125. Vila-rodona entre 1987 i 1988

Durant la tardor de 1987 s’iniciaren les obres del minitransvasament de l’Ebre. Aquell projecte havia de resoldre la salinització dels pous litorals i les llargues cues a les fonts de l’interior. I més si aquell any fou d’un estiu intens. Però allò no va preveure una malastruga que s’apropava a Vila–rodona. Fou durant el 7 de novembre de 1987 quan la Fira d’aquella vila va patir un divendres negre. En una sola nit calgueren tres ambulàncies per a tres accidents. Algú potser es podria preguntar la raó de tant mal auguri però el divendres 13 no ho era. Potser el mal auguri va equivocar-se de divendres ja que el següent sí que ho era. En fi, que el maleït divendres 13 s’havia avançat set dies. Aquell divendres de Fira hagueren de venir tres ambulàncies per un infart d’un firataire, per un braç trencat d’una anciana i finalment per un greu accident pirotècnic. Aquell últim fou el cas d’un jove de la colla de diables de Vila–rodona. Era la tarda vespre d’aquell divendres quan en Joan Soler va patir un greu accident amb els focs d’artifici (un petard que no s'enlairava i ell s'hi va apropar amb mala fortuna). Durant uns dies va romandre entre la vida i la mort. L’Ajuntament, davant la gravetat d’en Joan, va decidir, entre les crítiques d’alguns i la comprensió d’uns altres, suspendre tots els actes de la Fira. Al final en Joan va salvar la vida tot i perdre gran part de la visió.

Però aquell 1987 encara guardava una tristor més. Aquell desembre tornava de Mèxic algú de Vila-rodona. Molt probablement la causa de la seva tornada fou el seu estat de salut. Greument malalt de SIDA el poble no ho va saber entendre. La ignorància del moment davant aquella novetat va portar a alguns a fer un comunicat, metge inclòs, on es recomanava evitar el contacte amb els afectats d’aquella malaltia. Alguns no estaven preparats i van entendre el que no havien d’entendre, evitar el contacte amb la família de l’afectat. En algunes ocasions la cosa va arribar al punt de no donar la mà. Aquella família va plorar tot allò en silenci.

Durant l’any 1988 l’entrada de marroquins a Vila–rodona per causes laborals continuava tímidament (Aguilar, 2013). Els homes, que podien acollir-se a la reunificació familiar, portarien les seves mullers sota uns costums diametralment oposats als d’Europa. Algú els podria acusar d’atàvics, però ull que sols veuríem la palla a l’ull aliè i no la biga en el nostre. De fet, i a l’any següent, el 1989, la caiguda del mur de Berlín denotava el col·lapse mundial dels països comunistes. Però aquell no era l’exemple de creences arnades sinó un altre mur que a Vila–rodona no queia. El Museu de la Vila–rodona, ubicat en l’antic edifici de les monges Filipenses, patia pressions des del Patronat Benet per tal que un membre d’aquella família, i també membre de l’OPUS, en pogués disposar per a llurs reunions amb dita congregació religiosa. Òbviament l’OPUS era també tant o més conservador com alguns musulmans. Finalment el conflicte entre el Museu de la Vila i l’OPUS finà quan entre el 16 i 17 de febrer va expirar aquell membre de Cal Moliner.