DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dimecres, 28 de febrer del 2018

122 bis: Mossèn Josep Maria Mustè Pàmies


Pels vols de 1981, i repetint un fet de 1912, un conjunt de conservadors devots de Vila–rodona varen enviar una carta a la Seu Episcopal. En aquell escrit es queixaven del mossèn vigent, d’en Josep Maria Mustè Pàmies. Es deia que si es feia amb joves de males costums, que si intimava massa amb ells, que si acollia un artista alcohòlic de Noruega, que si la seva muller era de mals hàbits, que si..., que al final, i sota la manca de capellans que patia l’Església, el bisbe va decidir enviar a un que ningú volia, al més ortodox de la comarca, un que parlaria del diable als catequistes, de l’infern a les parelles i del pecats mortals als feligresos. En fi, un arnat i enderiat mossèn malalt d’obsessions que havia estat expulsat del poble dels Pallaresos per alterar la pau de moltes parelles. De cop Vila–rodona va passar d’un mossèn progre a un de medieval. Allò va deixar contents als autors d’aquella carta, però buit el temple de feligresos, és a dir, l’escassa concurrència de gent a missa va caure en picat. Dissabtes i diumenges s’hi contarien de deu a vint persones al temple durant les sessions. En fi, queixa’t i veuràs. Això sí, aquell bon mossèn, en Josep Maria, va fer bons mèrits per altres terres on fou novament estimat.

Mossèn Josep Maria Musté i Pàmies, rector de Vilaplana durant 28 anys, va morir el dia 7 d'octubre de 2010 als 82 anys.
Nascut a Reus el febrer del 1928, era fill predilecte de Vilaplana des del 14 d'agost del 2008. Pocs dies abans, el 8 d'agost de 2008, va deixar la parròquia per jubilar-se, després de 28 anys de servei. Mossèn Musté va participar activament en la promoció cívica, social i cultural de Vilaplana, i, entre altres actuacions, va impulsar la creació del casal vilaplanenc i la coral. En reconeixement a la seva tasca, durant el nomenament de fill predilecte es va fer una festa en la qual va participar tot el poble.

Els seus últims dies els va passar a la residència de les Germanetes dels Pobres de Reus, on va morir. El funeral es va celebrar divendres, dia 8 d'octubre, a la parròquia de Sant Francesc de Reus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp