DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles sent alguns molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022), La Mirada de Islandia (2023), Educación basurizada (2025), El Jesús Histórico (2025) i Evolución o involución humana (2026). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia SIGMADOT, acadèmic de l'ACVC, membre de la Fundació Episteme i redactor en cap de ciències a Educational Evidence..

dijous, 17 de setembre del 2026

Vila-rodona 1983 - Lliçó de pare en el primer sou

 

Lliçó de pare en el primer sou




 

Ploro, ploro avui per un record. Amb 15 anys, adolescent i descarat, vaig rebre l’oferta. No és que la desitgés massa, però, atès que durant les vacances d’estiu tots els amics, coneguts i saludats així ho feien, també vaig acceptar, pensant a tenir birolles durant la resta de l’any. Però el meu primer error va ser no preguntar quina seria la meva feina. El segon, no preguntar pel sou.

Així que, ja enrolat de matinada en aquella feina, vaig rebre el meu primer bateig laboral. En aquella casa en obres no se’m va demanar pas que fes càlculs, donat el meu batxillerat de ciències. Tampoc se’m va voler ensenyar l’ofici de paleta, categoria ben pagada, sinó que se’m va arraconar a la més miserable de les categories: la d’aprenent de manobre. És a dir, pujar sacs de ciment i, com a molt, mullar els maons per fer pasta de ciment. Poca cosa més va omplir les meves ganes laborals d’aquells 15 estius.

El primer dilluns que vaig començar, i veient com m’havien entabanat, vaig projectar el meu dia a dia en els diners que guanyaria aquell estiu per ser lliure durant els vuit mesos com a estudiant. És a dir, esperava el meu sabàtic malentès.

Com era costum, cada dissabte es cobrava abans de l’únic dia de descans: el diumenge. Així que van passar dilluns, dimarts, dimecres i els restants jornals, a deu hores diàries, per, al final, rebre la meva fortuna: unes 5.000 pessetes, el que ara serien uns 30 euros setmanals.

No m’ho digueu: em vaig sentir decebut i estafat. Tot i així, la resta de l’estiu vaig continuar, per orgull, amb aquella paupèrrima feina, però amb la sàvia experiència que el proper estiu preguntaria per les hores que hauria de treballar i pel sou que rebria.

I així ho vaig fer el juny següent, millorant, estiu rere estiu, el sou i les condicions laborals, en feines sempre a les afores, sota el sol i la calor de l’estiu, fins que un dia, amb el títol universitari sota el braç, vaig aconseguir una feina sota sopluig.

Quina sensació més estranya, treballar en un despatx quan sempre ho havia fet a l’aire lliure!

Passaren els anys i, amb els meus 40, vaig decidir desafiar el meu pare. Aquella petita conversa sempre em desperta una gran melangia en veure que ell, passats els 94 anys, ja no pot recordar-la.

Què faig? Doncs li la repeteixo.

—Pare, si no hagués treballat els estius quan era adolescent, què hauríeu fet?

—El mateix.

—El mateix?

—Sí. Recordes aquella merda de feina que et van oferir per 5.000 pessetes setmanals?

—Oi tant que la recordo.

—Doncs vaig ser jo qui els va dir que te l’oferissin i et paguessin una merda, per tal que no et tornessis un pijapins estirat de Barcelona.

—I ara m’ho dius, passats més de vint anys?

—I tu, m’ho havies preguntat?