100. De dictadura.es a República.cat

Es feia obvi que quan esquerres i dretes no se sabien entendre, que quan els republicans restaven desunits, i que quan les majories eren contràries als conservadors, aquells últims, els minoritaris amos i conservadors, es feien amb el poder per posar ordre i disciplina sota règims militars. Avui dia en diuen 155. Doncs bé, en Primo de Rivera n’havia estat un exemple, que tampoc, i en breu, en seria l’últim. Això potser ens ensenya dues coses, la primera millor estar units que reunits, i la segona, millor oficials ben pagats que generals enutjats. Però l’any 1930 romania molt lluny de militars remunerats i de munions polítiques. Tot i així, i davant l’absurditat d’Espanya i la crisi econòmica mundial, la dictadura de Primo de Rivera va haver de dimitir. De fet aquell regent s’havia fet tan impopular amb tantes pífies que va perdre la confiança de l’exèrcit i d’Alfons XIII. Així que el rei va destituir a Rivera cridant al govern al general Dámaso Berenguer. El canvi perseguia preparar una transició lenta a la democràcia. Però Companys tenia pressa i va col·laborar en un nou cop fracassat a la caserna militar de Jaca. Aquell fet l’obligà a amagar-se durant una llarga temporada.

La fi de la dictadura fou un alleujament per a Vila–rodona. Les millores agrícoles que durant tota la dictadura no s’havien pogut aplicar ara trobarien portes obertes. Adobs de qualitat, tècniques noves i nous tractaments permeteren un augment significatiu de la collita d’aquell 1930, una verema que va acabar beneïda el 18 d’octubre amb uns forts aiguats i una inundació per la zona. Al final però, foren un total de 2.200.000 quilos en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Allò, més l’augment del preu de les aiguarelles, afavoriren uns bons ingressos, i més si tenim en compte l’increment espectacular del vi embotellat en aquell any. Però allò va arribar tard. La crisi del vi en els anys anteriors havia estat provocant la pèrdua progressiva d’habitants a Vila–rodona. Molts d’ells havien emigrat buscant millores laborals i econòmiques. Durant aquell 1930 la cosa baixaria fins a les 1.747 persones. En definitiva, en Rivera hagués pogut plegar abans.

Davant la mort de la dictadura es va poder fundar ERC. Francesc Macià en seria el cap més visible mentre les dretes, ara a la reraguarda, s’ho miraven amb mals ulls. Les dues espanyes, que descriuria Antonio Machado, estaven per totes bandes. De fet les dualitats sempre havien inundat les confrontacions. A Vila–rodona, per exemple, i com si d’una disputa entre esquerres i dretes fos, les lluites entre els xics del carrer de la Font contra els de la Quintana de l’Església i el Castell, eren cosa sovint. Quan els escamots s’organitzaven, algun trau al cap apareixia per ambdues parts. La veritat és que l’origen d’aquells i altres enfrontaments no es coneix, però la cosa va durar fins ben passada la Guerra Civil. Els dos bàndols anaven ben armats de pedres per llançar-les amb la mà, amb fona o amb tiraxines. Un invent més modern foren les escopetes i pistoles amb gomes. Aquelles llençaven uns peces metàl·liques anomenats ganxillos. La munició era obtinguda de desfer les cortines de portes i finestres de l’època, la qual cosa molestava a més d’un veí de Vila–rodona, sobretot quan se l’inundava la llar de les aleshores freqüents mosques.

La fi de la dictadura d’en Rivera fou el preludi de noves esperances. Durant el febrer de 1931, i amb la impossibilitat de poder governar aquella olla a pressió que era Espanya, el rei Alfonso XIII va convocar unes eleccions municipals. L’estratègia perseguia, com les eleccions catalanes de Rajoy al 2017, tranquil·litzar els ànims i relaxar la pugna política. De fet feia vuit anys que a Espanya no hi havia comicis. Macià, a l’exili, va poder tornar, i Companys, perseguit encara per la policia, volia ajuntar les esquerres per derrotar a la monarquia. Amb aquella intenció s’organitzà la Conferència de Sants a Barcelona. D’aquelles reunions en sorgí finalment Esquerra Republicana de Catalunya a sols tres setmanes de les eleccions municipals, uns comicis que es viurien com un plebiscit en contra de la monarquia (Tortajada & Vila, 2015).

Com es pot percebre, i durant aquell 1931, l’eufòria reprimida per la dictadura estava sorgint per arreu en forma d’associacions i faccions esquerranes. Aquell aire republicà va animar que el jovent de Vila–rodona capitanegés una iniciativa nacional catalana. Ja feia anys que aquells joves s’organitzaven per fer actes pel terme. Exemple d’allò n’era un dels tres envelats de la Festa Major. Aquell s’enlairava on avui dia hi havia les escoles velles i avui dia el CAP. Però la iniciativa que promulgaren durant aquell 1931 anava molt més lluny d’un ball per Sant Llorenç. Volien crear la Federació Catalana de Joventuts Recreatives amb l’objectiu d’unificar i estructurar totes les entitats catalanes d’aquell caire. Desgraciadament, i durant l’octubre de 1932, el Govern declararia caducada la Federació Catalana de Joventuts Recreatives per no haver presentat la documentació reclamada. La iniciativa dels joves de Vila–rodona d’unificar les joventuts catalanes va aturar-se per sempre més. Però aquell no fou el cas d’altres moviments republicans. Amb la crisi del 1929 encara cuejant, amb un atur a l’alça i un cost de la vida pels núvols, els moviments socials s’anirien radicalitzant i les esquerres guanyant adeptes. Aquell context explicaria que aquell 12 d’abril de 1931 ERC arrasés i Companys tornés a la vida política. Ara Macià i Companys havien de decidir si tirar pel dret o esperar què faria la resta d’Espanya. El 14 d’abril, i ja coneguts amb tot detall els resultats, en Companys va penjar la bandera republicana al pal principal de l’Ajuntament de Barcelona. Així  proclamava la II República a Espanya. Mentre el mateix passava al País Basc, Madrid i altres indrets. En fi, que s’exigia a Alfons XIII que cedís el poder i marxés del país. Aquest, i per por de represàlies, va marxar a l’exili. Per escalfar més els ànims, i potser arrossegat per la rauxa de Companys, ara Francesc Maciá, i des del balcó de la Diputació, actualment la Generalitat, va proclamar la República Catalana per damunt l’arenga de Companys. L’eufòria ciutadana bullia pels carrers tot i la pugna entre l’independentisme de Macià i el federalisme de Companys. En fi, que les emocions estaven a flor de pell i el més fred era a l’aigüera. Al final aquella República Catalana sols va durar tres dies. Macià, qui havia dit que el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies, es va escalfar en excés i va haver de tirar enrere. De fet, i un cop recuperada la serenor, vistes les pressions espanyoles, els interessos de la burgesia i el risc d’enfrontament amb Espanya, Macià se’n va haver de desdir d’aquell intent independentista. A canvi, i per deixar contents als catalanistes, es redactaria un ambiciós Estatut. Reunits els encarregats d’aquella memòria a l’hotel de la Vall de Núria l’enllestiren el juny d’aquell 1931, projecte que fou votat pel 75 % dels catalans amb un 99 % a favor del sí. Però, i com també passaria durant inicis del segle XXI, l’estatut català havia de ser discutit al congrés de Madrid. La idea d’un estat autònom, del català com a llengua oficial a Catalunya i d’una hisenda pròpia va topar tant amb els conservadors espanyolistes com amb els seus republicans. Tots ells, ves quina novetat, es feren defensors de la unidad de España. La cosa es va escalfat tant que fins i tot el general Sanjurjo es va alçar a Sevilla contra la República. El cop finalment va fracassar però va deixar constància de l’enrenou que enlairava l’Estatut català. Companys, qui defensava l’autonomia de Catalunya al congrés, i Azaña, el president d’Espanya, s’adonaren que feia falta un acord de mínims per tal de garantir l’estabilitat el país. Per tal d’assolir aquell objectiu, i no despertar nous alçaments militars, feia falta retallar l’Estatut sota el centralisme espanyol. Conservadors espanyolistes i republicans catalans estaven ben enfrontats. Aquella divisió, i en part, també es podia percebre per Vila–rodona. En aquell poble la dualitat de partits havia consolidat dos cafès, La Societat i El Molí, dos sindicats agrícoles, dues sales de ball i fins i tot dues barberies per a cada vessant política. Les esquerres freqüentaven La Societat del carrer de les Hortes i les dretes El Molí del carrer Major. Aquella duplicitat de sindicats fent-se la guitza no era excepció entre altres poblacions vinícoles del camp de Tarragona, Conca de Barberà i del Penedès. Les dretes volien conservar el poder dels amos sobre els parcers, i les esquerres desitjaven repartir millor la riquesa entre uns rabassaires en peu de guerra. De fet, i durant aquell 1931, molts rabassaires de Vila–rodona, i sota el nou govern republicà, varen presentar centenars de revisions contractuals de parceria al jutjat de Valls. Molts d’aquells tractats beneficiaven molt més al propietari mentre que empobrien a qui treballava la terra. Però la lentitud dels processos legals va fer que els pagesos s’agafessin la llei per la seva mà. Mentre l’Estatut de Núria continuava penjant d’un fil.

Tot canvia, res canvia. 

155 versus Cataluña

Este jueves 26 de octubre de 2017 el presidente Puigdemont, e incluso los de Podemos, parecían abdicar ante una monarquía española que impone más el "a por ellos" en contra de "con ellos". Y además podemos añadir el ejemplo de Tailandia. Este estado prefiere defender su monarquía en contra de su democracia. Hay que aclarar que los asiáticos, como el Reino de España, te aplican más de 13 años de prisión si criticas a la realeza. Incluso los irlandeses, que lograron su independencia con las armas, ahora cierran sus ojos ante el pacifismo catalán. Todo ello refleja que la unidad española, y las monarquías del mundo, se convierten en una fuerza contraria a los clamores populares y a los derechos internacionales. En fin, la calle ya no será siempre nuestra, y menos de los demócratas, será de los demagogos que hacen que Europa, y en nuestro caso Alemania, espere cobrar, sea usted o no monárquico, el billón de euros del Reino de España a costa de los que más pagan este país. Y la dicha ya lo dice, la pela es la pela, en fin, cornudo y apaleados. Mientras la Guardia Civil, unos miles destinados por Cataluña, se quejan de estar allí bajo condiciones injustas pero bajo nuestros impuestos. Resulta obvio que tenemos a miles de fuerzas policiales en Cataluña a disgusto. Y ello en una región sin ninguna amenaza para el país. Ahora sí, usted les paga el sueldo y un deber fuera de su obligación. Los artículos 38 y 42 de la ley de Cuerpos del Estado, junto con el Estatuto de 2006 que ahora el Rajoy dice defender, prohíben totalmente que la Policía Nacional y la Guardia Civil se movilicen por la comunidad catalana. En fin, ve qué contradicciones. La pregunta capital es, ¿qué hace esta policía del PP? La respuesta es obvia, el PP, PSOE y Cd s, se han saltado la ley a la torera. Claro que ellos justifican una España monárquica, gris y apolillada. Eso sí, pocos intelectuales ibéricos dicen nada. Quizás suceda algo muy triste, que viva la cultura española local, muera la causa democrática mundial.

155 versus Catalunya

El dijous 26 d’octubre de 2017 el president Puigdemont, i fins i tot els de Podemos, semblaven abdicar davant una monarquia espanyola que imposa més el “a por ellos” en contra de “con ellos”. Al final han fet el pit i collons en contra el nacionalisme espanyol i el 155 els ha sepultat. Mentre pel món cap recolzament. L'Estat de Tailàndia, per exemple, prefereix defensar també la seva monarquia que no pas contradir-la. Cal aclarir que els asiàtics, com el Reino de España, t’apliquen més de 13 anys de presó si critiques la monarquia, i això en una Espanya, i són paraules de Felipe VI a la ONU, amb una democràcia moderna. Fins i tot els irlandesos, que van assolir la seva independència amb les armes, ara fan ulls closos davant l'independentisme pacífic català. Tot plegat es fa obvi que la unitat espanyola, i les monarquies del món, esdevenen una força contrària als clams populars i als drets internacionals. En fi, el carrer ja no serà sempre nostra, i menys dels demòcrates, serà dels demagogs que fan que Europa, i en el nostra cas Alemanya, espera cobrar, sigui vostè o no independentista, el bilió d’euros del Reino de España a costa dels catalans. I la dita ja ho diu, la pela és la pela, en fi, banyut i pagar el beure. Mentre, i davant dels nostres nassos, la Guàrdia Civil, uns terminators uniformats que tenim a Catalunya, ulleres de sol incloses, es queixen d’estar aquí però hi romanen. I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. Resulta obvi que tenim unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per la gent que els paga el sou i a qui han de servir. A més els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006 que ara el Rajoy diu que “defensa”, prohibeixen totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzin per Catalunya. En fi, ves quines contradiccions. La pregunta cabdal és, què fa aquesta policia del PP aquí? La resposta és òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’han saltat la llei a la torera amb l’amenaça del 155. Clar que ells van de braus en un Espanya monàrquica, grisa i arnada. Això sí, pocs intel·lectuals ibèrics diuen res. Visca la cultura espanyola local, mori la causa democràtica mundial.

99. Dictadura a l'alça, vi a la baixa i un Primo de Rivera

Probablement l’any 1925 el nitrat de Xile va poder arribar tot i la dictadura. De fet la collita de raïm gairebé es va duplicar superant els 2.500.000 quilos en el celler més republicà. No obstant allò el preu del vi continuà enfonsat com ja feia anys. Però la modernitat d’aquells temps no va provenir de millors collites sinó dels canvis en la música. La gramola estava a punt de substituir el teclat dels músics d’antany. Del cert que a partir dels anys 30 el piano s’hauria deixat d’escoltar i la gramola hauria passat a fer-se càrrec del ball. D’altra banda, i seguint la moda d’aquell moment, els balls, la música i fins i tot el nom dels grups, s’americanitzaren deixant de banda grallers, quintets i orquestrines tradicionals. El món canviava, i sobretot sota l’aixopluc dels Estats Units. En Joan Rabadà, el pianista de La Societat, deixà de ser-ho aquell 1925.

Mentre la música americana creixia com a moda, altres símbols de Vila–rodona anaven avall. El 14 de juny de 1926, i després d’una llarga malaltia, l’impulsor del celler agrícola, antic alcalde de Vila–rodona i diputat provincial de la Generalitat, Pau Robert Rabadà, va expirar als 55 anys. Allí, a la seva casa pairal, se li aclucaren els ulls a un dels grans propulsors d’aquella terra. Per les fotografies conservades del funeral, tot el poble li va rendir l’últim adéu acompanyant el cos fins al mateix cementiri.

Però aquell estiu no sols un símbol humà marxar arrossegat per un mal destí natural. El 6 de juliol caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. En un parell d’hores precipitaren uns 122 litres per metre quadrat. Com va passar en el 1921, la gaianada fou espectacular i amb ella va desaparèixer el tercer pont de Vila–rodona, l’últim arran de riu. Aquella crescuda fou superior a la tan destructiva de Sant Cinto, però els danys foren paradoxalment molt menors. El fet que el riu ja estigués net de troncs i runes, i amb la llera ben excavada i ample, va afavorir sens dubte que el valor destructiu de la nova gaianada esdevingués menys important. Però aquell estiu no en tindria prou emportant-se aquell tercer pont. Ja se sap que sempre plou sobre mullat i que no hi ha dos sense tres. El 19 de juliol d’aquell 1926 uns nous aiguats varen malmetre greument la sèquia. I poc després, durant mitjans i finals l’agost, més xàfecs afectaren les vinyes amb tres gaianades més. En fi, que per poc que tornés a ploure, i amb el terra tan humit, de seguit es formava escorrentia superficial i una altra riuada. Tots aquells aiguats reduïren la verema un 30 % respecte a l’any anterior. Per sort, els 1.746.000 quilos de raïm recol·lectats obtingueren un preu superior. De les 0,11 pessetes per quilo de raïm de 10 graus es passà a les 0,18, és a dir, un 64 % d’augment.

La dictadura de Primo de Rivera continuava dia a dia fent-se més impopular. En Francecs Macià, líder del catalanisme clandestí, va orquestrà un cop d’estat per declarar la República Catalana. Desgraciadament, i traït per un agent secret de Benito Mussolini, aquell cop va fracassar i Macià va haver de fugir a l’estranger. Companys, tres anys més tard, també organitzaria un altre cop amb iguals resultats, el fracàs. Ambdós líders empaitaven fer caure la dictadura però amb objectius diferents. En Macià volia una República Catalana independent i Companys una República Espanyola federalista (Tortajada & Vila, 2015), uns fets paral·lels a l'actualitat entre independentistes i socialistes. El PP equivaldria al Primo.

Mentre aquella dictadura impopular continuava, les collites de raïm es feien inconstants i els seus preus massa oscil·lants. Vila–rodona va pensar aleshores una manera d’obtenir més beneficis davant les inclemències polítiques i econòmiques. Primer fou el registre de la marca de El Sindicat, i la segona un assaig d’embotellar per primera vegada el vi, és a dir, enlloc de vendre a l’engròs ara es començaria la venda al detall. Amb allò es buscava un major marge comercial i un augment en les beneficis. Tot i així, aquell 1926 va rebre la idea amb algunes queixes i reticències. Els pagesos obtusos no ho veien clar i la tradició els pesava més que la modernitat dels temps. Els primers pensaven que allò d’embotellar era una bajanada, els segons feien apostes de futur. De fet, i en aquelles èpoques, molts eren els qui arriscaven el tot per tot. Alguns de Vila–rodona, per exemple, marxaren a la cerca de fortuna per Amèrica llatina. En 1927 Enric Benet i Arnavat, fill de Vila–rodona, va emigrar cap a Mèxic on faria gran hisenda (Santesmases, 2012). Gràcies a ell el poble recobraria un equilibri perdut entre esquerrans i dretans, entre Societat i Molí, entre republicans i monàrquics. Però per a això haurien de passar encara uns quaranta anys.

Durant aquell 1927 el preu del vi a Vila–rodona es mantingué més o menys com l’any anterior. Per desgràcia la producció del Sindicat Agrícola de Vila–rodona va caure estrepitosament fins prop els 1.300.000 quilos de raïm, un 20 % menys que l’any anterior. Així doncs els ingressos d’aquell 1927 foren de misèria. A allò s’hi afegí una nefasta collita d’olives provocant la necessitat de comprar oli al Sindicat de les Borges Blanques. Tot plegat va impulsar, i ara de manera seriosa, que el Sindicat Agrícola de Vila–rodona endegués l’embotellament al detall del vi per a obtenir més beneficis. Mentre, a l’altre celler, el dels conservadors, anava tirant però veient cada cop menys socis a les seves files. La crisi dels preus del raïm més la manca d’associats provocà que l’entitat mare de la secció vinícola, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, no assolís un camí airós. A més molts foren els que també deixaren de pagar la pertinent quota per al final deixar amb molts impagaments al sindicat conservador. Finalment préstecs i més préstecs tapaven un forat per fer-ne després un altre. D’aquella manera l’entitat s’anà endeutant més i més. Tot i així, i durant l’agost de 1927, aquell celler propietat encara de Neus Muñoz, fou finalment comprat pel Sindicat Agrícola. Cal recordar que l’any 1919 s’havia signat un contracte de compravenda amb el pare de Neus Muñoz, el comerciant d’aiguardents Nicolás Muñoz.

Si bé la indústria vinícola a Vila–rodona s’ho anava trampejant com podia, la de la forja restava totalment morta. L’antiga Farga, inutilitzada a partir dels aiguats de Sant Cinto, fou comprada aquell 1928 per un de Manresa. Posteriorment el seu nou propietari, Isidre Puntí, la va restaurar parcialment com habitatge. De fet els seus fills i néts encara hi passarien molts estius fins els anys vuitanta.

Però tornant a la indústria vinícola la cosa no millorava Durant aquell 1928 el preu del vi es mantingué més o menys com l’any anterior però amb una producció menor de 1.400.000 quilos de raïm. En fi, que els ingressos tornaren a ser molt baixos. Allò fou especialment més dur per al Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat dels conservadors. La forta crisi del vi, els impagaments i la marxa de socis li aprimava les expectatives de futur. Mentre, el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, més sanejat que el seu competidor conservador, va comprar durant el 1929 el local de La Societat. Allò va fusionar ambdues entitats esquerranes, el sindicat i el local social. D’aquella manera el cafè de La Societat esdevingué la secció recreativa d’aquell sindicat. Durant l’etapa d’expansió d’aquell sindicat també es comprà un estri molt important, la màquina de batre, un servei que molts pagesos contractarien. Eres, curres, trills i pales de batre anirien desapareixent d’aquell mapa agrari davant el nou enginy.

Però el preu del vi a Vila–rodona no acompanyava. Dues causes potser varen estancar la vinya. Per una banda la crisi internacional del 1929, i per l’altra la sobreproducció de raïm. Després de la Primera Guerra Mundial, molts foren els qui invertiren els seus estalvis en especulacions com valors de borsa i derivats. Invertir tot el que tens i quedar-te sense ni un duro fou el que particulars, financeres, bancs i governs varen fer. Al final, i si tot el que tens és el que et deuen, no tens res si no et paguen. I aquella havia estat la lliçó de la història en aquell 1929, una lliçó que va enfonsar l’economia dels Estats Units i l’europea. Amb un entorn en crisi, les vendes, les del vi incloses, varen minvar i amb elles els preus dels productes. Però una altra raó de la baixada de cotització del raïm també va poder ser la sobreproducció durant aquell 1929. De fet s’assoliren els 1.800.000 quilos de raïm, un 30 % més que l’any anterior. Tot i així els ingressos no varen augmentar respecte a la tardor passada. Per sort aquell 1929 brindaria una gran embranzida a la indústria vinícola de Vila–rodona. Durant el Congrés Internacional del Vi celebrat a l’Exposició Internacional de Barcelona, els vins del celler del Sindicat Agrícola de Vila–rodona reberen un premi per la seva constitució enològica. Però aquella no fou l’única bona nova. En breu en vindrien d’altres.

98. Un Rivera que no el de Ciutadans

Ja s’ha dit, com avui dia, que la dreta espanyola tenia un mal perdre i l’esquerra mala unió. Però és que a més a més, Espanya estava en plena crisi econòmica i a punt d’una revolta social. Els poders la temien i calia posar-hi fre a qualsevol preu, com avui el 155. Així fou que durant el 1923 va fer-se popular un personatge que la burgesia del moment admirava i a qui el rei Alfonso XIII recolzava. Aquell polític, anticomunista de soca-rel i advocat de formació, era un culte intel·lectual, un bon assagista i un poeta brillant que amb una oratòria contundent sabia fer-se carismàtic. Jove, ben plantat i parlant diferents idiomes, resultava el candidat idoni per a controlar la política caòtica entre republicans i monàrquics. I així fou que els primers van veure acabats els seus dies davant l’inici de la dictadura de n’Antonio Primo de Rivera, una dictadura parlamentària centralista sota l’acceptació del rei. Tot canvia, res canvia.

Les accions contra els republicans i contra els moviments obrers es van intensificar, com ara passa amb els sobiranistes. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, amic íntim de Lluís Companys i dirigent polític, fou assassinat per un sicari de la patronal. En Companys, amb Layret i Seguí morts, va continuar sense ells el projecte d’unir moviments obrers amb la instauració de la república pacíficament. Però allò era una lluita de nans contra gegants, és a dir, de Companys i acòlits contra el poder, el sistema i el rei d’Espanya (tot canvia, res canvia). Aquest, n’Alfonso XIII, era un gran amant del centralisme i del seu ordre borbònic, com ara el seu descendent Felipe VI i el PP. Doncs bé, Alfons XIII, ajudat pel seu dictador Primo de Rivera, abolí dues coses que li feien nosa. La primera fou un sindicat que feia molta murga, la CNT. La segona uns polítics massa europeus i pocs espanyols, la Mancomunitat catalana. És a dir, van aplicar el que ara seria l’article 155 de la Constitució. Aquell darrer gest durant el 1925 deixà castrat el govern autonòmic i penjats tots els seus projectes. Un d’ells, l’educatiu, va quedar tocat. Primer amb la prohibició del català a les aules, segon la dels llibres en tal llengua, i tercer amb la interrupció de moltes escoles en construcció. Per exemple la Societat de Vila–rodona, que ja tenia una escola pagada pels seus socis, va patir diferents interrupcions durant el curs. La falta de finançament, tot i el sou missèrrim del mestre, unes 3.000 pessetes anuals (18 euros), en foren les causes. Haurien de passar nou anys per tal que la cosa quedés resolta .

El nou dictador, en Primo de Rivera, va evidenciar en breu la seva ignorància sobre Catalunya. Primer va prohibir l’ús del català en actes oficials, tràmits comercials, a les escoles, en la publicitat i a les esglésies. En segon lloc, i com ha passat en molts ajuntaments del segle XXI, va prohibir la bandera catalana multant a nombroses entitats al negar-se a enlairar l’espanyola. En tercer lloc va dissoldre molts ajuntaments per nomenar alcaldes afins a la causa. En quart lloc va multar, segrestar o fins i tot tancar molts mitjans de comunicació, com podria passar amb TV3. En cinquè lloc va prohibir els jocs per tot el país. I en sisè lloc va fer clausurar el Nou Camp durant sis mesos davant la brutal xiulada dels barcelonistes a l’himne d’Espanya durant l’inici d’un partit, la qual cosa continua passant durant el segle XXI, les pitades dels barcelonistes a l’himne del Reino de España. Per tant, a Catalunya, i sota el jou de la dictadura de Primo de Rivera, es promogué un catalanisme clandestí en contra de les corts espanyoles. En Francesc Macià, militar de professió, n’esdevindria el líder i en Joan Salvat-Papasseit el poeta més reivindicatiu d’aquelles esquerres: qui perd els orígens, perd la identitat. A més aquella dictadura també aturà gran part dels progressos agrícoles i comercials endegats per Catalunya. Allò alentí l’ascendent economia vinícola de Vila–rodona. Sense la importació d’adobs de qualitat, la producció de raïm va patir una forta davallada. Si allò no fos prou s’hi afegí una nova desgràcia per al Sindicat Agrícola dels conservadors. Aquells varen haver de pagar 2.500 pessetes com a indemnització. Els beneficiaris d’aquella quantitat foren els familiars d’un dels seus treballadors, en Llorenç Pons, mor per accident laboral.

Independentment d’aquell percanç, i davant la manca generalitzada de vi, molts foren els qui se les empescaren per fabricar succedanis. La tècnica consistia en elaborar beuratges adulterats amb alcohols industrials. Allò restava vendes al vi original i preocupava d’allò més als cellers de Vila–rodona. Mentre en Rivera, ignorant tots els seus errors, seguia fent discursos i les seves corts a Madrid aplaudint-lo. Ara passa el mateix amb el de Cd's.

Mentre en Rivera endreçava Espanya, Vila–rodona endegaria un important canvi urbanístic. Els dos cellers, el republicà i el conservador, els calia un bon pas per a poder transportar els seus hectolitres de vi i aiguardent. I fou durant aquell 1923 que es presentà el projecte d’un quart i definitiu pont elevat, un pas sense pilars on no hi podria arribar mai cap gaianada. Aquell viaducte, recolzat sobre dos murs a banda i banda del Gaià, obriria el poble pel seu migjorn. Però per a fer allò calien molts diners que ara hauria d’aprovar una capital molt allunyada, Madrid. De fet aquella estava molt ocupada en les seves eleccions a les corts espanyoles. Per tant, i si es volia que la cosa anés àgil, era del tot necessari l’acció de personalitats influents. Fos qui fos algú va intercedir, i el 26 d’abril d’aquell 1923, i poc abans de les eleccions a les Corts espanyoles, vingué a la vall del Gaià el Director General d’Obres Públiques, en Josep Nicolau. Però allò resultà més una estratègia electoralista que no pas un recolzament en la construcció del pont. La presència d’en Nicolau amb el seu candidat vallenc i conservador, Albert Dasca, venia a dir que si Vila–rodona volia alguna cosa millor votés a Dasca que no pas candidats propis. Per aquelles èpoques el republicà i vilarrodoní, Pau Robert Rabadà, també es presentava a les Corts espanyoles pel districte Valls-Montblanc. En Robert, home ben valorat pel poble,  ja havia estat alcalde del poble des de 1909 passant posteriorment a l’ara Mancomunitat suprimida. Per tant el pas que anava a fer era representar els seus a Madrid. Però la necessitat de diners per al pont feren que la gent votés per la pela estrangera que no pas per la persona aborigen. A Pau Robert Rabadà li havien fet el llit els conservadors i va perdre les eleccions. Allò li infligí una forta decepció si a més tenim en compte que el pont va continuar sent un projecte. El descontent d’ell i vilatans fou evident, i qui sap si allò fou l’inici del que en breu li passaria. Per acabar d’adobar la situació, el preu del vi seguiria molt baix, fins al punt que alguns socis del sindicat van deixar d’aportar part o la totalitat de la collita al celler. La raó era que el mateix sindicat feia les partions entre amos i parcers, és a dir, no hi havia possibilitat que el propietari fes trampes. Desgraciadament, i amb aquells reduïts preus, els propietaris volien obtenir més beneficis en detriment dels jornalers. En fi, que aquella era una època d’hegemonia dels conservadors. Amb uns amos guardant-se la collita, un moderat Albert Dasca a les Corts espanyoles, una Macomunitat esquerrana abolida, i un Primo de Rivera controlant una dictadura parlamentària dretana, tot era senyal que els amos del país eren els conservadors, com ara passa amb el PP. Però el problema era que aquells eren minoria i la resta majoria. Per exemple, durant el 1924 el cinema de El Molí a Vila–rodona va fer figa. La causa fou la baixa activitat de joves vinculats al sector conservador d’aquell poble. Però tot i ser minoria eren els que més poder l’estat els donava. Posem pel cas els mestres de Vila–rodona. Aquells, i durant aquell 1924, demanaren la retirada dels rètols en català que hi havia a la façana de les escoles. De fet molts docents venien enviats per l’estat espanyol amb una visió fatxenda del país i òbviament desconeixent el català. L’alcalde conservador els va contestar que els mateixos cartells també hi eren en castellà. Cal adonar-se que entre els càrrecs de l’Ajuntament ja no hi quedava ningú de la Societat i o del Sindicat Agrícola republicans. Primo de Rivera va canviar per decret a tots els alcaldes i regidors dels ajuntaments. Ara, i fins a les acaballes d’aquella dictadura, els de Vila–rodona serien del Sindicat Agrícola i Caixa Rural dels conservadors. El greu fou que aquell règim no sols va aturar la política progressista sinó que va ancorar el progrés.  Com ja s’ha explicat, la dictadura va implicar el retrocés en moltes tècniques agrícoles, sobretot per la disminució en l’arribada d’adobs de qualitat. Per exemple, el guano, un concentrat de nitrats procedent dels excrements d’aus marines xilenes, fou molt migrat aquell any. Durant el 1924 arribaren a Vila–rodona 93.000 quilos, quantitat quatre cops inferior als períodes posteriors a la dictadura. Sense suficients adobs de qualitat continuà baixa la producció de raïm. Dels 2.177.000 quilos de raïm de l’any anterior es passà a 1.500.000. Sumat aquell descens de producció al preu missèrrim del vi, els ingressos d’aquell any foren catastròfics, els més baixos d’inici de segle.

Sota tot aquell context de manca d’ingressos, amb una dictadura allunyada de Vila–rodona i un nucli de decisions a les corts de Madrid, no era gens estrany que el nou pont de Vila–rodona restés encara com a projecte. Des de la gaianada de Sant Cinto, l’any 1921, que calia un nou viaducte sobre el Gaià, però tota aquella situació feia impossible que l’assumpte anés més ràpid. Però finalment, i després de quatre anys de necessitats, durant el febrer de 1924 es començà el nou traçat del poble. Aquell obriria la vila pel seu migjorn a través del nou pont elevat. Amb aquella finalitat s’hagueren de requalificar alguns terrenys i cases per a poder obrir un camí ample que comuniques el nou viaducte amb la plaça dels Arbres. Calgué per tant expropiar l’antiga i abandonada escola de Sant Miquel, aleshores a recer de la ferreria dels Gotarra. Al final es podria destapar la plaça dels Arbres per la seva banda sud.

I així arribàrem al 1925, un any durant el qual en tinguérem una de freda i una de calenta. La freda, el tancament de La Farga a Vila–rodona, la calenta, el nou pont sobre el Gaià. La Farga, que aleshores treballava l’aram, fou embargada i clausurada definitivament. Allò fou senyal que les millores tecnològiques de la Revolució Industrial havien deixat enrere aquella arnada indústria. Però no tot foren males noves durant aquell 1925. Vila–rodona guanyà una millora fonamental que durant els segles anteriors no s’havia pogut resoldre, les crescudes fluvials. Els tres anteriors ponts havien desaparegut per aquelles repetides gaianades. Així doncs la cosa requeria d’una solució més durable que no anar apedaçant els passos a cada ram d’aigua. Així fou que el dia 10 d’agost, Festa Major de Vila–rodona, s’inaugurà el pont elevat que avui dia encara roman. El tercer i anterior de 1922, encara aguantava durant aquell estiu. Les fotos així ens el mostren amb l’afegit d’una gran manca de vegetació per la llera del Gaià. Allò significaria que les riuades eren més freqüents que avui dia i que els ramats molt més actius també. Avui en dia la cosa és molt diferent ja que la ribera del Gaià es plena de vegetació tan natural com d’oms plantats. Però, i a més, les ovelles i cabres no hi solen pasturar menjant-se els brots tendres d’arbres i arbusts. El conjunt actual és un espès bosc de ribera que alguna gaianada s'endú quan pot.

97. Companys i Joan el Barber a Vila-rodona

Mentre l’estat era un olla de cols entre conservadors i republicans, la gent de Vila–rodona vivia sabent de la creació de la Unió de Rabassaires, un moviment que vinculava a aquests amb les causes republicanes. El fet era que amos i jornalers no es tenien massa simpatia entre vinyes i sembrat. Aquell context va donar l’excusa a un polític per tal d’intervenir-hi. En Lluís Companys, diputat al congrés i conscient de la injustícia amb els rabassaires, va encarar-se a les polítiques conservadores de la Lliga Regionalista i a la força dels sindicats conservadors. Ara tenia l’eina política per defensar aquella causa en el congrés dels diputats de Madrid. L’assumpte rabassaire se li convertí en l’eix principal de la seva tasca parlamentària. Per desgràcia en Companys no aconseguiria canviar la Llei de contractes de conreus però va trobar en aquell conflicte la manera de vincular els rabassaires amb la causa republicana, la Unió de Rabassaires. Els pagesos necessitaven un líder que els unís i la república una massa crítica de gent. Durant aquell 1922 Companys convertiria la campanya de les eleccions municipals en tot un periple per Catalunya sent-ne ell el protagonista. Finalment sumaria milers de pagesos al republicanisme davant uns amos conservadors. Les eleccions van ser un èxit i Companys ho va celebrar (Tortajada i Vila, 2015). Mentre a Vila - rodona l'humor d'un barber treballava de valent tot fent de pianista a La Societat.

Tot i la pugna entre amos i parcers, la verema d’aquell 1922 fou bona de quantitat, tot i que no de qualitat. Vet aquí que el preu del vi a Vila–rodona va enfonsar-se altre cop fent la pau amb els quilos de més. La raó d’aquella brutal caiguda fou probablement la sobreproducció. Aquella superà, i en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, els 2.500.000 quilos de raïm. Calia indicar però que la destil·lació de la brisa per a obtenir-ne alcohol donava importants beneficis. En definitiva, i tot plegat, allò regalava un ritme airós a la indústria vinícola de Vila–rodona la qual cosa es notà amb força vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1922. Per tant estàvem davant una nova època de renaixement econòmic on el poble milloraria moltes de les seves infrastructures. Una d’elles fou la reparació i construcció de la central de telèfons, la centraleta. Aquella es situà a baix del carrer de la Font. Allí, tocant a les fonts Fresques, molts hi feien cua per a poder trucar per telèfon. Així doncs, i des dels anys vint, i fins als setanta, els vilatans havien de dirigir-se a la centraleta per a poder parlar amb els de fora. La pèrdua d’intimitat i les xafarderies formaven part d’aquell preludi de les comunicacions modernes. Però un lloc més prolífic en aquelles foteses era el ball de La Societat. Comentar allò d’aquell o l’altre n’era una de les distraccions. Mentre un nou pianista fou contractat durant aquell 1922. Aquell músic era home de la broma i del bon humor. Ell, embuder des d’infant, cantava a la seva muller Marta per a dissimular el seu defecte. En el record d’alguns vilatans s’explica la manera de demanar aquell àpat tot cantussejant, Marta baixa’m el berenar. Ell, barber d’ofici, tallava els cabells al seu local del carrer Major. La professió la va aprendre de família. Expliquen que d’aprenent ja va rebre les seves primeres lliçons d’ironia. Un dia, i remullant una barba amb la safata pertinent, l’aigua se li escolà sense ell adonar-se. El client, xop de cintura en avall, li preguntà.

Nen, tot el que mulles has d’afaitar.

Sí.

Doncs ja pots començar per baix.

Amb el temps el nostre personatge va aprendre també a tocar el piano. Però les seves facetes de pianista i barber no foren les que més petjada deixaren a Vila–rodona. Ans al contrari, el que més es recordà d’aquell bon home foren les seves sonades bromes. En Joan Rabadà Bargalló somreia i regalava bon humor a qui l’envoltava.

Expliquen que un dia uns clients de la barberia, lloc de tertúlia i xerrameca de molts homes, comentaven que a l’endemà anirien, tot i la veda, a caçar conills pels voltants del poble. Òbviament tal activitat estava vigilada i prohibida per la parella de la Guàrdia Civil. En Joan els advertí del perill però els intrèpids van demanar-li que des de la barberia li seria fàcil avisar-los si el risc s’apropava. El barber s’hi avingué i tot va quedar entès. A l’endemà els dos caçadors anaren envoltant els boscos propers. De sobte un guàrdia civil, alertat per algú, va fer acte de presència des de dalt d’un turó tot cridant.

Vuéltalos..., vuéltalos, vuéltalos por abajo, que no se escapen - tot bramant a la seva parella.

Cames ajudeu-me els dos caçadors arribaren amarats de por i xops de suor a Vila–rodona. Entre uns troncs de llenya van amagar els fusells. Un d’ells, i per dissimular, es va posar a partir llenya amb un tascó. L’altre s’escapà direcció al refugi de tot home en aquelles èpoques, la barberia. El guàrdia civil arribà tot seguit davant el fals llenyataire.

Oiga usted, ¿ha visto un par de hombres corriendo con escopetas?

No, no, yo no he visto a nadie.

A l’endemà, a la barberia, aquella epopeia era la protagonista, una tertúlia on els dos caçadors en feien valentia mentre els altres escoltaven. En Joan el barber s’ho escoltava tot retallant amb calma un serrell. Requerit per un encàrrec, en Joan va absentar-se de la perruqueria. La resta va continuar parlant de manera animada sobre aquella aventura. De sobte, el guàrdia civil del dia anterior va irrompre dins el local amb cara de males puces.

¿Saben algo ustedes de unos cazadores que rondavan ayer los bosques del pueblo?

Pues nosotros... pues verá no, no, no sabemos nada.

¿Estan seguros? – tot gratant-se un espès bigoti.

Sí, claro – veient-se detinguts.

Quan de sobte el guàrdia civil s’arrencà el parrús per deixar veure la cara de Joan el barber. La sorpresa i la cridòria dels seus clients va venir acompanyada d’un esglai de tranquil·litat. La pregunta que alguns es feren fou d’on va treure l’uniforme de Guàrdia Civil. Potser, i durant la fira de l’any de 1924, en Joan va aconseguir la capa i barret. Segons se’n té registre un aparella de la Benemèrita va hostatjar-se a la llar de Rabadà i Bargalló per ordre del governador civil (Santesmases, 2014). Tot plegat eren temps de gresca i fatxendes on la República era una olla de grills. El problema era que els fatxendes en breu governarien el país. Mentre, Joan el barber continuaria fent bromes als seus coneguts i tocant el piano a La Societat.

Guàrdia Incivil a Catalunya

El passat dimarts 10 d’octubre la meva muller i jo vam presenciar a Balaguer l’acció de la Guàrdia Civil. Arribàvem de casar-nos amb el cotxe guarnit a tal efecte. Quan vam aparcar l’automòbil davant la Casa Cuartel de la Guardia Civil vam presenciar un gest totalment prepotent, una postura on es feia obvi un fet, com pot aprendre res un cos militar que creu saber-ho tot. De sobte ens van tallar el trànsit dos terminators uniformats, ulleres de sol incloses. Acte seguit, i en contra direcció, varen irrompre furgones i 4x4 del cos paramilitar esmentat. Els dos terminators van aturar a qualsevol que anés en el sentit correcte tot provocant un col·lapse en el quotidià, i tranquil, trànsit de Balaguer. Jo, màquina de retratar en mà, vaig fer fotografies però la mirada inquisidora d’un dels terminators em va prohibir de tirar-ne més, la meva muller també. Ella em digué, amb la ploma pots fer més que amb una topada d’ulls amb ells. Passaren més de deu minuts i la cua de cotxes creixia d’allò més. Algú, fart d’una Guardia Civil en contra direcció tallant el seu carrer, va queixar-se tocant el clàxon. Aleshores un dels terminators va reaccionar avançant unes passes cap el reclamant. El terminator, inflant el pit, i enlairant la barbeta, va encarar-se amb el conductor com dient, i tu què vols ? I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. Resulta obvi que tenim unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per la gent que els paga el sou i a qui han de servir. A més els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006, prohibeixen totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzin per Catalunya, i sobretot tallant el trànsit per tal que ells vagin en contra direcció. La pregunta cabdal és, què fa aquesta policia espanyola aquí? La resposta és òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’han saltat la llei a la torera. Clar que ells van de braus en un Espanya monàrquica, grisa i arnada. Potser cal que aprenguin què va dir en el segle XII el conseller de Gengis Khan, Ielu Txucai: podreu conquerir un imperi a llom d’un cavall, però no el podreu governar des de la cadira de muntar.

96.La riuada de Sant Cinto (1921)

Fou durant el vespre del 17 d’agost de 1921 que sota l’anomenat aiguat de Sant Cinto tot es va ensorrar sota la força de l’aigua. Es calcula que van caure de mitjana uns 150 litres per metre quadrat. Aquella precipitació, en poc més d’un parell d’hores, va generar un cabal màxim d’uns 917 metres cúbics prop de Vilabella. Aquell tipus de fenòmens solien passar un cop cada 100 o 50 anys i de fet el 2 de novembre de 2015 va sobrevenir una nova gaianada similar (Rubió, 2016). Els vells del moment deien que no recordaven cap fet semblant, ni per la gaianada de santa Tecla ni per la de sant Bartomeu (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). I del cert que no ho podien fer si cada generació implicava uns 25 anys i molt pocs no superaven els 65 anys de vida. La memòria històrica, per tant, quedava per sota de la freqüència d’aquell fenomen. En el passat anterior de ben segur que van haver-hi més crescudes com aquella. De fet si observem els dipòsits i modelats de la vall del Gaià així ens ho indiquen. Per desgràcia la història no és una cinta contínua d’enregistrament, tot i que la gaianada de Sant Cinto sí que se’n pogué reconstruir tota la seva evolució. Ordenant tots els fets que diferents autors varen transcriure se’n pot explicar hora a hora i poble a poble, el com, el quan i el per què. Tot va començar una càlida tarda d’agost.

Després de tres mesos de sequera la vall del Gaià no lluïa massa brins  d’herba. L’aire era extremadament sec i el migdia eixut. Tot allò conferia a qualsevol brisa una capacitat extrema d’evaporació. I de fet, i durant tot aquell 17 d’agost de 1921, el vent de migjorn va estant ballant riu amunt des de la Mediterrània. Aquell gest innocent anava evaporant mar i més mar terra endins. Probablement aquells vents procedien del nord d’Àfrica esdevenint encara més càlids i secs pentinant un mar que deuria estar anormalment més calent del normal, tal com també passaria per a la gaianada de 2015. L’ascensió d’aquelles llevantades riu amunt ocasionà el problema quan, i en alçada, els esperaven una massa d’aire fred (gota freda o DANA). En fi, que el Camp de Tarragona esdevingué una trampa mortal per a aquell xoc de contrasts. Aquella regió era una extensa depressió envoltada per serres a l’est, al nord i l’oest, és a dir, tot un cul sac sense sortida. Per tant el clot de la depressió del Camp de Tarragona fou una gegantina cullera que va conduir els vents del sud carregats d’aigua, cap a les fresques muntanyes del nord encapotades per la fredor. De fet, i cap al nord, la serra del Bloc del Gaià assoleix gairebé els mil metres. El seu cim principal, el Montagut, és qui quasi els abasta. Tots ells resultaren un mur davant aquells vents càlids i ofegosos d’humitat. Mica en mica, i durant tota aquella tarda, anà creixent un gran núvol de tempesta, el que els homes del temps anomenen un cumulonimbus, una gegantina torre de blancs vaporosos i ombres enormes. Si més no així es podia deduir d’una crònica de Valls. En concret era la publicació Joventut del 20 d’agost de 1921 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010).

L’aiguat conseqüent, i segons els ajuntaments de la zona, no va afectar poblacions més amunt de Querol. De fet no se’n redactaren informes de destrosses pel que s’ha de suposar que a partir d’aquella vila va iniciar-se la tempesta. Però, quan va començar aquella? En aquell tipus de fenòmens cal un fort contrast tèrmic per tal que plogui a dojo. El passar a fer-se fosc n’és una manera. Així doncs el contrast tèrmic entre l’aire fred de muntanya al caure el sol i el calent del núvol convectiu, va engegar l’aiguat amb grans manifestacions elèctriques. Això deuria començar ben passades les set de la tarda. En aquells temps, i amb l’hora del sol, la dita ho deia, a l’agost a les set ja és fosc. Del cert, i segons les cròniques, colossals trons i llamps van escoltar-se i veure’s des de les set del vespre, uns aparells elèctrics que perduraren fins ben entrada la matinada. La crònica vallenca de la Joventut del 20 d’agost detalla que la tamborinada va començar a descarregar pel nord tot just fer-se fosc prop les 19.30 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Per tant la teoria aquí exposada encaixa amb les dades registrades. Mentre l’aiguat deixava caure els primers gotims, el vent del sud continuava bufant amb força, aire que alimentava més i més la tempesta. El ruixat, per tant, estava en marxa amb la maquinària a ple rendiment. A més, l’aigua caiguda no ho feia com en l’actualitat. Avui dia la massa forestal és molt extensa per causes que ja veurem, però en aquells temps el negoci de la fusta i la necessitat de cultivar la màxima extensió de terres possible, feia que el sòl estigués nu i sense forest que li fes aixopluc. En conseqüència la infiltració era més baixa que avui dia i les aigües en breu començaren a produir escorrentia superficial pels torrents. En resum, una gegantina  gaianada estava baixant pel riu.

Les primeres poblacions en rebre fort foren el Pont d’Armentera i Santes Creus. En aquella última un allau d’aigua, rocs i fang va envaí l’església, claustres i la part baixa del Palau Reial. Òbviament aquells materials no provenien del riu, sinó dels torrents de llevant. Però la tempesta sols acabava d’emprendre, i mica en mica la massa d’aire fred del nord, al ser més densa, començà a empènyer la tamborinada cap el sud i riu avall. De fet a Vila–rodona s’inicià la pluja sobre quarts de nou, posem les 20.30, fet que provocà que marxés la llum al poble. En el record històric es deia que quedaren a les fosques i que s’encengueren moltes espelmes per les cases (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Trons i llamps il·luminaven a batzegades els carrers de Vila–rodona amb grans riells d’aigua baixant-t’hi a dojo. Mentre, i des de les llars, es començava a sentir una gran remor pel riu, la gaianada. Molt probablement el pas de l’aigua pels tres ulls del pont medieval engrandien i amplificaven aquell brogit. En poc temps, branques, troncs i rocs obturaren les vies de pas i el pont esdevingué una presa. El nivell de l’aigua pujà al seu darrere inundant part de la Farga, la Molina i hortes de la part baixa del poble. L’antiga Farga d’orígens medievals va restar inutilitzada per sempre. Però el més greu no fou allò. De sobte, i en el record històric, s’escoltà un gran estrèpit, un sobtat terrabastall. El pont havia caigut i la columna d’aigua baixava amb més embranzida que mai, el que s’anomena efecte presa.

Aquella pluja local i concentrada, continuà estenent-se riu avall. De fet a Picamoixons no hi va ploure gens, senyal que estàvem davant d’una pluja convectiva, una tamborinada forta d’estiu. A Valls però arribà prop les 21.30. Els registres de precipitació que d’allí s’obtingueren assoliren els 102 litres per metre quadrat en un parell d’hores. Allò implicava una intensitat de pluja superior als 50 litres per hora, quantitat més que suficient per produir fortes inundacions avui dia. No obstant allò les destrosses foren més intenses cap el Gaià que a Valls, senyal que el nucli de la tamborinada estava a llevant. Del cert que allò ja ho havien experimentat els vila–rrodonins. És a dir, la precipitació enregistrada a Valls havia estat molt inferior a la que havien rebut els habitants de Vila–rodona. Però arribat aquell aiguat a Valls canviaren les tornes. Els intensos vents procedents del sud, i que ja havien girat des de tramuntana, ara accelerarien el seu pas. És a dir, la massa d’aire fresc de muntanya, i més densa, començava a fluir més intensament riu avall. Amb la posta els aires calents de marinada havien desaparegut i ara li tocava el torn als dels cims. Allò va empènyer la tempesta més cap el sud arribant fins a Nulles. Allí hi caigueren uns 121 litres per metre quadrat. Tenint en compte que el nucli de tempesta havia batejat primer a Vila–rodona, allò significava que a Nulles l’aiguat havia arribat més descarregat. És a dir, que altre cop les dades indicaven que el xàfec havia estat molt més superior a Vila–rodona que a la resta. Una estimació de més de 150 litres en un parell d’hores no fora descabellat. Sols cal recordar que allò representà una quarta part de tota la pluja d’un sol any.

Independentment d’aquelles quantitats, els vents havien virat de sentit nord a sud. Allò implicà que el temporal avancés fins als pobles de la Riera, Salomó, El Catllar, la Nou del Gaià entre d’altres (Blanch, 2010). En totes aquelles viles la pluja fou durant la nit i la matinada, per tant havien ben passat les deu de la nit. Però allí la gaianada havia acumulat tanta aigua que l’extensió de la inundació fou molt més gran. De fet la Riera va quedar al bell mig d’una plana fluvial com si d’una illa es tractés. A l’endemà pel matí s’observaren totes les destrosses. Horts destruïts, ponts esberlats, cases esfondrades o vinyes enterrades foren el reguitzell de plors Gaià avall. Posem el cas del matrimoni d’Enriqueta Robert Sabaté i Llorenç Vives Camps. Ells, i com altres famílies afectades, es passaren anys espedregant una vinya enterrada. Aquells ceps de Les Planes però, brotaren a l’any següent per damunt d’aquells còdols i llots secs. La bona collita davant els nous nutrients encara perdura en el record dels fills d’aquell matrimoni. Avui en dia, i d’aquella gaianada, encara en resta una rasa on hi va créixer un cirerer. En el meu record hi ha moltes primaveres emparrat a les seves branques. Els seus vermells dolços s’ho valien. Al vespre però, calia fer una bona visita a la comuna.

En resum es pot dir que Vila–rodona fou el poble més afectat per aquella gaianada. De fet, l’avaluació de danys econòmics presentada pel seu consistori fou la més alta de tota la vall. El seu alcalde, Ramon Busquets, i l’anterior batlle ara a la Mancomunitat, Pau Robert, van esmerçar-se en dos sentits. El primer que es condonés la contribució i els impostos a les finques afectades. El segon que arribessin diners al terme per a restaurar infrastructures. Tot i que el govern era un infern entre dretes i esquerres, finalment algunes accions arribaren a Vila–rodona (Santesmases, 2010). Una d’elles fou la construcció d’un pas provisional amb troncs per a creuar el riu davant la imminent verema. Aquell pont se situà més o menys en el mateix lloc que l’anterior. Però tot just acabada la collita, el 9 d’octubre, una nova gaianada se’l va endú riu avall. Aquell havia estat el segon pont de Vila–rodona. Per tant a partir d’aleshores creuar el riu en direcció a Valls estava en funció del seu cabal. Fou durant el març de 1922 que ja s’havia construït un tercer pont. Aquell, un pèl més avall de l’anterior, fou edificat sobre uns pilons de formigó amb un pas de bigues de fusta que una nova crescuda s’acabà emportant. Avui en dia sols se n’observen els pilars.

L’anterior gaianada de Sant Cinto troba una descripció gairabé idèntica, tant a nivell de vents com de precipitacions, a la que va descriure un altre autor per a la del 2 de novembre de 2015 (Rubió, 2016). Sabem per tant que aquestes llevantades de tardor concentren les seves precipitacions en la capçalera muntanyosa del Gaià provocant les seves gaianades amb independència del cabal d’altres rius veïns. La geografia, el fred a les capes altes (gota freda o DANA), els vents de mar i el volum i intensitats de les pluges intervenen directament en aquest estancament orogràfic de les precipitacions, unes pluges que a litoral esdevenen abundants però que en alçada es dupliquen o tripliquen tot superant els 100 mm/h.

95. Republicans vs Conservadors - Molí vs Societat

Del 1919 al 1923 les trifulgues entre amos i obrers s’accentuaren amb pistolers i sicaris sota el Sindicat Lliure, una associació creada per empresaris amb el recolzament del governador civil, Severiano Martínez Anido, i la policia, quelcom semblant a Millo i Guàrdia Civil actuals. L’objectiu d’aquell Sindicat Lliure consistia en eliminar els líders sindicals més recalcitrants. Així doncs les morts per encàrrec i els atemptats sovintejaren durant aquella etapa. Entre el 1919 i el 1923 varen ser assassinats 76 obrers, 168 líders sindicals, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 agents de l’autoritat (Tortajada & Vila, 2015). Tot i allò, l’any 1919 els moviments obrers assoliren una fita molt important. Una de les seves principals queixes era l’abús d’hores de treball. Però després de moltes trifulgues, detencions i morts, les 8 hores laborals al dia, i en tot l’estat, foren llei. Allò desinflà el context de conflictes socials. De fet començaren a minvar tant a Catalunya com a la resta de zones industrials. Vila–rodona també notà aquella distensió entre amos i rabassaires. Així doncs, el projecte d’Isidre Campllonch i Pau Robert resultà profètic . El seu celler de Vila–rodona va reduir la confrontació social al poble al millorar els ingressos de tothom. La I Guerra Mundial havia fet pujar el preu del vi i allò es notava en la caixa dels dos cellers vilatans. Davant aquella bonança els conservadors no es quedaren quiets. Aquell celler que havien llogat fora de la plaça dels Arbres en la seva part sud, passà a un nou acord. Aquell setembre de 1919, el Sindicat Agrícola dels conservadors va signar un contracte de compravenda del celler de Nicolás Muñoz (Santesmases, 1996). Per tant el negoci del vi prometia i calia unificar collites per esdevenir més competitius en el nou mercat. Aquell celler construït a tocar de l’antiga muralla sobre la partida dels Horts de Santa Càndia en seria el baluard dels conservadors i un senyal del bon ritme de l’empresa vinícola. De fet aquell any les vendes de bestiar durant la fira foren abundants gràcies als bons ingressos vilatans (Santesmases, 2014).

Però aquell marge de beneficis tan esplèndid de la vinya tenia un sostre, el temps. Durant el 1920 el preu del vi a Vila–rodona va caure fins assolí la meitat de l’any anterior. Allò tingué relació directa amb la fallida de molts bancs catalans i tanmateix en la baixada de la recaptació consistorial durant la fira de Vila–rodona, unes cinc vegades menys. De totes maneres el preu del vi era el normal abans de la guerra, un valor que es mantingué, més o menys estable, durant uns quants anys. Però la raó d’aquell abaratiment del vi durant el 1920 fou degut a les millores acumulades en la vinya, és a dir, a la sobreproducció. Aquell any Vila–rodona s’assolí una de les collites més elevades de principis de segle XX. Foren uns 2.700.000 quilos de raïm en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Tot i així, es va haver de demanar al Banc de Valls un préstec de més de cent mil pessetes per fer front a les recents inversions del nou celler. De manera similar se les havien també els del sindicat conservador, tot i que la seva situació era diametralment diferent. La desproporció entre els dos sindicats vinícoles de Vila–rodona, el conservador o Sindicat Agrícola, i el progressista o Sindicat Agrícola de Vila–rodona, era la diferent productivitat dels dos. Allò era conseqüència del nombre de socis entre l’un i l’altre. Mentre que el conservador solia produir uns 200.000 quilos de raïm anualment, el segon estava pel voltant dels 2.000.000, és a dir deu vegades més. Ja hem vist que Vila–rodona havia estat des d’antany tradicionalment un poble d’esquerres amb un predomini de parcers i petits propietaris davant una minoria de grans amos. Les produccions de raïm entre els dos sindicats delataven aquell context de majories republicanes i minories conservadores. De fet tot Catalunya bullia entre ambdues faccions. Els moviments obrers i sindicals s’havien fet molt forts davant amos i conservadors que també atacaven amb intensitat. Un fet amb importants conseqüències històriques va ocórrer durant el novembre de 1920. En Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per als republicans, fou detingut i empresonat per recolzar com advocat als obrers. Mentre en Companys i altres polítics eren transportats a la presó de La Mola, a Maó, el diputat al congrès i amic íntim de Companys, en Francesc Layret, era assassinat per un sicari de la patronal. Aquell cop faria reaccionar a l’electorat català durant les eleccions generals d’aquell desembre. La pugna entre republicans i conservadors veuria un desenllaç en aquells comicis, una brega que explicava en part per quina raó l’escola de Sant Miquel a Vila–rodona va veure’s enrunada. Aquell centre s’havia construït impedint que el consistori pogués obrir el poble per migjorn. Els conservadors i catòlics havien defensat el projecte educatiu en contra de les millores urbanistes de Vila–rodona. Tot i això, i en breu, aquells poc tindrien a pelar. El desembre de 1920, i des de la presó, en Lluís Companys va arrasar en les eleccions obtenint l’acta de diputat a Madrid. En Companys fou alliberat i l’eufòria dels republicans fou aclaparadora mentre els conservadors, amb mal perdre, es regiraven per dins. A Vila–rodona allò va alimentar la fi de l’escola de Sant Miquel durant l’any següent, el 1921. Tanmateix ja s’ha vist que Vila–rodona no era ni massa religiosa ni massa rica per pagar-se una educació catòlica. Així que finalment l’edifici acabà abandonat i finalment expropiat per l’ajuntament republicà. D’aquella forma es podria obrir finalment el nou pas. No obstant allò, i per tal d’accelerar l’obertura d’un nou carrer, va caldre que passés una catàstrofe. Mentre l’amenaça d’una hecatombe es preparava, Vila–rodona continuava amb la seva pugna entre la Societat i el Molí. Els primers, i com ja es va dir, tenien ball el diumenge, els segons també el volgueren. Així que per poder tenir també un gran ball varen adquirir el necessari. Aquell 1921 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat conservadora, va fer comprar un antic piano. Aquell instrument era el que l’amo del cafè de l’Universal tocava per amenitzar els cafès i els roms. I ell mateix, en Ramon Galofré, l’Alzinet, fou el primer pianista contractat per a El Molí. Però els balls de La Societat i El Molí sols reflectiren el que Espanya era, un posar-se pals a les rodes entre dretes i esquerres. De fet aquells dos locals de política oposada no van poder alegrar l’esperit dels vilatans quan aquell any va irrompre la crescuda més destructiva del Gaià.

Felipe VI y su 3 de octubre

En una visión imperialista de las regiones, la primera víctima es la verdad. En septiembre de 2016 Felipe VI declaró en la ONU que el Reino de España poseía una democracia avanzada. En estos momentos, y tras las imágenes del referèndum catalán del 1 de octubre, no parecen congruentes las declaraciones del monarca. Añadamos ahora lo que el 3 de octubre pronunció el mismo rey de España para ratificar su democracia avanzada. Primero, en los minutos del comunicado no se mencionó ni una palabra sobre los palos policiales a civiles pacíficos, ni del uso indebido de la fuerza policial sobre esos civiles desarmados. Segundo, culpar de todo lo ocurrido al Gobierno de la Generalitat repitiendo los mismos argumentos que esgrimía el Partido Popular implicó una clara falta de imparcialidad del monarca, algo que por cierto le prohíbe lo que tanto éste defiende, la Constitución. Esta le obliga a mediar como intermediario con toda imparcialidad. Y tercero, Felipe VI, como capitán general de todo el ejército español, afirmó que protegería a todos aquellos catalanes que no compartieran lo que el referéndum del 1 de octubre ratificó en las urnas catalanas, es decir, ordenaría más represión sobre la mayoría de la población: 155, detenciones y prohibiciones. En resumen, Felipe VI no fue bien informado de lo que ocurría en esta Cataluña pacífica con tanta amenaza, y lo peor, pareció un títere de alguien que empieza a perder la razón en nuestra España. En tal caso, y si la partida peligra, se suelen hacer dos cosas, elaborar mentiras o mover al rey. El PP quizás haga ambas cosas. Si el Reino de España, y como dijo el Rey en la ONU, posee una democracia avanzada, mejor dar total transparencia a los gastos y propiedades de todos los Borbones, que la Constitución no considere delito criticar a la casa Real, que el peso de la ley caiga totalmente ya sobre su cuñado, que se reconozca que esta monarquía la restauró el Caudillo como su continuación, y que finalmente Felipe VI organice unos comicios para que el Reino de España pueda o no elegirle como su Rey. Y en caso de no ser elegido, ¿defendería Felipe VI su patria bajo una República española? En fin, que el comunicado Real fue muy corto, el discurso también. Felipe VI fue muy franco, pero la ignorancia es la madre del atrevimiento.

The Spanish government is lying - Catalonia is crying

Bloody Sunday in Catalonia under spanish power.

Disarmed people voting. Military police occupying Catalonia. More than 700 people injured by this Spanish police. Conclusion? Tell me you.