102. Atac a Catalunya - Bienni Negre

El 14 de gener de 1934 es celebraren eleccions municipals a Catalunya on quedava clar el bipartidisme entre els conservadors de la Lliga i els progressistes d’Esquerra Republicana. A més l’interès que havien despertat aquells comicis es feia patent per tres raons. La primera que per primer cop les dones podien votar. La segona que dretes i esquerres restaven molt extremes entre si. I la tercera que aquelles eleccions es visqueren com un plebiscit entre República catalana o monarquia espanyola. De fet, i com ara, la dreta governava Espanya amb gran enyor del passat borbònic. Tot i així l’esquerra catalana lluitava amb els rabassaires per guanyar aquell plebiscit. I així resultà que ERC va guanyar en tots els municipis de més de deu mil habitants. En foren excepció sols Girona, Vic i Olot. Tot plegat amb uns índex de participació molt alts. A Vila–rodona l’assistència a les urnes fou esplèndida amb el 71,4 % dels qui ho podien fer (Soler, 2012). Òbviament, i amb un any màxim de desnonaments comarcals, sortiren victorioses les esquerres. Davant aquells resultats els parcers de Vila–rodona se sentien molt valents i la cosa s’embalava. Molts d’ells tornaren a negar-se a donar la part de la collita a l’amo però, i a més a més, aquell setembre alguns d’ells assaltaren la finca del propietari Josep Maria de Veciana. De fet tota Catalunya era un bullim d’exaltacions esquerranes i de petites revoltes. El conservador govern espanyol sols feia que animà allò. Amb els seus intents centralitzadors empenyia a les esquerres catalanes a prendre decisions desesperades. Companys, al capdavant, no acontentava a tothom. La dreta catalana el considerava impulsiu, inexpert i revolucionari mentre que l’esquerra el veia poc nacionalista, poc independentista i un pèl covard (Tortajada & Vila, 2015). Calia afegir que aquell any Mussolini havia fet guanyar a Itàlia els mundials de futbol com a propaganda feixista; que Hitler havia guanyat les eleccions assumint el poder absolut com a Führer; que la CEDA, un partit ultracatòlic anticatalanista, se sentia cada dia més fort al romandre vinculat a un llampat Hitler; que aquest partit va assolir entrar al govern espanyol el 4 d’octubre d’aquell 1934 amb el deliri de colgar totes les reformes progressistes aprovades els anys anteriors; i tal com va fer la recentralització del PP entre els anys 2011 i 2015, la CEDA volia també fer el mateix amb l’autonomia catalana. Finalment calia afegir que la Llei de Contractes de Conreu a favor de la Unió de Rabassaires fundada per Companys fou tombada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, i que la vaga general a Astúries en contra el nou govern ultradetà estava sent reprimida per l’exèrcit de Franco. Tot plegat, uns conservadors catalans i espanyols impugnant una llei a favor dels rabassaires, aquella pressió de la dreta espanyola a punt de retallar competències al govern català, el feixisme en alça per Europa, una CEDA amenaçant l’autonomia, Franco matant miners per Astúries i una esquerra independentista nerviosa, va fer que Companys proclamés el 6 d’octubre de 1934 l’Estat Català. La manca de raó i l’excés d’emoció en tot allò va fer que aquells fets portessin a l’arribada de l’exèrcit a Barcelona, l’ordre de Franco de bombardejar el Palau de la Generalitat des de l’aire, i finalment a la rendició del govern català més el seu empresonament. La història sembla repetir-se en termes equivalents l'any 2017. Òbviament les dretes espanyoles prengueren les regnes de Catalunya detenint també a molts rabassaires. Així fou que molts parcers de Vila–rodona restaren captius al vaixell Manuel Arnús al port de Tarragona mentre Companys i el seu govern ho estava a l’Uruguai al port de Barcelona. Sota les ordres espanyoles el consistori de Vila–rodona va passar a mans conservadores amb la consigna de reprimir tota aquella acció contra els amos (Soler, 2012). I així, i després de tots aquells empresonaments, s’inicià el Bienni Negre on els conservadors van dedicar-se a fer la guitza als progressistes. Tot canvia, res canvia.

Mentre a Vila–rodona, i sota aquella guerra entre esquerres i dretes, va sorgir una idea que buscava la concòrdia. El sindicat conservador de Vila–rodona va crear la Sociedad Mútua de Animales de Labranza. L’objectiu era l’ajuda mútua dels pagesos associats en cas de malaltia, inutilitat o mort. En una de les reunions, Eduard Domingo, soci de l’altre sindicat, el republicà, va proposar d’unificar totes les germandats existents per crear una societat mútua general per a tots els vilatans. Allò seria el preludi de la futura mutualitat amb assegurances i pòlisses que un any més tard es contractaria (Soler, 2012). És a dir, que la idea tindria els seus fruits, eradicaria les germandats hereves de les cofraries medievals, però, i per desgràcia, no acabaria amb la guerra entre conservadors i progressistes.

Entre tot aquell enrenou durant el 1934, aparegué una nota d’humor per Vila–rodona. Mentre en Companys havia estat empresonat, un vailet que corria els estius per Vila–rodona, va cridar l’atenció de molts vilatans. Per aquelles èpoques la població del poble era d’uns 1.142 habitants, força més baixa que la d’abans de la fil·loxera. Mentre La Societat i El Molí continuaven la seva peculiar cursa. De fet aquell últim estrenava un piano seminou comprat a l’Argilaga, tot senyal que la gramola no agradava massa entre els conservadors. I fou durant aquell estiu que es va estendre una xafarderia sobre en Companys que tot Sabadell coneixia. La història arribà al poble pocs temps abans de mà d’un jovenet fill d’aquella urbs, en Joan Oliveras, en Joan de Sabadell. La seva història d’infant va córrer com la pólvora un cop explicada a El Molí. L’anècdota la va viure aquell vailet quan acompanyà al seu pare a casa d’en Companys a Barcelona. El progenitor era fuster i així havia de fer feines a casa del president. Mentre el pare treballava, aquell xic va patir una trobada amb en Companys del tot esfereïdora. La ment d’aquell menut va veure en Lluís Companys com un vampir aferrat al coll d’una dona en plena passió. La noia, propietària d’una peixateria, va fugir de l’ensurt però en Joanet explicava que li havia salvat la vida, que ell havia fet foragitar al vampir que l’atacava. La seva crònica des de la innocència el feu força popular per Vila–rodona i molts li demanaven que tornés a explicar l’aventura sota les rialles còmplices dels assistents (Oliveras, 2001). En Companys simplement tenia una amant a qui estimar mentre la CEDA tenia un poble a qui odiar.

Amb la dreta espanyola al poder no es feren esperar les seves accions per protegir els propietaris amenaçats. Aquell 1935 Espanya estava sota els hereus conservadors. No fou gens estrany que els ajuntaments fossin gradualment substituïts per regents afins al govern espanyol. Així fou que l’Ajuntament de Vila–rodona es va fer de dretes. Una de les primeres coses que va demanar per a protegir els amos fou una caserna de la Guàrdia Civil. I més ben dit, va instar a traslladar la del Pont d’Armentera a Vila–rodona per raons de major importància econòmica d’aquella última població. La veritat era que una caserna de la Guàrdia Civil assegurava que les revoltes de rabassaires contra els amos serien reduïdes ràpidament. Més falta feia construir una àmplia i nova escola, però per a aquell ajuntament un centre públic no era un tema de primera prioritat. Altres exemples en detriment d’una escola foren comprar una ràdio per al Molí. Així fou que el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, entitat conservadora, va comprar aquell aparell per a escoltar mítings dretans, partits de futbol i concerts a la seva seu social. Amb allò es pretenia que la gent anés menys a la Societat republicana i més a El Molí. Com es podia entendre el Bienni Negre era doncs una taca que s’escampava recolzant les dretes procatòliques, conservadores i de tendències feixistes com la CEDA governant. Hitler estava a l’alça per Alemanya i molts dretans hi sentien grans simpaties. Aquell Adolf austríac fou captat per la burgesia alemanya per a defensar políticament els seus interessos. Hitler deia al poble el que aquell volia escoltar, que no havien de pagar els deutes de la Primera Guerra Mundial. Amb aquella treta més una oratòria contundent va arribar al poder per les urnes i a la Segona Guerra Mundial.

Tot i la hegemonia de les dretes proclius als catòlics, els clericals tenien por davant les extremes esquerres. Així fou que el capellà de Vila–rodona va demanar a les famílies més feligreses que guardessin les casulles i altres estris de l’església. Cases com cal Llobí, Recasens i Miquel en guardaren un bon grapat restant la resta emparedades. Les relíquies restaren amagades darrera aquelles falses parets i les casulles qui sap a on.

Però aquell 1935 no sols de tempestes polítiques va patir, també, i metàfora d’aquella societat, vents huracanats varen fer brandar aquella Vila–rodona confusa entre extrems socials polaritzats. L’1 i 2 de març de 1935 unes fortes ventades arrencaren els arbres de la sèquia del Turell. En el record del poble quedà la Ventada de Sant Simplici. Per desgràcia no es va endur l’odi que s’estava acumulant entre dos bàndols. Però, i per sort, no tot foren males noves aquell any. La crisi econòmica del 1929 donava senyals de finar i una brutal collita de raïm va superar els 2.500.000 quilos al celler republicà. Allò, i al no donar abast aquell sindicat, va fer buscar altres cups. Tot plegat va implicar uns bons ingressos per a Vila–rodona i l’inici d’una sèrie de bones anyades en quilos i preu. A més, i si tenim en compte que a partir d’aquell any la venda de vi embotellat al sindicat republicà implicà més del doble dels ingressos que el de l’engròs, el negoci dels gotims anava a tota màquina. Potser, i per acompanyar aquella bona verema, durant aquell octubre va arrencar el cinema sonor a La Societat amb la pel·lícula La Nave del Terror. El poble creixia i de fet Vila–rodona va passar a rebre més gent davant el nou ascens de la vinya. Durant el 1936 s’arribaria als 1.905 habitants. L’economia anava bé, la política aviat s’hi avindria.

Durant el 1936 es convocaren eleccions espanyoles per al 16 de febrer, uns comicis on succeir un fet excepcional. Aquella hegemonia de les dretes i del seu Bienni Negre, va fer reaccionar finalment a les esquerres. I aquell cop si que varen escoltar la sàvia conclusió que millor units que reunits. Així doncs, i durant aquell febrer de 1936 les esquerres innovadores miraculosament s’uniren en contra les dretes conservadores. A Espanya el Front Popular, una coalició de partits progressistes, va guanyar les eleccions. La victòria d’aquelles esquerres unides clamava l’alliberament dels "presos polítics". La tensió social s’estava accentuant tant que el nou govern de Madrid va decidir amnistiar a tots els polítics detinguts per asserenar els ànims. Companys i el seu govern, condemnats a trenta anys al Penal del Puerto de Santa María a Cadis, foren alliberats. De fet Companys va sortir de la presó perquè havia estat votat per una majoria aclaparadora. De sobte es va convertir en un dels polítics més populars de tota Espanya (Tortajada & Vila, 2015). En resum, aquells comicis de 1936 tancaren definitivament el Bienni Negre. En la majoria de pobles catalans, i donada la unió de les esquerres, la victòria d’aquelles fou aclaparadora. Vilabella, poble molt proper a Vila–rodona, en fou excepció. Allí hi guanyaren els conservadors amb la CEDA de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas. Ja hem indicat en anteriors apartats que aquella vila fou sempre propera a catòlics, reials i benestants, la qual cosa l’apropà primer als conservadors i posteriorment als franquistes. Per exemple, durant la rauxa esquerrana inicial en contra l’Església, molts del poble ajudaren a escapar d’una mort possible al rector de Vilabella. Aquella persecució, i que en breu veurem del catolicisme, va produir força simpatitzants pel franquisme a Vilabella. Amb això no es vol dir que la majoria ho fos sinó que la proporció de simpatitzants fou superior a la mitjana.

Vila–rodona, i donada tota la seva tradició de liberal, anticarlina i finalment republicana, va pertànyer a la norma catalana i les esquerres guanyaren amb un 61 % dels vots (Santesmases, 2003). D’un total de 938 votants, 365 ho foren a favor del dretà Sindicat de El Molí i 573 de l’esquerrana Unió de Rabassaires i Sindicat Agrícola. Però els conservadors, i com sempre havia passat, tingueren mal perdre. A la primera sessió d’aquell consistori, i sent alcalde Josep Torredemer Parés, els dos regidors dretans no s’hi presentaren. El seu senyal de rebuig fou indiscutible i preludi del que arribaria aquell 1936.