121. Vila-rodona a finals dels 80

Durant el 1979 es va fer més que evident que Tarragona era deficitària d’aigua per suportar el complex petroquímic i les poblacions arribades. La prova fou que per a solucionar la manca d’aigua arribaren vaixells cisterna des de Marsella a Tarragona. Es feia més que obvi que el primer informe de balanç hídric del tarragonès havia estat intencionadament exagerat per imposar aquella petroquímica (Rabadà, 2007). Cal preguntar-se encara qui en foren els responsables i a qui afavoriren amb allò. Sense previsió d’aigua disponible ni per a la indústria, ni per a l’agricultura, ni per als immigrants que venien a treballar, allò fou una estafa per a tots els seus habitants. La corrupció espanyola ja venia del franquisme. Per desgràcia allò no tapava la boca als qui encara deien que con Franco se vivía mejor.

Mentre, i durant la tardor de 1979, el preu del vi va iniciar una nova davallada per tocar fons passats cinc anys. Novament les mobilitzacions del sindicat Unió de Pagesos no es van fer esperar. Es feia obvi que la vinya no havia remuntat encara, i més si es veia el baix nombre d’habitants a Vila–rodona, uns 1.095. La majoria dels qui havien emigrat no eren amos benestants, ans al contrari, eren petits propietaris o jornalers. Per tant, i amb aquella marxa, la petita població de Vila–rodona s’havia aburgesat. De fet ara la majoria eren propietaris, artesans o treballadors que no s’havien trobat forçats a marxar. La prova d’allò arribà durant les eleccions parlamentàries de 1980. En aquelles la dreta catalana, CIU, va guanyar aclaparadorament a Catalunya i a Vila–rodona (Gavaldà, 2012). La tradició esquerrana de feia segles havia fet un cop de timó cap els conservadors catalanistes. ¿Era l’esquerra és un llarg camí cap a la dreta?

Per sort, i en aquelles èpoques es va començar a urbanitzar el camí de Vilardida, una zona considerada per alguns com els afores de la vila. Sols alguns il·luminats veien l'esplendor d'aquell nou rodal. Del cert que aquells pioners encertaren el futur ja que aquella part seria la que en un futur creixeria més urbanísticament a Vila-rodona. I així aquell augment de cases va implicar un major consum d’aigua per aquella part del poble. Per aquella raó l’Ajuntament va acordar endegar la captació de les aigües de la Font del Plano aquell mateix 1980. Però com sempre calien diners i així es va decidir cobrar per llar 1.000 pessetes de base, més 35 pessetes per cada metre cúbic consumit aquell any. El document que es repartí entre tots els vilatans a tal efecte, estava escrit a dues cares, una en català i l’altra en castellà.

Però un dels fets més importants d’aquell 1980 no foren ni captacions d’aigua ni eleccions burgeses sinó la Fira. Durant aquella celebració del mes de novembre es varen inaugurar les noves escoles. Hi assistiren  les autoritats locals pertinents més Joan Guitart, conseller d’ensenyament i Josep Gomis Martí, president de la Diputació (Saumell & Tell, 2006). Per desgràcia, i per ignorància geològica, aquelles escoles eren runa segura. El terreny on fou edificat aquell centre contenia un elevat percentatge d’unes argiles especials. Tècnicament els geòlegs les anomenaven expandibles. La raó d’aquell nom era degut al seu comportament davant la presència o l’absència d’aigua. Si s’humitejaven augmentaven dràsticament de volum, si es dessecaven patien una exagerada contracció. En definitiva, aquell substrat va minar el futur de la nova escola amb esquerdes i goteres. A finals dels noranta es va haver d’enrunar. En fi, una escola nova sota una terra tova. Calen molts fets per deixar les fes.

Mentre alguns de Vila feien cims per Montserrat o fins i tot es casaven.