Lliçó de pare en el primer sou
Ploro, ploro avui per un record. Amb 15 anys,
adolescent i descarat, vaig rebre l’oferta. No és que la desitgés massa, però,
atès que durant les vacances d’estiu tots els amics, coneguts i saludats així
ho feien, també vaig acceptar, pensant a tenir birolles durant la resta de
l’any. Però el meu primer error va ser no preguntar quina seria la meva feina.
El segon, no preguntar pel sou.
Així que, ja enrolat de matinada en aquella feina,
vaig rebre el meu primer bateig laboral. En aquella casa en obres no se’m va
demanar pas que fes càlculs, donat el meu batxillerat de ciències. Tampoc se’m
va voler ensenyar l’ofici de paleta, categoria ben pagada, sinó que se’m va
arraconar a la més miserable de les categories: la d’aprenent de manobre. És a
dir, pujar sacs de ciment i, com a molt, mullar els maons per fer pasta de
ciment. Poca cosa més va omplir les meves ganes laborals d’aquells 15 estius.
El primer dilluns que vaig començar, i veient com
m’havien entabanat, vaig projectar el meu dia a dia en els diners que guanyaria
aquell estiu per ser lliure durant els vuit mesos com a estudiant. És a dir,
esperava el meu sabàtic malentès.
Com era costum, cada dissabte es cobrava abans de
l’únic dia de descans: el diumenge. Així que van passar dilluns, dimarts,
dimecres i els restants jornals, a deu hores diàries, per, al final, rebre la
meva fortuna: unes 5.000 pessetes, el que ara serien uns 30 euros setmanals.
No m’ho digueu: em vaig sentir decebut i estafat.
Tot i així, la resta de l’estiu vaig continuar, per orgull, amb aquella
paupèrrima feina, però amb la sàvia experiència que el proper estiu preguntaria
per les hores que hauria de treballar i pel sou que rebria.
I així ho vaig fer el juny següent, millorant,
estiu rere estiu, el sou i les condicions laborals, en feines sempre a les
afores, sota el sol i la calor de l’estiu, fins que un dia, amb el títol
universitari sota el braç, vaig aconseguir una feina sota sopluig.
Quina sensació més estranya, treballar en un
despatx quan sempre ho havia fet a l’aire lliure!
Passaren els anys i, amb els meus 40, vaig decidir
desafiar el meu pare. Aquella petita conversa sempre em desperta una gran
melangia en veure que ell, passats els 94 anys, ja no pot recordar-la.
Què faig? Doncs li la repeteixo.
—Pare, si no hagués treballat els estius quan era
adolescent, què hauríeu fet?
—El mateix.
—El mateix?
—Sí. Recordes aquella merda de feina que et van
oferir per 5.000 pessetes setmanals?
—Oi tant que la recordo.
—Doncs vaig ser jo qui els va dir que te
l’oferissin i et paguessin una merda, per tal que no et tornessis un pijapins
estirat de Barcelona.
—I ara m’ho dius, passats més de vint anys?
—I tu, m’ho havies preguntat?
