104. Escalfant la Guerra Civil

Un grup de música dels anys vuitanta deia que mucha policía poca diversión. Potser les cançons d’Eskorbuto eren massa radicals però encaixarien amb aquell 1936 i posteriors. Com s’ha vist l’Ajuntament dretà de Vila–rodona volia tenir una caserna de la Guàrdia Civil al poble, la qual cosa implicaria poca diversió. Però l’entrada de les esquerres aquell 1936 va capgirar aquell projecte. De fet, i amb data del 4 de març, el nou consistori va deixar sense efectes aquell requeriment (Santesmases, 2003). En fi, que la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil a Vila–rodona fou substituïda per una nova proposta molt més necessària, la construcció d’una nova escola i parvulari més grans. L’assumpte educatiu fou un dels eixos polítics fonamentals d’aquella Segona República. Primer es va voler substituir les escoles privades i clericals per un ensenyament públic elàstic i més adaptat a cada alumne. En segon lloc, i com va passar a Vila–rodona, es va potenciar la construcció de més centres educatius amb un augment espectacular de noves contractacions de docents i millores en els seus sous. En tercer lloc es van reformar els plans de magisteri per tal que els nous docents dominessin més els aspectes pedagògics que els de la seva especialitat a l’aula. I en quart lloc es va normalitzar el bilingüisme a les escoles, tot i que la majoria de docents tenien un domini molt baix del català. En definitiva, es promulgaren una sèrie de canvis, que no millores, que poc després el franquisme aboliria. Després, i durant la democràcia, el socialisme recuperaria aquells canvis durant els anys noranta mentre que el PP els tiraria enrere cada cop que podia. La història? Una espiral de similituds.

La república, per atiar el foc dels conservadors i dels militars espanyols, va tirar sofre a la foguera durant aquell març de 1936. Si un dia s’havia detingut a un esquerrà com Companys per nacionalista ara tocava tancar a un dretà per fatxenda. Així fou que la República, tement per la seva seguretat, va ordenar detenir un dels fundadors de la Falange espanyola enemiga de les esquerres. Per a tal acció se’l va acusar d’una poca-soltada, de tinença il·lícita d’armes, fet que no era veritat. N’Antonio Primo de Rivera, amb llicència d’armes, va ser empresonat i traslladat aquell juny a Alacant. En plena por dels nacionals, el Govern va decidir condemnar-lo a mort. Franco l’intentaria rescatar durant la Guerra Civil però la pròpia lluita li ho va impedir. El 20 de novembre de 1936 Primo de Rivera fou afusellat sota les ordres de la República. Molts insinuaren que Stalin hi estava al darrere. Cal recordar que Stalin enviava armes a la República a canvi de dues coses, l’or de les reserves i la sang dels seus enemics. Primo de Rivera, com anticomunista declarat, estava en la llista d’Stalin.

Tot l’anterior ens indica que l’esquerra podia ser molt agressiva alhora d’aplicar mètodes dràstics en contra dels seus enemics. De fet Vila–rodona no en fou excepció i el seu ajuntament va imposar les seves tesis esquerranes en contra els propietaris i benestants. Posem per exemple l’antiga destil·laria d’aiguardent del carrer de la Bassa. Havia estat tancada a finals de segle per la fil·loxera i per la pujada d’impostos de l’alcohol. En aquell 1936 però, l’edifici, tot i estar en ús com a corral per a cabres, amenaçava runes. L’ajuntament va demanar al propietari que restaurés l’estructura però aquell no en fou capaç. Cal tenir en compte que els rabassaires havien expropiat les terres als amos i que aquells s’havien quedat sense pràcticament ingressos. Al final el jove hereu, Josep Rabadà, no es va poder fer càrrec de les obres i l’Ajuntament va expropiar i enrunar les parets. Avui dia aquell reducte és l’actual plaça a inici del carrer de la Bassa. La xerrameca explica, i donat aquell context on els pobres es podien fer rics i els benestants es tornaven pobres, que el pastor que hi tenia les cabres en aquell corral va trobar-hi sort. Alguns del poble expliquen que va localitzar un tupí ple de monedes que l’antic propietari havia amagat en aquella destil·leria. Els rumors deien que aquell home i muller, poc després d’enrunar-se aquells murs, van començar a gaudir d’un bon nivell adquisitiu. De fet van comprar nou bestiar, una casa nova i van instal·lar una nova carnisseria a Vila–rodona. Qui sap. L’únic cert però, era la pressió de les esquerres contra les dretes. Per desgràcia el caos d’aquell govern, tant a nivell d’estat com a nivell de consistoris, atiava el foc d’un aixecament militar. El clima de revenja contra catòlics, monàrquics i propietaris esfereïa als defensors de la pàtria cristiana, borbònica i conservadora. Tot i allò, les dretes tenien mal desaparèixer i la cosa no quedaria així. El desig d’un cop d’estat s’anava coent sota els peus de la República, és a dir, Espanya estava sota un caos governamental i molts militars s’ho miraven amb mals ulls amb el talonari de la patronal al darrera. Sols calia una última espurna per encendre la foguera.