124. El Nassus o el Joan del Bar "Nuevo"

Un personatge curiós del poble que es va començar a fer popular pels 80's fou en Joan del Bar, el Nassus del Bar "Nuevo". Allí el seu gat "Terrorista" i els seus "berberechus" a la llauna es feren famosos per a molts noctàmbuls de Vila-rodona. Era el cafè del carrer Major que es trobava situat davant el forn i l'antic local del Molí. De nuevo no en tenia res, i tal com el portava en Joan, de brut molt. Anar al bany a pixar era un poema, o més ben dit, un perill. El forat desrajolat que hi havia al terra era un fons pudent i misteriós on hi habitaven éssers de més enllà del Juràssic.

Però abans d'explicar qui era en Joan per aquella meitat dels 80's cal explicar una mica de context vilatà. L’any 1986 va finalitzar un projecte que feia dècades que es volia materialitzar. La dificultat de poder regar els horts durant l’estiu havia estat un problema des dels inicis medievals de Vila-rodona. La construcció d’una gran bassa que recollís l’aigua nocturna sobrant ja havia estat endegat l’any 1962. A tal efecte l’Ajuntament va comprar l’Horta de Dalt de Maria Helena Valentí. Per desgràcia, i per falta de fons, la cosa s’allargà fins aquell 1986. A partir d’aleshores, i amb una basa a vessar d’aigua, els conflictes per poder regar van minvar substancialment. Gràcies a aquell dipòsit amb l’aigua nocturna que durant segles havia retornat al riu, ara es podien irrigar més terres. I aquelles nits de regadiu tenien molt a veure amb el personatge d'aquest capítol.

Durant les nits de Vila-rodona un bar feia guàrdia pel poble. Des de les tavernes del segle XVII fins al Bar Nuevo, Vila–rodona havia ostentat una gran activitat nocturna. Aquell bar, Nuevo, no en seria excepció, tot i que sí una paradoxa. Dir-se Nuevo i ser el més vell era tota una contradicció. El local estava regentat pel Joan, el Nassus, un home que havia intentat fer vida laboral per Barcelona. De fet havia estat per voluntat d’un oncle seu que el va empènyer a estudiar. Aquell oncle estava ben situat a Barcelona dirigint una sala de festes i espectacles. Allí és on en Joan va aprendre a jugar a cartes i dominó entre d’altres coses. Al final en Nassus va obtenir el títol de mestre i va treballar-hi a Barcelona amb bona premsa, diuen alguns. Fou durant els anys setanta que organitzà un negoci de reprografia amb dos socis més. La reprografia era l’equivalent a les primeres fotocopiadores. Per desgràcia al final la cosa no va anar massa bé i en Joan se’n tornà a Vila–rodona. Al cap de pocs dies aparegueren els dos socis pel poble per inflar-li la cara. Ben bé no sabem el per què, però deutes, el joc o mals usos del diner en deurien ser la causa. Al final, tot i tenir certa formació acadèmica, la vida d’en Joan va acabar en un bar del carrer Major, un local que en el 1910 havia estat la fusteria de Pau Canals, o Pau el fuster (Santesmases, 2013). La veritat que el bar obria més de nit que de dia. Allí hi apareixien jugadors, noctàmbuls i els qui treballaven a torns en una fàbrica tèxtil. Del cert que les partides de cartes s’allargaven fins a altes hores de la matinada. Allò permetia una altra mena de visitants, els after hours. És a dir, quan les discoteques de Valls tancaven, Cal Nassus servia copes encara. Però el més peculiar del lloc no era la nocturnitat sinó la seva deixadesa. En Joan, un solter molt culte però poc avesat a la higiene personal i l’estètica, mai no netejava el local. Aquella sala allargada amb esgrogueïdes taules de marbre eren el resultat del fum, del temps i de la manca de llegiu. De fet les parets eren de color crema però resultava impossible discernir quina havia estat la pintura original. Aquella brutícia insuperable tenia testimonis del tot sorprenents. Durant una Festa Major vaig deixar una burilla sobre el llistó que separava la mitjana de la paret. Passaren tres anys i la burilla no es mogué d’allí. Un bon dia desaparegué. La raó fou que en Joan havia pintat, malpintat, el local. Però no us penseu pas que allò fos una reforma del lloc. Observant el terra vaig descobrir aquella arnada burilla ara a peu del llistó.

La brutícia era tanta que si alguns li demanaven uns musclos o una beguda, desestimàvem plats i gots que en Joan ens oferia: uns musclos a la llauna, si us plau. En Joan però, va acabar els seus dies sord, deixat i amb els ulls i parpelles que se li tancaven cada dos per tres. Al final la salut se’n ressentí i el finiment fou inevitable. Un cop enterrat es va descobrir que la seva casa restava plena de brossa que mai no havia tirat a les escombraries. El pobre Joan no havia fet pas neteja de la seva vida.

Mentre, i en el 1986 d'on hem començat aquesta història, la plaça del poble fou enrajolada i una nevada gran va omplir els camps de la comarca.

(si teniu més records de Vila-rodona d'aquests moments i del Nassus, deixeu-los aquí en forma de comentaris)