122. D'heroïna per la vena a vinya millorada

La dècada dels vuitanta venia forta. Tot just començar-la, la democràcia va tremolar. El 23 de febrer de 1981 el general Tejero va fer un intent de cop d’estat. Els amotinats esperaven que el rei Juan Carlos es pronunciés a favor però aquell finalment es tirà enrere. Aquella lliçó va ensenyar a la política espanyola que la seva democràcia no estava prou sòlida sota uns militars massa franquistes. Calia fer alguna cosa per consolidar aquella Espanya, però sobretot per tal que els militars no s’enlairessin més. Així fou que el Congreso de los Diputados va apujar els sous a tots els militars, i especialment als de rang elevat. Ben farcits de divisa aquells restaren tranquils. La prova fou que no es tornaria a reproduir aquella situació durant molts anys.

Però aquells vuitanta no sols de cops d’estat s’espantà la gent. Les drogues, com l’heroïna, començaren a fer estralls entre els joves. Alguns de Vila–rodona s’hi feren addictes realitzant viatges al sud-est asiàtic per a traficar i consumir. Enganys, robatoris i baralles sovintejaren per la comarca sota aquella xacra. Les discoteques i bars de Valls en foren els seus centres de venda i distribució mentre l’entorn social comarcal va començar a degradar-se. De fet la manca de bones feines va fer créixer l’escalada en delictes, amenaces i extorsions. El nivell d’inseguretat va augmentar d’allò més i la figura del quinqui és va fer molt estesa. Davant de tot allò el camp, que feia anys que no oferia noves feines, s’havia mecanitzat completament sense poder ajudar a reduir aquella situació. A Vila–rodona, per exemple, sols el 33 % dels vilatans eren pagesos. Lluny quedava per tant el 90 % de segles anteriors. Tot plegat, inseguretat social i necessitat de feines galdoses, obligaren a molts vilatans a marxar novament. D’aquella manera s’inicià un segon període de pèrdua de població a Vila–rodona que s’allargarà fins al 1996 (Badia, 2005).

Però els problemes d’aigua salada pel litoral tarragoní continuaren durant aquells vuitanta. Tot i així, l’any 1981 s’aprovà la llei del minitransvasament de l’Ebre, una idea que vingué del tortosí Antoni Faura. En aquell projecte Tarragona pagaria la pavimentació dels canals de les terres de l’Ebre. Amb tal gest d’un 20 a un 30 % d’aigua que es perdia per infiltració passaria a la xarxa per abastar Tarragona ciutat (Rabadà, 2007). Allò acabaria en breu amb els forasters que venien a omplir garrafes a les fonts de Vila–rodona. No obstant, les coses de palau volen pau, i les obres no començarien fins sis anys més tard.

Durant aquells vuitanta la discoteca Chrysalis estava triomfant a Valls i rodalies. De fet va marcar la joventut de molts amb un gran gruix de records i experiències. Era l’època de les macrodiscoteques amb la Big Beng a Mollerusa, l’Arcus a Roda de Barà i d’altres per Salou. La modernització de la nit havia arribat i Salou, Calafell, Torredembarra i Roda de Barà foren indrets de peregrinació nocturna per als amants de les discoteques i les albades. Però hi havia un altre sector que també va decidir innovar-se, la vinya. Durant l’any 1982 el preu del vi havia tocat fons i es feia peremptori que s’havia de millorar la qualitat del mateix. De fet no feia massa que el Sindicat Agrícola de Vila–rodona havia començat una sèrie de reformes en el seu celler. Noves tècniques importades com la fermentació amb control de temperatura, els cups metàl·lics, la màquina de filtre per al most, el llevat seleccionat o la intervenció de nous enòlegs foren el gir que li feia falta a aquell sector. Però no sols el celler va modernitzar-se en pro de la qualitat i la productivitat, també les finques s’unificaren en favor del mateix. De fet el nombre de parcel·les va minvar juntament amb un augment en les hectàrees de vinya, és a dir, hi hagué un procés de concentració de les finques en explotacions més grans. Allò afavoria el control, la cura i la pròpia verema de la vinya (Badia, 2002). No obstant allò, totes aquelles millores no van veure el seu fruit en qualitat i preu fins passats cinc anys ben bons. De totes maneres es feia obvi que amb aquelles inversions aquell sector tornava a expandir-se. Durant l’any 1982, per exemple, la superfície dedicada als ceps era d’un 50 % dels terrenys cultivats. Aquell augment dels sarments anava en detriment de l’ametlla. La raó? Els mals preus d’aquella.

Mentre el columbari romà de Vila-rodona, que havia amenaçat ruïna, se l'apuntalava i consolidava.