I així augmentà la por des del cel. Avions procedents de Mallorca, Itàlia i d’altres indrets batien poblacions i fàbriques per tal d’afeblir el front republicà. El perill dels bombardeigs dels nacionals sobre Vila–rodona era imminent. Per aquella raó l’Ajuntament de Vila–rodona va ordenà embolicar els llums del carrer amb paper de color vermell. L’estratègia buscava passar desapercebuts entre la foscor de la nit. Tot i així molts vilatans van preferir refugiar-se a les pallisses i masies circumdants. Al final, però, i durant tota la guerra, mai no va caure cap bomba sobre aquella vila. Sols un avió de combat va ser abatut aquell novembre de 1938. El pilot va llençar-se amb paracaigudes mentre un fragment de l’ala queia per la Serra i la resta de l’aparell s’estavellava per les Planes. Aquell mateix novembre el general Franco guanyava la Batalla de l’Ebre i creuava el riu empaitant als republicans.

Però el més greu d’aquell 1938 no foren doncs els bombardeigs, ho fou la migrada collita de blat. Igual que el juny passat, els sembrats foren curts de recol·lecció. La manca d’adobs de qualitat que no arribaven, més l’escassetat de braços al camp, estaven darrere d’aquella baixa productivitat. Per tant, i sota tot aquell context, el pa va començar a fer-se molt escàs per la comarca. Es deia que una quarta part de les cases de Vila–rodona no tenien pa per menjar. Allò obligava als pocs homes que quedaven a fer un llarg camí pel coll de Cabra. L’objectiu era trobar pa a la Conca de Barberà, Sarral, Forès, l’Espluga, Vimbodí o Montblanc. Amb sort, i si cap guarnició militar els interceptava, tornaven al vespre amb quatre pans al sac. Entre tanta necessitat els robatoris agrícoles freqüentaven, fins i tot de la fruita verda. Per sort aquell any el vi va continuà sota bons preus, tot i sent la meitat de l’any anterior.

Però no seria just dir que als pobles es passava gana ja que sempre hi havia alguna cosa per menjar. Altra cosa era la qualitat ja que guixes i llenties corcades eren comuns. El problema greu de fam el passaven més les ciutats. Aquelles eren les que patien els problemes d’abastament des del món rural. Davant d’aquelles mancances alimentàries el govern va fer ús del que sovint es fa en aquestes ocasions, el discurs patriòtic i les arengues per elevar la moral. Tot i així l’estómac seguia buit, el racionament a l’alça i el divertiment un consol. De fet a Vila–rodona se’n trobaven molts rastres d’aquell últim. En el record de la quitxalla d’aleshores, els vells d’ara, ha romàs el fet de trobar unes gomes molt estranyes, un cautxú que desprenia una olor, si més no, curiosa. Aquelles gomes sovintejaven pel terra de davant l’antic aparcament de taxis. El lloc estava a la Plaça Catalunya, el carrer que surt de la Plaça dels Arbres cap a la muralla. De fet aquell edifici fou poc després taller de cotxes i finalment unes caves de Joan Rabadà Riera. Doncs bé, per allí hi vivien molts soldats en una casa col·lectivitzada que rondaven les mosses del poble. Aquelles estranyes gomes no eren res més que preservatius que donzelles i combatents havien compartit. Com abans s’ha dit, per contendir la grisor d’aquella guerra hi havia dues estratègies, els discursos patriòtics o la diversió humana. L’alimentació no tenia massa solució.

Però aquell 1938 tenia més gris a venir. Durant l’octubre va morir a Benissanet el fill de la senyora Carmen Figuerola, fill també del difunt apotecari Josep Maria Ferrer. Aquell jove havia estat cridat a files republicanes. Tot i així, en Josep Maria Ferrer i Figuerola, se’l tenia per catòlic i simpatitzant nacional. Per aquella raó la seva mort restaria darrere causes fosques. Es digué que sabent que el seu pare havia estat president d’Acció Catòlica, el van enviar cap al bàndol contrari per acusar-lo de desertor i així disparar-li. Altres versions expliquen que al presentar-se voluntari per a una missió en pro d’obtenir el perdó pel seu passat familiar, el van fer afusellar dient que era un traïdor. Fos quina fos la realitat, en Josep Maria Ferrer i Figuerola fou una víctima més d’aquella guerra incivil. La mare i viuda, Carme Figuerola, ja no va enlairà mai més el cap. No se la va veure més per celebracions ni fires per Vila–rodona. Aquell poble li havia matat home i primogènit. Per a ella, i com deia en privat, a mi se m’han acabat les festes. Finalment, i anys més tard, va deixar en herència les terres i masia de la Serra al fill de la senyora que l’havia assistit, la Montserrat. Així fou que l’hereu d’aquella, en Lluís Dilla, va passar a portar la finca d’orígens medievals de la Serra. En Lluís encara el trobareu fent un cafè pel Casal amb gran seny i pau al cor.

108. Guerra Civil a Vila-rodona 1937 al 38

Però aquell juny de 1937 calia sumar-hi les males collites de blat i la manca de carn donada la guerra. Fou així que l’Ajuntament de Vila–rodona començà a vendre els coloms del seu colomar, un fet que li reportà un benefici de 700 pessetes. Els nens es quedaren sense coloms volant pel poble mentre les famílies obtenien unes targes de racionament. Aquell abril, i per gestionar els migrats aliments, es constituí la Secció Cooperativa de Consum (Santesmases, 1996). Aquella institució vetllaria per a la correcta administració dels queviures entre els vilatans. Tot i així, aquelles targes solien ser per als laics, i no pas per als clergues i  benestants. De fet, i durant el juny d’aquell 1937, el repartiment resultà molt gelós. Aquells productes alimentaris havien de passar sols pel sindicat sense poder sortir de Vila–rodona, o si més no, sense la signatura del delegat corresponent. Malauradament, i davant l’escassetat d’aliments, aquella normativa no s’ajustaria a la realitat. En pocs mesos molts es veurien obligats a practicar l’estraperlo. Exemple en foren els molts favors que es demanaven als responsables de la Secció Cooperativa de Consum. Un d’ells fou la petició d’una família que volia obtenir la tarja de racionament per a la germana monja Robert. La resposta que obtingueren del cap de la cooperativa, en Ramon Camps, fou una negativa amb l’afegit que, encara teniu sort que no us l’hagin fet matar. En fi, que les hostilitats entre republicans anticlericals i conservadors catòlics estaven a flor de pell. De fet la UGT, la CNT, i la Unió de Rabassaires, varen continuar expropiant terres i collites als propietaris benestants fins ben entrat el mes de març. Molts d’aquells amos havien fugit o restaven amagats dels esquerrans. A Dolors Ventosa li foren expropiades 160 hectàrees, a Francesc Valentí unes 76, i al difunt Josep Maria Ferrer unes 13. L’escassetat de recursos era un fet i la guerra la causa.

Però el pitjor mal ja no venia de les trifulgues entre els vilatans sinó del cel. En aquelles èpoques, i des de dalt el castell, en Pau Dilla tenia l’encàrrec de guaitar per si veia bombarders. A tal efecte tenia un àlbum amb ressenyes i fotos per identificar els diferents avions. Cas de veure’n algun, tenia un equip telefònic per a donar-ne novetat ràpidament. Més d’un cop va veure passar els avions que des de Mallorca anaven a bombardejar Barcelona. Vila–rodona, propera al camp d’aviació de Valls, tampoc n’era aliena a les accions aèries. De fet, i davant de l’actual Casal, on actualment hi ha la farmàcia, hi havia un taller d’avions republicans.

Donat l’avenç de la guerra i les lleves de guerrers, molts mestres van haver de marxar al front. Fou així que les escoles quedaren orfes de doctes convertits en combatents. La Generalitat, per suplir aquella mancança, va reclutar nous mestres però sense títol. Per fer àgil la contractació sols se’ls exigia una prova de cultura general i un Certificat d’Aptitud Pedagògica, el CAP (Gavaldà & Gavaldà, 2000). L’educació catalana, indubtablement, se’n ressentí. Vila–rodona també. Però no sols de mestres ranquejava aquella societat. La marxa de tants joves va deixar carestiós els diumenges per la tarda. Amb la pèrdua de tants mossos durant la guerra la part masculina començà a escassejar. I així, i a poc a poc, el ball de La Societat va anar morint mentre més joves eren cridats a files. En contrapartida, i a falta de braços baronívols, el camp va omplir-se de dones que suplien la seva manca. Per sort, i aquell 1937, va arribar una gran collita de raïm superant els 2.500.000 quilos en el sindicat republicà. El preu va acompanyar la sobreproducció i se superà el doble de l’any anterior. Allò va implicar uns ingressos brutals, els més alts de tot aquell inici de segle.