95. Republicans vs Conservadors - Molí vs Societat

Del 1919 al 1923 les trifulgues entre amos i obrers s’accentuaren amb pistolers i sicaris sota el Sindicat Lliure, una associació creada per empresaris amb el recolzament del governador civil, Severiano Martínez Anido, i la policia, quelcom semblant a Millo i Guàrdia Civil actuals. L’objectiu d’aquell Sindicat Lliure consistia en eliminar els líders sindicals més recalcitrants. Així doncs les morts per encàrrec i els atemptats sovintejaren durant aquella etapa. Entre el 1919 i el 1923 varen ser assassinats 76 obrers, 168 líders sindicals, 40 patrons, 29 encarregats de fàbrica i 30 agents de l’autoritat (Tortajada & Vila, 2015). Tot i allò, l’any 1919 els moviments obrers assoliren una fita molt important. Una de les seves principals queixes era l’abús d’hores de treball. Però després de moltes trifulgues, detencions i morts, les 8 hores laborals al dia, i en tot l’estat, foren llei. Allò desinflà el context de conflictes socials. De fet començaren a minvar tant a Catalunya com a la resta de zones industrials. Vila–rodona també notà aquella distensió entre amos i rabassaires. Així doncs, el projecte d’Isidre Campllonch i Pau Robert resultà profètic . El seu celler de Vila–rodona va reduir la confrontació social al poble al millorar els ingressos de tothom. La I Guerra Mundial havia fet pujar el preu del vi i allò es notava en la caixa dels dos cellers vilatans. Davant aquella bonança els conservadors no es quedaren quiets. Aquell celler que havien llogat fora de la plaça dels Arbres en la seva part sud, passà a un nou acord. Aquell setembre de 1919, el Sindicat Agrícola dels conservadors va signar un contracte de compravenda del celler de Nicolás Muñoz (Santesmases, 1996). Per tant el negoci del vi prometia i calia unificar collites per esdevenir més competitius en el nou mercat. Aquell celler construït a tocar de l’antiga muralla sobre la partida dels Horts de Santa Càndia en seria el baluard dels conservadors i un senyal del bon ritme de l’empresa vinícola. De fet aquell any les vendes de bestiar durant la fira foren abundants gràcies als bons ingressos vilatans (Santesmases, 2014).

Però aquell marge de beneficis tan esplèndid de la vinya tenia un sostre, el temps. Durant el 1920 el preu del vi a Vila–rodona va caure fins assolí la meitat de l’any anterior. Allò tingué relació directa amb la fallida de molts bancs catalans i tanmateix en la baixada de la recaptació consistorial durant la fira de Vila–rodona, unes cinc vegades menys. De totes maneres el preu del vi era el normal abans de la guerra, un valor que es mantingué, més o menys estable, durant uns quants anys. Però la raó d’aquell abaratiment del vi durant el 1920 fou degut a les millores acumulades en la vinya, és a dir, a la sobreproducció. Aquell any Vila–rodona s’assolí una de les collites més elevades de principis de segle XX. Foren uns 2.700.000 quilos de raïm en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Tot i així, es va haver de demanar al Banc de Valls un préstec de més de cent mil pessetes per fer front a les recents inversions del nou celler. De manera similar se les havien també els del sindicat conservador, tot i que la seva situació era diametralment diferent. La desproporció entre els dos sindicats vinícoles de Vila–rodona, el conservador o Sindicat Agrícola, i el progressista o Sindicat Agrícola de Vila–rodona, era la diferent productivitat dels dos. Allò era conseqüència del nombre de socis entre l’un i l’altre. Mentre que el conservador solia produir uns 200.000 quilos de raïm anualment, el segon estava pel voltant dels 2.000.000, és a dir deu vegades més. Ja hem vist que Vila–rodona havia estat des d’antany tradicionalment un poble d’esquerres amb un predomini de parcers i petits propietaris davant una minoria de grans amos. Les produccions de raïm entre els dos sindicats delataven aquell context de majories republicanes i minories conservadores. De fet tot Catalunya bullia entre ambdues faccions. Els moviments obrers i sindicals s’havien fet molt forts davant amos i conservadors que també atacaven amb intensitat. Un fet amb importants conseqüències històriques va ocórrer durant el novembre de 1920. En Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per als republicans, fou detingut i empresonat per recolzar com advocat als obrers. Mentre en Companys i altres polítics eren transportats a la presó de La Mola, a Maó, el diputat al congrès i amic íntim de Companys, en Francesc Layret, era assassinat per un sicari de la patronal. Aquell cop faria reaccionar a l’electorat català durant les eleccions generals d’aquell desembre. La pugna entre republicans i conservadors veuria un desenllaç en aquells comicis, una brega que explicava en part per quina raó l’escola de Sant Miquel a Vila–rodona va veure’s enrunada. Aquell centre s’havia construït impedint que el consistori pogués obrir el poble per migjorn. Els conservadors i catòlics havien defensat el projecte educatiu en contra de les millores urbanistes de Vila–rodona. Tot i això, i en breu, aquells poc tindrien a pelar. El desembre de 1920, i des de la presó, en Lluís Companys va arrasar en les eleccions obtenint l’acta de diputat a Madrid. En Companys fou alliberat i l’eufòria dels republicans fou aclaparadora mentre els conservadors, amb mal perdre, es regiraven per dins. A Vila–rodona allò va alimentar la fi de l’escola de Sant Miquel durant l’any següent, el 1921. Tanmateix ja s’ha vist que Vila–rodona no era ni massa religiosa ni massa rica per pagar-se una educació catòlica. Així que finalment l’edifici acabà abandonat i finalment expropiat per l’ajuntament republicà. D’aquella forma es podria obrir finalment el nou pas. No obstant allò, i per tal d’accelerar l’obertura d’un nou carrer, va caldre que passés una catàstrofe. Mentre l’amenaça d’una hecatombe es preparava, Vila–rodona continuava amb la seva pugna entre la Societat i el Molí. Els primers, i com ja es va dir, tenien ball el diumenge, els segons també el volgueren. Així que per poder tenir també un gran ball varen adquirir el necessari. Aquell 1921 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat conservadora, va fer comprar un antic piano. Aquell instrument era el que l’amo del cafè de l’Universal tocava per amenitzar els cafès i els roms. I ell mateix, en Ramon Galofré, l’Alzinet, fou el primer pianista contractat per a El Molí. Però els balls de La Societat i El Molí sols reflectiren el que Espanya era, un posar-se pals a les rodes entre dretes i esquerres. De fet aquells dos locals de política oposada no van poder alegrar l’esperit dels vilatans quan aquell any va irrompre la crescuda més destructiva del Gaià.