101. Estatut tururut vs revolució i repressió

Avui dia l'estatut ha estat retallat i vet aquí que els catalans s'han revoltat i poc després han estat reprimits per un poder ben conegut. Quelcom semblant va succeir pels anys trenta del segle passat. Tot canvia, res canvia.

L'any 1931 la gran majoria de rabassaires es negà a donar les parts de verema als propietaris i el conflicte va encendre molts focs difícils d’apagar. D’una banda molts amos tramitaren denúncia judicial en contra de molts parcers rebels. Per l’altra allò va fer explotar la revolta propiciant els fets del 6 d’octubre de 1931. La Guàrdia Civil, sempre acostumada a aquelles dissidències, practicaren repressió, detencions i empresonaments, els cops de porra hi anaven inclosos. Així fou que diferents rabassaires rebels de Vila–rodona com Josep Casabona, Eduard Domingo i Valentí Pie fossin tancats al vaixell presó Manuel Arnús de Tarragona. Per apaivagar els ànims i evitar mals majors, aquell novembre, i durant la Fira, va venir a fer un míting Lluís Companys i Llibert Estartús, membres de les esquerres catalanistes. Òbviament molts rabassaires hi assistiren i Vila–rodona bullia de gent republicana. En Companys, un personatge apassionat, encantador i que solia connectar amb al gent, va defraudar. El fet que critiqués que els rabassaires s’haguessin agafat la llei pel seu compte negant-se a pagar la part a l’amo, no va agradar a molts assistents. En fi, que si la intenció era frenar les accions violentes, el míting va acabar d’atiar el foc. Poc després, i durant aquell desembre, l’assumpte va tornar a petar amb uns rabassaires enlairats i una Guàrdia Civil a favor dels amos. La repressió no fou amable ni de bon tros, ans al contrari, aquella molt contundent intervenció va fer que l’Ajuntament, simpatitzant dels rabassaires, presentés la dimissió. Davant de la sol·licitud, el governador provincial no la va acceptar i aquell ajuntament va continuar fent el que bonament podia. En ajuda dels consistoris però, apareixeria en breu la Mancomunitat catalana.

Davant les trifulgues entre catalanistes i centralistes, i sota la por d’un alçament militar contra la república, el congrés dels diputats va aprovar un Estatut català, com avui dia, ben retallat. El 9 de setembre de 1932 així fou votat a Madrid sota la decepció catalana, la benedicció dels conservadors espanyols i l’absentisme de més de cent diputats espanyols d’esquerres. Tot i així Macià i Companys la van saber exposar com un gran èxit per a Catalunya ja que l’Estat espanyol acceptava per primer cop una autonomia catalana. I del cert que aquella començà a donar els seus fruits en assumptes culturals i educatius aquell mateix 1932. En el passat l’escola dels pobles, i com no de Vila–rodona, havia estat assumpte de l’Ajuntament, d’associacions com La Societat o de congregacions religioses de caire privat. Totes aquelles entitats havien portat a batzegades la continuïtat de l’escola vilatana. Fou a partir d’aquell 1932 que la Mancomunitat i la seva República es feren càrrec d’una escola pública nacional, fet que beneficià molt als ajuntaments. Però a més a més la Mancomunitat va projectar una nova i més pràctica divisió territorial, van iniciar una política d’ajudes socials, van organitzar els serveis de sanitat i d’assistència social, van crear una xarxa de biblioteques populars, van promoure la publicació de premsa en català i es va publicar el Diccionari General de Pompeu Fabra per a la normalització lingüística. Tot i així, i sota la desunió de les esquerres, Macià va haver de constituir tres governs en poc temps. Si més no eren petits avenços legals en aquell incipient i nou govern català sota, i com ara, una crisi econòmica mundial. De fet la crisi del 1929 continuava fent augmentar l’atur i el cost de la vida. Vet aquí per quina raó els moviments socials s’estaven radicalitzant i les esquerres prenent protagonista polític. Un exemple n’era un problema molt complicat de resoldre, el dels rabassaires, un sector que a Vila–rodona havia tornat a explotar. Aquell juliol de 1932 molts parcers tornaren a negar-se a donar la part de cereals a l’amo, una bona, tot i que tardana, collita de blat. La història es repetiria amb uns propietaris tramitant denúncies i una Guàrdia Civil repartint brou calent. Aquella brigada a cavall va tornar a estomacar de valent per després passar a practicar algunes detencions entre els insurrectes. La Mancomunitat, sensible ara al problema, va endegar una reforma agrària per tal que els rabassaires paguessin menys. Fins i tot va redactar una llei per tal que aquells poguessin passar a ser propietaris sota la ràbia dels conservadors. Tot allò però, aniria tibant una corda que en breu petaria.

Alliberada La Societat de Vila–rodona de mantenir l’escola, ara es va poder dedicar a noves activitats culturals. Una de les principals fou el cinema que ja havia tingut antecedents a cal Federico Pequeño. En aquelles èpoques el cinema mut es feia vigent a la sala de ball de La Societat. Cal esmentar que el cinema sonor ja existia des dels anys vint, però ja se sap que la tecnologia no resulta una cosa immediata i universal un cop innovada. En el cas de Vila–rodona les sessions mudes es passaven cada diumenge dos cops. Una de senzilla a les quatre de la tarda i una de millor al vespre per als abonats. Acabada la pel·lícula, es recollien les cadires per donar pas al ball, un acte molt ple de gent. Però aquell creixement de l’entitat republicana tenia una altra lectura per la part conservadora, sobretot quan aquella tenia problemes de finançament. Durant el 1933 el Sindicat Agrícola dels conservadors estava patint a causa de deutes no satisfets. Per sort la seva secció vinícola funcionava i fou aquella la que va endegar la fusió de totes les entitats conservadores de Vila–rodona. Així fou que per fer més força quedaren totes sota el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Allò, i en part, fou per poder fer front al bàndol oposat de La Societat. De fet aquell mateix any el sindicat conservador va llogar una màquina de batre a Cabra del Camp per a poder competir amb la que havia comprat l’altre sindicat feia quatre anys. En igual sentit calia situar aquell novembre la compra d’una premsa hidràulica a Mont-roig del Camp pel sindicat conservador. La dualitat de faccions sociopolítiques a Vila–rodona era un simple reflex d’una nació catalana tendint als extrems. Una de les raons era la fatídica crisi del 1929 que ara picava ben fort. Amb un atur a l’alça i un cost de la vida pels núvols, la societat s’estava radicalitzant cada any més. De fet el Parlament de Catalunya continuava sent una olla de grills i el congrés espanyol una de cols. Tot plegat costava Déu i ajuda posar-se d’acord per demanar més traspassos de competències a Madrid. El diputat Antoni Rovira i Virgili deia que no es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos, però del cert que calia més unió que reunió per part dels catalans. Darrera aquella situació, com passa avui dia, s’hi amagava una forta crisi. En aquell moment era el tèxtil qui perillava, una situació que comportava molts conflictes obrers. Per acabar de posar pals a les rodes al govern català, el president esquerrà d’Espanya dimitia convocant noves eleccions. Aquelles les guanyaria el 19 de novembre de 1933 les dretes. Allò va donar ales als feixistes i en Primo de Rivera va fundar La Falange. En conseqüència, i per al descontent de molts catalans, el traspàs de competències a la Generalitat s’allargà i allargà mentre conservadors i progressistes recelaven mútuament cada dia més. Aquell clima de tensió entre esquerres i dretes també es notà en els ambients rurals. Vila–rodona no era excepció al context polític del país. Amb la dreta al poder aquell 1933, els rabassaires de Vila–rodona temien pel seu futur mentre els amos desitjaven mostrar la seva hegemonia. Això explicaria el que va passar durant aquell novembre. El primer fet fou que una majoria de parcers decidiren altre cop no donar la part de raïm als amos i aquells no tardaren a presentar denúncia. El segon fou que molts pagesos estaven de mal humor davant una mala collita d’olives. Allò obligà, com en altres anys, a comprar oli al Sindicat de les Borges Blanques. Per tant la pagesia d’aquell any restava molt migrada de divises com per suportar la presència d’actes a favor de polítiques conservadores. Vet aquí que el míting d’Unió Ciutadana a Vila–rodona, els Cd’s d’aleshores, va provocar una festa amb massa focs. Aquella conferència se celebrà a El Molí dels conservadors davant les males puces dels parcers. Això explicaria que un grup de rabassaires intentés entrar per sabotejar l’acte tot talant el carrer Major. Rebutjats pels assistents, i ja des del carrer, apedregaren els vidres de El Molí. Els acompanyaven infants amb xiulets, dones amb llaunes i alguns homes amb armes. Al final, i davant d’aquella gatzara, El Molí va decidir suspendre l’acte. La marxa dels oradors, autoritats i assistents fou batejada amb crits, pedres i algun que altre tret a l’aire. Vila–rodona anava polaritzant la seva població en dos extrems. Fins i tot els propietaris republicans de La Societat s’estaven pensant la seva filiació política de nou. Una cosa era la república i l’altre els interessos econòmics. En breu aquella pugna entre rabassaires i posseïdors va empènyer a alguns amos d’esquerres a abandonar el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, és a dir es passaren del sindicat progressista al Sindicat Agrícola i Caixa Rural conservador. Vet aquí que aquell els va rebre amb els braços ben oberts. Gràcies als trànsfugues el sindicat en crisi i l’endeutat Molí sortirien dels números vermells. Tot d’una Vila–rodona era el preludi d’una guerra que aviat arribaria. Però per asserenar els ànims, i durant el desembre de 1933, tot va quedar cobert de neu. Era el preludi d’una mort capdal. Durant aquella nevada el president Macià patiria una peritonitis que, tot i l’operació, li obstruiria l’intestí. El 25 de desembre d’aquell 1933, el seu líder, en Francesc Macià, moria. L’enterrament fou un dels actes més multitudinaris que mai havia vist Barcelona. Es diu que més d’un milió de persones assistiren al comiat (Tortajada & Vila, 2015). Ara Lluís Companys, hereu polític d’en Macià, l’havia de succeir. Aquell canvi no seria sols de nom ja que en Companys, més impulsiu que consirós, més federalista que independentista, més pajaritu que duc, va contrastar d’allò més amb el seu antecessor. En Companys era una home pengim–penjam, un pèl faldiller, de bons orígens però que anava d’obrer, trets molt allunyats de l’estricte militar Macià. En definitiva, en Companys era més un home d’emoció que de raó mentre que en Macià havia estat un dirigent més de raó que d’emoció. Aquella disparitat esdevindria cabdal davant les pugnes socials i sobiranes que vindrien.