103. L’Oasi Català - El Preàmbul d'una Guerra

Companys ara era estimat pel poble, valorat pel govern espanyol i respectat per les dretes catalanes. Amb aquesta bona entesa la Generalitat va endegar tota una sèrie de reformes inaugurant noves escoles, reformant la Llei de Contractes de Conreus, afavorint als rabassaires, signant readmissions de rebels acomiadats, inhabilitant a qui havia acceptat càrrecs públics durant el Bienni Negre i permetent que les vagues aconseguissin millores laborals per als obrers. Mentre a Espanya bullia l’olla dels conflictes socials, a Catalunya tot semblava una bassa d’oli que alguns van anomenar l’oasi català (Tortajada & Vila, 2015). Però realment tot allò l’únic que feia era tibar la corda amb els amos, la patronal i els conservadors. Sota aquell context s’entenia el que passava per Vila–rodona a nivell del consistori i dels rabassaires. L’ajuntament d’esquerres volia recuperar el terreny perdut durant el Bienni Negre de les dretes. En foren ara exemples l’immediat retorn dels noms dels carrers canviats pels conservadors, la crida de les esquerres amb el lema la Terra per qui la Treballi, o la redundant oposició dels jornalers de rabassa a passar part de la collita als amos. Aquests últims, i animats pel context polític de Companys, no sols es negaren a pagaments sinó que passaren a l’acció. Aquella unió de progressistes conduí a la creació de la Col·lectivitat a Vila–rodona, una associació de vint-i-una famílies que amb uns cent membres compartien jornals i producció. Aquests foren qui expropiaren algunes terres, propietats i collites. Sota aquella unió i rebel·lia els pagesos rabassers es tornaren a sentir forts. Allò explicaria que rabassaires, parcers i jornalers es neguessin a pagar una taxa d’orígens medievals, el censal. Aquell pagament anual es feia en concepte d’una part del deute de la casa o terra comprades feia segles. Era com una hipoteca que mai s’acabava de pagar però que passava perpètuament de pares a fills. És a dir, si el rebesavi d’algú havia comprat la casa on vivien quedant a deure 100 lliures, els descendents continuaven pagant el 5 % d’aquelles a l’hereu de qui ho havia venut. Molts dels censals que es pagaven per aquell 1936 s’havien originat entre els segles XVII i XIX. Normalment aquell pagament ascendia entre unes 6 a 10 pessetes anuals. L’abonament d’aquella modesta quantitat es realitzava o per Tots Sants o per la Fira. Així es veia com molts pagesos passaven per casa de l’amo per pagar el seu censal. Però amb la revolta rabassaire allò va canviar i els censals van finar (Santesmases, 2003). El punt més àlgid d’aquella revolta rabassaira va trobar-se a la plaça del poble amb el càntic la terra per qui la treballi. En el record està una dona que va enlairà al seu fill al mig de la plaça dient, mireu, mireu, aquí hi teniu l’hereu de cal Rabadà. Òbviament aquella casa era una de les benestants del moment. La ràbia continguda dels parcers i l’avarícia dels amos mai no havia trobat una bona terra d’entesa (Rabadà, 2016).

Davant d’aquelles accions físiques era evident que el republicanisme burgès i teòric de Pi i Maragall s’havia transmutat en un republicanisme revolucionari i jornaler. La prova la teníem en el fet que molts propietaris benestants havien estat capdavanters del republicanisme i de l’associacionisme agrari esquerrà. Malauradament la polarització social d’aquell 1936 no deixava espai per als termes mitjos. Els amos, abans republicans, ara es distanciarien d’una pataleia que consideraven emocional i revulsiva. En definitiva, que la societat de Vila–rodona s’havia extremat fent desaparèixer tots els grisos. Ara tot era com el futur NODO, o blanc o negre. Anys abans un havia pogut ser clerical i d’esquerres, de dretes però no practicant, creient però republicà, propietari però progressista o parcer i conservador, però ara la centrifugació històrica no deixava termes intermedis i tothom havia de passar a ser esquerrà o dretà, roig o blau, i republicà o fatxenda. Aquelles conclusions de millor estar units que reunits, ningú les escoltà. A nivell nacional tot el context anterior sols feia que alimentar el mal perdre dels dretans i les seves ganes de tornar al poder. La guitza entre esquerres i dretes havia estat un costum durant un bon grapat de lustres. De fet, i com deia aleshores en Josep Pla, el més semblant a un polític espanyol d’esquerres, era un polític espanyol de dretes. Però allò no va tenir en compte una altra conclusió que ja s’ha dit, millor oficials ben pagats que generals enutjats. Mentre les esquerres i dretes no paraven de fer-se la punyeta i el país estava per governar, als militars recolzats pels conservadors se li anaven inflant les ganes de poder altre vegada. Un nou cop d’estat s’estava coent. La guerra estava a un pas i les torxes d’un i l’altre bàndol flamejaven enceses.