123. Vila-rodona del 1983 al 85. Ametlla sota mínims

Turquia venia avellanes i ametlles a preus inferiors que el camp català. Allò obligava als pagesos autòctons a passar-se a la vinya i a malvendre els seus fruits secs. A l’horitzó però, es besllumava una esperança, l’entrada a la Comunitat Europea. Moltes foren les xerrades que s’impartien pels pobles com Vila-rodona afirmant que si formàvem part d’aquell mercat, els preus dels fruits secs restarien protegits, elevats i adients. De fet Europa era deficitària de llavor amb closca i per tant esdevindria una potencial consumidora. Els comicis per entrar-hi, per tant, donaren el sí, i Espanya va començar el periple per a poder accedir a aquella comunitat mercantil. La closca del Mercat Comú s’ho valia però no la llavor, és a dir, allò fou una gran presa de pèl. El PSOE de Felipe González no va negociar bé l’entrada a l’Europa comunitària.

Arribats al 1984 alguns recordaven la novel·la 1984 de George Orwell. Aquesta descrivia un món on el feixisme havia guanyat la Segona Guerra Mundial. Els successors de Hitler, Franco i Mussolini esdevenien els amos de tota Europa sota la figura del Gran Germà, un gran dictador. En aquell món tothom estava sent vigilat, adoctrinat i sotmès als desigs i manipulacions del poder. Va pensar Orwell en la Catalunya del 2018? Però per sort Orwell es va equivocar, si més no en aquell 1984. Unes noves eleccions amb CIU al capdavant foren guanyades, el creixement econòmic anava en positiu i els primers marroquins arribaren a Vila–rodona en busca de feina (Aguilar, 2013). Per acabar d’alegrar al poble va sorgir una estrella durant aquell 1984. Ramon Maria Calderé, fill de Vila–rodona, començà a jugar al primer equip del Barça mentre TV3 emetia els seus primers programes. Foren quatre anys, fins al 1988, on aquell jove noble i sincer va acabar sent 18 vegades internacional amb la selecció espanyola. De xut potent, esperit proper i caràcter intens, en Ramon Maria va esdevenir tot un símbol per a un poble d’uns mil habitants. Encara avui, i al Casal de la Vila, hi ha una foto signada per ell d’aquells temps. Per desgràcia els colors han perdut la lluïssor d’antany.

Però en Calderé no fou l’únic símbol d’aquells anys vuitanta. El govern de la Generalitat, amb el president Jordi Pujol al capdavant, potenciaren un màrtir històric com estendard del catalanisme. Tot i haver estat un difunt polític d’esquerres, els conservadors pujolistes de CiU el van enlairar com un heroi nacional. El president Companys, qui va negar-se a la independència de Catalunya i qui va estar al costat dels moviments obrers contraris a la dreta catalanista, ara era dignificat com home d’Estat pels hereus d’aquells conservadors. En fi, que com a Jesús, en Companys fou un home d’esquerres que se’l feren seu els de dretes. Aquella mort enaltida esborrava el catalanisme d’esquerres en favor del conservador pujolista.

Per sort, i tornant a George Orwell, aquell món gris i llòbrec de la seva novel·la 1984, no va aparèixer per enlloc. No obstant allò, i el 29 de setembre, un cel encapotat i negre va fer acte de presència. Uns forts aiguats es feren sentir per tot el Camp de Tarragona i Conca de Barberà. A Montblanc es registraren uns 144 litres per metre quadrat, a Bràfim uns 93 i a la capçalera del Gaià, a Santa Coloma, uns 200. Les brutals crescudes pel Francolí, Gaià i d’altres rius foren altives, tèrboles i destructives. Orwell de ben segur que les hagués comparat amb el seu Gran Germà. Mentre ametlles i avellanes continuaven sota el dubte a Vila-rodona.

El 12 de juny de 1985 el president espanyol, Felipe González, va signar l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea, un mercat deficitari en ametlles i avellanes. Molts pagesos del Camp de Tarragona esperaven veure millorar les cotitzacions dels fruits secs amb aquella entrada. De fet era el que se’ls havia explicat en moltes conferències. Per tant aquell estiu seria el primer en veure els bons preus de la closca seca.

Mentre l’ametlla madurava aquell juliol, una sorpresa va sobrevenir al jovent comarcal. El bar Miami, que tan bona premsa tenia entre tots aquells, fou traspassat a n’Antonio Cardó d’Aiguamúrcia. En Quim, qui l’havia enlairat amb gran èxit de clients, ara li tocava un descans merescut. Un bar és molt esclau i les hores per portar-lo bé mai no són suficients. N’Antonio Cardó, bon dibuixant, bona persona i de simpatia sincera, va continuar portant el bar amb l’èxit heretat d’en Quim. De totes maneres algunes coses canviaren. Per exemple la música ja no era tan variada, les novetats en el bar ja no sovintejaven i altres membres del servei no l’acompanyaven. Aquelles nits del dissabte amb el Miami ple de gom a gom van anar passant a la melangia de molts.

Però l’agost d’aquell 1985 va arribar i amb ell la collita tan desitjada d’ametlla. La Comunitat Europea, potencial consumidora, compraria a bon preu la closca d’aquell any. I així aparegueren els nous preus, unes cotitzacions que continuaren la inèrcia dels últims anys, és a dir, continuaren a pitjor. Lluny quedaven les promeses polítiques davant l’entrada a la Comunitat Europea. Qui va enganyar a qui? En fi, que allò foren promeses electorals i res més. L’entrada d’ametlla i avellana turca més barata va tombar els negocis del pagès català. De fet les negociacions entre Espanya i la Comunitat Europea foren un desastre per als primers. Per exemple, sent la península ibèrica un gran productor de llegums de secà, aquelles van quedar fora dels contractes. A canvi Espanya compraria llet a França en detriment de les vaques autòctones. En definitiva, els polítics espanyols, o foren uns incompetents o uns negligents, però del cert que s’havia fet combregar als pagesos amb rodes de molí. Com sempre la política internacional era una cosa incomprensible.

Davant aquella presa de pèl Vila–rodona va abocar-se definitivament a plantar vinya enlloc de fruiters. Gradualment l’extensió dels ceps va continuar augmentant en detriment d’ametllers i avellaners (Badia, 2002). Per desgràcia els preus del vi no augmentaren.

I així s'arribà a un canvi de concepte en les fetes majors. A mitjans dels vuitanta alguns pobles oferien el ball de la Festa Major gratuït. La idea era fer venir el màxim de gent al poble per aconseguir el màxim de beneficis a la barra i restauració. Vilabella, Bràfim i d’altres en foren pioners d’aquella estratègia que acabaria imposant-se també a les grans nits de ball de Vila–rodona. Aquest poble sempre havia portat les orquestres més importants i més cares de Catalunya. A més, i durant la Festa Major estival, els dies de dansa solien ser entre quatre i cinc. Gernacions venien de tota la comarca i els cotxes cobrien tots els carrers, recers i voreres donada aquella invasió. Els bars, fins i tot el més rònec, no donaven a l’abast, i el Casal de la Vila s’inflava cofoi de tanta gent com hi tenia. Al seu peu, l’antic moll de camions del celler conservador, ara feia d’envelat. Ball de tarda i de nit hi havia durant tots els dies. El seguici de palcos a l’envelat d’aleshores esdevenia el triple que el de 2017. El dissabte però, l’espectacle arribava amb humoristes, ballarines i cantants de renom peninsular. I després de la funció, ball altre cop a vessar de gent. Malauradament tota aquella eclosió de visitants va anar diluint-se davant els nous temps i davant les noves maneres de divertir-se. La Festa Major havia estat per als avis i pares el nexe de connexió amb molta gent. Molt sovint era el dia en què alguns es trobaven sols un cop l’any. Però el món de les comunicacions, de l’immediat i de la mandra va anar engolint aquelles multitudinàries festes majors d’estiu.

Una altra crisi de mitjans dels vuitanta es produí en el Museu de Vila–rodona. Aquella entitat, ubicada a l’edifici de les antigues monges Filipenses, va veure amb mals ulls el que el Patronat Benet volia imposar. Un membre de la família Benet, i també de l’OPUS, en volia part de la gestió per a llurs reunions amb dita congregació. A tal efecte s’havien d’alliberar sales d’exposicions i arxius sota una instal·lació de llum a pagar pels locals. Allò portaria força cua fins prop el 1989.

Però no sols el Casal de Vila–rodona o el Museu de la Vila representaven espais lúdics. Un altre que havia costat molts esforços per part del poble i alcaldia estava a punt de ser reformat de cap a peus. Corria l’any 1985 quan es va començar a renovar la Plaça dels Arbres. De fet, i amb aquelles obres, s’anava a deixar pràcticament sense arbres la plaça. En el seu lloc, i eliminant les tres fileres de plàtans esponerosos, s’enrajolà tota la superfície. Allò obligava també a traslladar el parc infantil de migjorn al sector nord tocant a la font. Aquell espai s’adaptà als nous i moderns espais lúdics.

Però mentre es feien les obres varen aparèixer part dels fonaments de l’antiga església romànica juntament amb nombroses restes humanes. Aquelles s’estenien fins davant de l’Ajuntament, senyal que l’antic cementiri ocupava tota l’actual plaça.

Un altre espai d’oci molt important d’aquell poble era el cinema de El Casal de la Vila. Per desgràcia l’afluència de cinèfils estava baixant durant aquella dècada. Causes en varen poder ser moltes. Per una banda l’abús de cintes de baixa qualitat i de temes redundants com el destape i les espanyolades. Per l’altre l’expansió del vídeo VHS que permetia veure pel·lícules a casa. I finalment la competència d’altres cinemes per Valls i Tarragona. En fi, que el cinema començava a estar com algunes misses de diumenge, amb pocs parroquians.

Aquella meitat del 80 havia estat temps de nevades i riuada al 84, i de gran afecció pel motocross per la comarca.